Sé que tu fas d'açò nostre un exercici de sentit comú. Que mires
d'instal·lar la raó al bell mig dels meus sentiments desfermats. Que vols
mesurar cada cosa que dius perquè et fa por plantar-me una llavor massa gran en
el petit hort que em creix ara a la claror de la teua llum. Sé que només vols ser
la dona guaridora, que vol estalviar patiments i estretar els espais del meu
afecte i endarrerir les obres d'aqueix gran pont que jo mire de traçar en aquest
oceà profund que ens separa. Afeblir els ciments amb una calculada premeditació.
Perquè penses que encetaré la caminada amb el cos despullat i els peus descalços
i no vols que les branques enfurismades dibuixen ferides al meu pit descobert,
ni veure les empremtes de la tragèdia compartint les meues petjades lliures. Sé
que fas l'esforç d'estimar-me apamant l'espai dels teus sentiments,
doblegant-los curosament i repassant els plecs perquè després càpiguen a
l'espai precís d’aqueix calaix on diposites, dia rere dia, aqueixa joguina nova que has descobert rere
les meues paraules. I també que portes el meu nom enganxat a la vora dels
llavis, com una gota d’aigua que fuig del gest precipitat de beure’s la joia de
viure amb una set antiga.
4 comentaris:
Buf! Ai, perdó, volia dir que em sembla genial... em reconec en tantes coses, en una banda i una altra... segons els moments.
Josep manel... tu no podries ensenyar-me a escriure una mica com tu... no cal que sigui del tot, seria demanar un impossible, només amb una micarrona de res em conformaria. :D
Una abraçada, maco!
Salut i Bon Any, sentint que la vida passa com aquesta gota d'aigua.
Tu saps, Carme, que ni jo mateix sé molt bé com acaben eixint aquestes coses. Però si trobe el mètode, tranquil·la que t'ho faré saber de seguida.
Gràcies, Montse. La vida passa i ens mulla. Bon any per tu també.
Publica un comentari