incidència

A poc a poc has esdevingut una mena d’anomalia emocional que ha acabat trencant la invariabilitat del meu horari. Ho dic perquè s’ha afegit a les meues rutines el neguit de creure que, en algun moment del dia, et faràs present. Bé per interrompre la meua caminada fins la feina. Bé per apartar-me del fil de la lectura que faig acoblar en el temps breu del trajecte al tren, mesurat en un parell de pàgines abans d’entrar a  l’estació de destí. Bé per malmetrem el ritme de les passes que faig repicar sobre la vorera de la llarga avinguda abans del pont. Vaig sempre amb l’ànim predisposat a registrar aqueix fet que potser acabe ocorrent en un moment o altre del dia, convertint cada activitat ensinistrada per fer-la eficaç en el trànsit de les hores, en un silenci expectant. Sé que som dues existències autònomes en una relació embastada per una situació atzarosa. Però em trobe sovint perdent el contacte amb el que faig perquè se’m creuen pensades impossibles, escenificacions de converses que mai no es produiran, assajos innecessaris amb els que mire de vestir el moment d’escoltar-te sense tornar a semblar un adolescent atabalat per impaciències i inseguretats. Només el temps que va passant sense apuntar notícies teues vol tornar-me al solc del costum. Però no acabe de treure’m de sobre aqueixa irracional possibilitat, com si, per damunt del tràfec de la vida, encara disposés de la facultat d’escoltar freqüències lleus i llunyanes, senyals del teu ésser enregistrant-se a l’espectre bategant on van anotant-se les incidències del dia.