accident

No sé si t’ho he contat alguna vegada, però hi ha parts del meu cos que em resulta insuportable ferir-me. En un nou ordre de rutines d’administració farmacològica, m’he vist obligat recentment a obrir una petita ampolla de vidre per vessar a dintre una mica de sèrum fisiològic que acabe barrejant-se amb un pessic de polsim que hi conté. Després cal abocar-lo al cor d’una màquina que ens permetrà inhalar el resultat d’aquella alquímia. Per destapar la botelleta, abans, he de trencar un precinte metalitzat. Ho he de fer amb la suficient traça per treure, al mateix temps, el tap. Però és molt dematí, tinc els gestos adormits i el trencament no resulta precís. El tap continua assegurat malgrat els meus esforços. Així que, instintivament, viatge fins la cuina per fer-me amb un estri que em permeta acabar el procediment de manera satisfactòria. A sobre del banc de la cuina descansa un ganivet de grans dimensions que acapara la meua mirada. Té aquell volum que el fa útil per fer-lo servir en l’escena de la dutxa de “Psicosis” i de fet en alguna ocasió he fet broma amb la família amb ell. Agafe l’ampolleta entre l’índex i el polze esquerre i amb la punta del ganivet mire de rendir la resistència d’aquell precinte. No sóc conscient de la força que estic imprimint al meu gest ni de la inèrcia que agafarà la punta del ganivet quan isca cap endavant, superada l’oposició del tap. Només me n’adone quan s’estaca en la ungla del polze i un llampec de dolor em puja fins el muscle. L’ampolleta és oberta però el meu dit també i la prova són els meus udols i una petita goteta de sang que no acaba de vessar-se del tot des d’aquella ratlla que em creua la ungla. Em fique el dit a la boca per recuperar part de la meua química i retornar-la al solc d’on no hauria d’haver eixit. Acabe la feina dissimulant la meua imperícia i passe la resta del dia amagant un dit que batega a cada contacte dels objectes de la vida. No ho he dit encara, el meu taló d’Aquil·les són les mans. L’únic punt de la meua anatomia on el llindar del dolor és summament estret, molt estret. Allí només tinc espai per a la tendresa.