No sé disfressar d’entusiasme
les meues asprors per evitar-me així les mirades de preocupació de la resta de
persones que envolten els cantons de la taula parada per celebrar la nit de
Nadal. Tinc el pensament estructurat per deixar lloc als buits amb una absurda
i feridora ostentació. Per això bec. Per empentar gola avall la salivera de l’amargor,
que puja per esguitar-ho tot. Bec, perquè no se m’ocorre una altra manera de
poder gestionar la teua absència. Perquè cada soroll de vidre i cada veu que
sembla indiferent a la meua tragèdia no fa més que emplenar-me el got, fins
fer-lo vessar. Bec per esborrar, amb un tel ple d’artificis, aquell espai del
no-res que s’ha desmesurat davant d’aquella celebració convencional i de
tràmit. Bec per omplir-me cada racó del cos que em diu que ja no hi ets, i que
pronuncia el veredicte d’aqueixa absència amb una cruenta resolució allunyada
dels protocols que demana la nit. Com els alcohòlics del cinema que amb una
naturalitat insòlita tenen les mans ensinistrades per suportar el pes de licor
i, alhora, traçar gestos maquillats de resolució, aparentant indiferència,
encerclant el got amb els dits amb la precisió dels qui s’agafen al ferro roent
per marcar-se la pena. Bec, perquè estic assedegat de tu...
0 comentaris:
Publica un comentari