cafè i canyella

Passeja inquiet, a la mateixa vora de la boca del metro, lloc improvisat per encetar la primera coneixença, incapaç de dissimular la seua actitud d’espera. És una vesprada inesperadament freda però malgrat això hi ha un gran tràfec de vianants. Quasi al bell mig de l’ampla vorera un home mulla en sabó líquid unes cordes lligades a uns pals i amb moviments breus llança gegantesques ampolles de sabó sobre els caps de la gent que camina i que esclaten multiplicant-se en milers de petites llàgrimes que llueixen breument sota la llum grogosa dels fanals que ja il·luminen la ciutat. Ell mira de gestionar la seua inquietud creixent amb les mans enfonsades a les butxaques del jaquetó que el protegeix. Amb la mà dreta li pega voltes a un petit vaixell de paper la confecció del qual ha distret uns menuts el seu nèguit. Amb la mà esquerra acarona l’objecte delicat que, pensa, podrà parlar per ell molt més que les seues paraules o els seus gestos. Ella apareix de sobte, amb pas decidit. De fet irromp sobre l’escena de vianants anònims com si fos un feix de llum que esgarra el llençol de la nit en dues meitats.  La claredat de la seua presència el deixa indefens. Ella inicia la conversa d’aquella estranya trobada, com si endevinés, amb només veure’l, que li caldrà posar la majoria de les paraules en el cubell de silencis que ell transporta. Caminen fins a un petit bar, estranyament enfosquit. Seuen a prop del finestral que dóna al carrer. Mentre ella posa la seua jaqueta en una cadira buida, ell plega la seua en un exercici de correcció infantil i la deixa al respatller del seu propi seient. Una cambrera s’aplega fins on estan i ella, sense esperar, demana un cafè amb canyella. Ell no ha tingut temps de pensar què podria prendre. Ha disposat de tota la distància a peu del trajecte i la posterior espera, per decidir-ho, però encara no sap quin tipus de consumició podria acompanyar aquella coneixença. Així que es decideix per demanar el mateix. Ella pren la direcció de la xerrada i s’entusiasma sola amb cada part del discurs que va trenant, convençuda de la transcendència de cada cosa que diu. Animosa, fins i tot riu. Ell, en canvi, roman en un segon pla, expectant. Rep cada mot i assenteix en assajada i sentida comprensió. Però en realitat li costa seguir el fil d’aquella conversa, perquè està immers arreplegant, amb la precisió d’un pintor, cada detall del seu rostre perfecte. Vol memoritzar-la. No vol tenir després un esborrany imprecís d’aquell moment. No pot evitar, tampoc, dir en veu alta que les fotografies que ha fullejat d’ella a l’agència de contactes no li fan justícia. Ho diu sense adonar-se’n que ha interromput el seu discurs. Ella aparta la mirada, es remou inquieta en el seu seient  i diu alguna cosa així com gràcies. I continua parlant. Ell ressegueix els apunts mentals del seu inventari particular. Observa de reüll les seues mans, que papallonegen incansables per sobre de la petita tassa de cafè. Nota en tres ocasions el seu genoll fregant-li la cama esquerra, afectada també dels trasbalsos d’aquella conversa. En un moment determinat, i mirant de traslladar a la realitat que conviuen en el bar allò que li conta, ella li posa una mà sobre el muscle. És un aterratge breu però suficient per escarotar-li totes les oronetes de l’estómac. Mentrimentres, s’engoleix, a poc a poc, aquell beuratge desconegut. Respira fons quan ho fa, perquè no vol que se’n adone que tremola lleument quan mira de portar-se la tassa als llavis. Com que li sembla que fa molta estona que roman en la mateixa postura, fa intenció de recolzar-se en el respatller de la cadira. Però aviat nota la jaqueta que té, plegada ridículament a l’esquena i, el que es pitjor, admet l’evidència que aquella cosa que portava per fer-se parlar haurà patit la pressió homicida del pes del seu cos. Així que torna, de nou, a la seua postura original. Una mirada ostentosa al rellotge li diu que el moment s’acaba. Ell vol rescatar una mica de la seua antiga i rovellada cavallerositat i li diu que es farà càrrec del compte. Camina fins al taulell del bar i mentre espera les tornes que la cambrera arreplega lentament del fons de la caixa registradora, pensa que no ha estat molt encertat amb el seu posat d’intervencions telegramàtiques, com distant, i que potser ha semblat ridícul. Que totes les possibilitats que pensava encetar han naufragat irremeiablement. Quan li tornen aquell grapat de monedes que diligentment li dipositen al palmell de la mà dreta, tot i que la cambrera realitza el gest amb una tendresa fora de lloc, allargant el contacte més del que caldria, ell sent com si en realitat li lliuraren el sou amb el que finiquiten la seua pobra actuació. Torna a la taula per veure que ella està arreplegant les seues coses. A ell se li escapa una frase mentre fa lo propi: “m’has regalat, també, un sabor nou que ja no podré oblidar”. Ella el mira i li pregunta què ha dit, com si no pogués creure que ell haja sigut capaç de dir una cosa així. I ell, obedient, repeteix totes i cadascuna de les paraules que ha cosit en aquella frase. Caminen de nou, de tornada a la boca del metro, on s’acabarà tot. La deixarà allí, a punt per ser engolida pel subsòl del món. Amb un parell de besades precipitades a les galtes i un correcte comiat que formalitzarà el final. Ell pren la direcció contrària. Per un moment té la intenció de girar-se i veure-la allunyar-se. Però és una temptació que només li dura uns segons, esvaïda ràpidament pel seu desig de sobreviure a una imatge que li resultaria, més tard, incapaç de pair. Mentre camina, les mans enfonsades en les butxaques, torna a acaronar la delicadesa d’allò que ha transportat tota la vesprada. Però troba que el tacte li evidència una fragilitat major a la que ja tenia. Treu la mà oberta a la llum dels fanals i contempla, abatut, la petita margarida, de cor violaci, que jeu al seu palmell, rebregada i marcida pels sotracs de la seua indecisió. Mira el seu silenci definitiu uns instants i la deixa caure sobre la vorera. Lentament s’allunya, amb el sabor de la canyella niant als seus llavis. Pensa que és el gust definitiu que ha pres aquell somni esdevingut impossible.