PRÒXIMA PRESENTACIÓ

PRÒXIMA PRESENTACIÓ

dilluns, 11 d’octubre de 2010

"Els camps dels vençuts", Toni Cucarella

La meua coneixença del l’autor Toni Cucarella és anterior a la coneixença de la seua literatura. De fet una cosa va portar a l’altra. Així és com, per sort o per desgràcia, la majoria de les vegades, funcionen les coses en aquest país nostre quan no disposes d’uns mitjans de comunicació que posen la cultura del poble a l’abast de les persones. I de la mateixa manera que la seua persona ha estat sempre compromesa amb el seu país, la seua literatura també ho està. Els camps dels vençuts és, per exemple, una prova. Abans de que se’n parlés tant de la memòria, de la necessitat de ventilar calaixos i traure’ls la pols, i deixar de fer passar per bo el silenci més ténebre, Toni Cucarella ens contava la història d’aquella gent que precisament té que fer l’exercici vital (per supervivència) d’amagar el patrimoni de la seua memòria, d’ablanir la seua voluntat i deixar-se portar pel corrent del franquisme, que tot ho amarava, que tot ho podria. I tot això al mig de la misèria més clamorosa. Com ell mateix diu: “La misèria era la malaltia endèmica dels pobres. Matava amb tal assiduïtat que la mort havia esdevingut tan quotidiana com els polls que els avivaven el cap o les tènies que els parasitaven els budells”. De tot se n’assabentarem a través de la història d’una família que vol desdir-se’n del seu passat perquè té por, però també perquè té vergonya. D’aquesta manera tan crua han aconseguit inocular als derrotats el verí de la humiliació per haver defensat la llibertat. D’ací també la perplexitat del protagonista quan té la possibilitat de contrastar el que sap (o el que creu que sap) amb la realitat més dolorosa. Els camps dels vençuts és un dels llibres de Cucarella que més m’agrada i que revisite sovint. Res no et deixa indiferent: les seues descripcions, les seues expressions, el seu ampli vocabulari, la coneixença, després de tot, de paisatges i personatges que fa que un, quan ho llegeix, se senta realment a casa, al seu poble, al seu país. No la nova terra de formigó amb la que volen ara enfonsar-nos definitivament, sinó la que respira en els espais on encara creixen lliures “una llimera, un nesprer, un taronger de taronges imperials, dolces com un sucre, i una palmera: una palmera tan alta que vinclava amb una arriscada inclinació; quan li calculaves l’arc pronunciat que la doblegava, pensaves si no seria en aqueix moment que el tronc s’esberlaria tot d’una”. Malauradament el Toni ara només fa lletra virtual i ens ha deixat als seus lectors també una mica perplexos. Tant de bo aquest siga un silenci temporal i servisca per covar una obra com la que ara us recomane llegir.

3 comentaris:

Clidice ha dit...

veig que se'm gira feina :)

Francesc Mompó ha dit...

Toni és un dels millors escriptors que tenim al País en l'actualitat. Llàstima que no ens regale més històries; esperem que siga momentàniament la seva aturada. Així i tot ens ha deixat una nòmina de novel·les exquisides.
Salut i Terra

Manel ha dit...

Bon dia Josep Manel.
Llegint els teus comentaris m'han entrat moltes ganes de llegir el llibre. M'ho compraré la setmana vinent
gràcies