fotografia

Saps que m’agrada regirar calaixos. Que amb les mans prenyades de nostàlgia cerque excuses per imposar un nou ordre als papers que van prenent cos d’inutilitat i, malgrat l’evidència del seu marciment i el seu aspecte tardorenc, no trobe moment per llançar-los, oferir-los ni que siga la nova oportunitat del reciclatge, perquè esdevinguen de nou suport d’altres apunts i altres vides contades. Però saps també que la meua resistència es fonamenta en la creença que cada full porta empeltada una seqüència d’emocions que va més enllà inclús d’allò que diu. Com ara la fotografia que he recuperat de l’interior d’aquella caixa de cartró que alguna vegada va contenir les sabates d’algun fill menut. És quasi un primer plànol del teu rostre, creuat per un d’eixos somriures que jo he anat, a poc a poc, mitificant en el meu imaginari. Rere teu un canyís, atapeït, per on no pot escolar-se ni un sol gram de paisatge. Ara sé que la brillantor dels teus ulls és el resultat, en part, de la química de la civada fermentada barrejada amb els sucs que et recorren el cos. Però això no lleva que no puga llegir-se la felicitat que has encetat amb aquell dia de joia. Somrius a la càmera amb la cara descoberta, els cabells electritzats, pentinats pel ventijol del mar proper. En aparença és només un dels centenars de rostres que guarde de tu. Però aquest en concret, té una evidència que el fa únic. Amb aquell pentinat, que ja no guarda la salabror dels oceans, aquell somriure de cel obert i aquells ulls aquosos em vas llegir per primera vegada. En realitat la fotografia és el pròleg d’uns esdeveniment que jo guarde a l’inventari dels moments únics. Aquell que va encetar una relació, farcida de paraules, i que el temps encara no ha malmés amb les seues grogors insalvables. Amb aquesta imatge guarde el punt de referència aproximat de quan jo vaig començar a prendre cos en el teu univers particular. La teua fotografia em sembla la manera més preciosa de seguir-me el rastre.