cambrera

No cal tenir molt de bagatge en la feina de servir copes per adonar-se que aquella parella que acaba de seure a prop de l’eixida, en la petita taula del racó, té alguna cosa d’especial. Si més no, a ella, l’atrau inexplicablement. Intueix que acaben de conèixer-se perquè les indecisions que ell exposa amb els seus gestos per ocupar el seient en fan clara ostentació. Sembla un ocellet perdut, caigut del niu. I amb aquell posat de dubtes piuleja el seu desemparament. La curiositat, més que l’ofici, l’adreça fins a la taula per demanar-los. És la dona la primera que pren la iniciativa de l’encomanda tot i que, una vegada encetada, s’atura, sobtadament, per deixar-li a ell la possibilitat de demanar primer. Com si l’hagués interromput, quan en realitat ell només reparteix les seues mirades òrfenes entre ella i la cambrera. I davant del seu persistent silenci la dona continua i demana. Llavors, l’home, visiblement alleujat, i com si s’agafés amb la voluntat d’un nàufrag a aquell desig que sura en el seu atordiment, diu que vol el mateix. La cambrera torna rere el taulell, disposa tasses i mou palanques fins que aconsegueix extraure el cafè. Ho fa més mecànicament que de costum, perquè aquella parella que serveix acaba d’empeltar-se completament al seu interès. Torna a la taula i deixa les tasses lleument empolvorades de canyella. La dona parla amb un entusiasme jovenívol. Reconeix que té un somriure bonic, un dels que no són fàcils d’aconseguir ni assajant tots els matins davant del mirall. Un somriure natural, cristal·lí, que enamora. Si pogués preguntar l’home ho podria corroborar. Però no li cal, perquè se la mira amb una barreja d’inseguretat i devoció indissimulables. Quan la cambrera fa mitja volta per reprendre el camí del taulell escolta clarament com ell, trencant-li el dir a la dona, li deixa anar que és més bonica en persona. No vol girar-se ni aturar el seu pas perquè no vol aparentar indiscreció. No vol trencar-los aquella bombolla de sabó que els embolcalla i els aïlla de la resta de clients. Però quan arriba al taulell els mira de nou. La dona continua amb la seua conversa. Si de cas, ara una mica com trasbalsada. Ell mira de portar-se el cafè als llavis amb les dues mans, tremoloses, com afectat per alguna impressió torbadora. La cambrera agafa una revista i la deixa a sobre del taulell per dissimular la vigilància que està disposada a fer. No pot escoltar el que diuen perquè la música del local li ho impedeix, expressament mesurada per garantir discreció als habitants provisionals. Per això es conforma amb una observació intermitent, controlada. Fins que acaba reconeixent que és l’home qui més part pren en l’objecte de la seua guaita dissimulada. No sap per què, però llegeix sense cap mena de dubte totes les inseguretats que ell exposa a cada moviment del seu cos, de mans que només viatgen des de la seua postura de recolzament del rostre fins la tassa i, novament, a guarir-se sota la barbeta, falcant-lo, com si li calgués un suport, com si fos sabedor del final  tràgic d’aquella trobada i necessités contenir la solsida. Quan la dona mira el rellotge amb certa ostentació, ell entén el senyal immediatament. Com empentats per un resort els dos es posen dempeus, però ell s’avança i li diu que espere mentrimentres extrau la cartera. La dona somriu lleument i torna a seure al mateix temps que agafa el mòbil i hi penja la mirada. L’home avança fins al taulell i la cambrera retira la revista alhora que veu els seus ulls entelats de tristor i llavors, una tendresa inexplicable la posseeix per complet i li encomana el desig boig de fer alguna cosa per apaivagar aquell descoratjament que li han portat tant a la vora. Obri la caixa registradora i remena entre els diners una manera d’alleugerir-li la pena. Es pren el seu temps fins que, al final, decideix arreplegar les tornes en monedes. L’home no sembla contrariat ni quan la cambrera, disculpant-se perquè no té bitllets, li lliura aquell grapat interminable de xavalla, ni quan, per fer-ho, li agafa la mà per sota per subjectar-lo i, una vegada abocada la càrrega, s’aparta lentament, molt lentament, com acaronant-li els dits. Però ell no se’n adona perquè marxa amb el mateix posat gris que ha portat fins el taulell i ix amb la dona al carrer, desfent-se tots dos, com sucrets, entre el corrent tèrbol dels vianants. La cambrera torna a la seua revista que mira ara afectada per la miopia dels ulls entelats de tristesa.