"vides desafinades", xavier aliaga

Minuts abans de la presentació de “Vides desafinades”, a la rebotiga de la llibreria La Costera, el seu autor, Xavier Aliaga,  em confessava visiblement preocupat la seua por i el seu neguit davant la reacció d’un públic que havia aconseguit fidelitzar amb dues novel·les de caire més desenfadat i als que ara mirava d’oferir-los un llibre “diferent”. Una por que no podrà evitar expressar, moments després, davant del nombrós públic que ompli el local, en un accés de sinceritat i d’honestedat que l’honora. Sóc el primer en reconèixer que el canvi de registre narratiu és tan notable que potser la seua por estiga fonamentada. Però cal dir que l’autor no ha desaparegut, hi és present en aquell nou registre. Recognoscible, malgrat la profunditat i maduresa de la història que conta, allunyada d’aquella expressivitat gamberra i càustica que li ha permès afrontar altres qüestions amb una catarsi, si m’ho permeteu, més histriònica. Quan tenim aquesta conversa jo encara no he acabat de llegir sencera la novel·la, però si que li dic que estic engolint-me-la. Que la història que desgrana em té francament atrapat i que potser estic llegint-la en un moment clau de la meua vida perquè tot és un rosari d’identificacions que sovintegen la meua lectura. Ara, quan escric aquest apunt,  ja fa dies que l’he acabada i confesse que necessite reprendre-la de nou, però aquesta vegada amb un aparell de música que em permeta resseguir l’estat dels personatges que Aliaga adjectiva amb cançons molt concretes i que subratllen l’estructura emocional dels personatges. Pense que, en fer-ho, aconseguiré pujar un graó més, faré una immersió de proximitat que altres textos, sense aquestes referències, no podrien oferir-me. “Vides desafinades” és una història coral d’homes i dones que es creuen, que no encaixen, que es busquen, que es defugen, que miren de sobreviure en un món que sotsobra (ara més que mai, sembla) i els converteix a tots en una mena de nàufrags en el mar d’una existència que va perdent el sentit de l’harmonia. Escrita magistralment, aconsegueix fer-nos versemblants fins l’extrem els personatges que enraonen en veu alta la seua particular deriva afectada irremeiablement pels esdeveniments que van produint-se. Una excel·lent i necessària lliçó de supervivència. No espereu els Reis per regalar-vos-la.