totes les coses que toques

No saps quan va començar tot. No ho saps. Estem bastits de petites imprecisions i malgrat això encaixem. Hi ha un automatisme atàvic que ens relliga, que acobla la nostra forma de vores imperfectes i irregulars amb els buits d’altres éssers que llisquen a prop del nostre trànsit, tot i que som peces malmeses pel vent de les hores, que ens rebaixa, a poc a poc, incansable, la matèria que ens configura. Desconeixes el moment exacte quan el tacte d’aquella dona et va afeblir la voluntat de dibuixar la mateixa estela sobre l’espill lluent i mercurial de les teues aigües ensinistrades. Que va declarar en fallida el teu costum perfecte d’agafar-te al camí ample que creua el territori dels teus afectes  i que feies amb la caminada memoritzada, aparentment invicta. Que t’ha deixat tots els equilibris en precari, tots els sentiments hostatjats en futures víctimes de desnonaments imminents,  tots els pensaments encegats sota el cel obert de la seua llum. L’única cosa que se't fa certa és que d’aquell contacte vas treure els dits enganxosos, com si hagueres pessigat cotó fluix de sucre en una vetllada de fira. I ara vas deixant empremtes de la seua presència per tot arreu. Convençut que no pots cedir a aquella urbanitat convencional que t’ha bastit sempre les formes i que t’obligava a rentar-te les mans. Perquè creus, amb la ingenuïtat dels xiquets que enceten descobriments sobre les textures i  les formes, que perdràs aqueixa curiosa dolçor que han pres totes les coses que toques.