soundtrack

Des de fa uns dies em desperte amb una cançó al cap (diferent, això sí) que acaba convertint-se en una incòmoda banda sonora instal·lada en l’exercici de declaració de guerra al meu cos somnolent, intentant afavorir-lo amb una imatge mitjanament agradosa. A saber, aquella que em torna el reflex llunyà d’allò que alguna vegada vaig ser i que ara és una peça lleument emblanquinada pel pas del temps i de plecs esparsos pel rostre, com si hagués estat mal guardat al calaix de la memòria. I el més curiós és que aquestes cançons formen part d’un arxiu antic, quasi adolescent i, en molts casos, sense cap lligam emocional. Però m’inquieten perquè tenen eixe deix de nostàlgia afegida que em retrau alguns episodis curiosos d’un període, potser, oblidable. És com tindre el subconscient afectat d’una mena de regressió l’interés del qual no acabe de copsar. Tot anava mitjanament bé fins que aparegué la Paloma San Basilio (s’ho podeu creure!) cantant, amb la seua veu lleugerament nasal i un entusiasme insòlit per al meu ànim de matinada, allò de “Juuuuuntos, cafè para dos...!” Imposant un ritme estrany a la meua litúrgia immutable de encetar el dia. La veig saltironejant entre els semàfors (com diu ella) i pujant a l’autobús sense pagar bitllet, però sense indignació en la protesta. Revestint el simple fet de preparar-me un desdejuni en una escena de varietés pertorbador. No cal dir que em sent bastant incòmode. Jo sóc dels que configure el meu món sonor amb peces de Peter Broderick i Ludovico Einaudi entre altres. Música amerada de certa melangia que em permet la fluïdesa necessària per escriure allò que em ve de gust. D’ací el meu desconcert i la meua preocupació. Què faig si apareix, per exemple, el Georgie Dann, fent turisme pel meu cap, en alegre trànsit? I el que resulta més inquietant de tot, qui m’ha canviat el DJ?