PRÒXIMA PRESENTACIÓ

PRÒXIMA PRESENTACIÓ

dilluns, 24 de gener de 2011

"El cos deshabitat". Esperança Camps

El vaig comprar en la presentació de “El col·leccionista de fades”, perquè sabia que l’autora estaria present en l’acte i la meua dèria bibliòfila volia emportar-se’l degudament signat (cosa que va passar). La portada em recorda una altra de semblant, la que apareix a “Purgatori”, del Joan Francesc Mira. Però després a casa comprove que no és talment igual, tot i que sí apareix com a motiu principal una bona motocicleta. Deu ser cosa dels dissenyadors de Proa, que en seran molt aficionats.
He fet una lectura molt espaiada per motius de feina. Tot i que el meu desig era, al tornar a casa, reprendre la lectura al punt on l’havia deixada, el munt de proves que calia corregir i els informes que havia d’emplenar, em deixaven per anar a captar. Els qui es dediquen al noble ofici del magisteri sabran de què parle. I cóm és un final de curs, també.
La primera cosa que m’agrada força és el títol “El cos deshabitat”, un senyal adient per recórrer la història que va deslliurant-se, a poc a poc, entre les pàgines del llibre des de dues visions condemnades a ser paral·leles, a no trobar-se ni tan sols en la conclusió d’allò que conten. Una, la del Joan Carles Rosselló, que ens parla des de la situació nova i desconcertant a la que l’ha abocat la mort sobtada en accident de trànsit. Des d’un estat de no-viu, on no més li queda la memòria d’allò que va ser (de forma decidida o arrossegat pels esdeveniments) i les conseqüències que se’n van produir. Ara és un cos deshabitat, deixat totalment al vent de les voluntats dels altres. Buit. I la sospita de que sempre ha sigut així, un ésser que va perdent la càrrega a cada pas, el seu pes específic, fins esdevindre el que és ara: una despulla provisional. L’altra veu, la de la vídua, que ha omplert de lluentors la seua existència i ara se n’adona que no hi ha centre de gravetat que puga restablir l’equilibri perdut. Fins i tot la casa compartida, dissenyada al mil·límetre per encabir els seus projectes comuns, acaba convertint-se en una contundent metàfora. I al bell mig de les reflexions de tots dos, va descabdellant-se la presència del Hans, el veí alemany jubilat, el passat nazi del qual és determinant perquè el Joan Carles acabe estès a la carretera. Un misteri.
Esperança Camps recrea a la perfecció els desequilibris emocionals que pateixen els personatges trasbalsats pels impactes de la realitat que no esperaven. I aquest és un llibre que va d’això, d’éssers que s’han venut tantes coses pel camí que ara viuen (i han de pair) la condició del no-res. Em va agradar a “Eclipsi” i m’ha agradat ara. Un llibre que no pot deixar d’habitar les nostres lleixes.
(Publicat a l'anterior "filant prim" el 30/06/2009).

1 comentari:

novesflors ha dit...

Sembla una lectura inquietant. La tindré en compte...