ciutat

Reconec que sóc un personatge estrany. Una gran mandra sobrevinguda davant la decisió de desplaçar-me més enllà dels indrets que conec, m’aclapara sovint i em llasta totes les intencions inicials d’eixir. Però quan per fi faig l’esforç voluntari de marxar, quan he recorregut cada pam del nou espai, quan vaig descobrint els seus racons, vaig sentint-me còmode entre els seus decorats, entre les façanes de les cases nobiliàries, entre les amples avingudes i els carrers estrets i sinuosos. Entre la gent anònima que em permet aquell trànsit sense molestar-me, sense jutjar-me. No hi havia més temps (ni més diners) per allargar l’estada, tot i que jo no haguera marxat. Aquella ciutat m’encisà completament. Mentre vas d’un cantó a un altre penses si no esdevindrà aqueix cop de sort que anomenem miracle i trobaré l’oportunitat de fer més definitiva la meua presència. Si més no, que tinga la durada justa que té aqueixa sensació de plaer que t’ompli per sobre de tota la resta. I és que a les poques hores d’aventurar-m’hi, de reconèixer els trajectes necessaris per espantar la por a la pèrdua i dibuixar-me un plànol privat per als moviments del cor, ja no sóc un viatger qualsevol. Tot i que jo no podia treure’m del damunt aquella aparença de desvalgut, de xiquet orfe, de visitant de mirada esmaperduda, tothom fou molt amable amb mi. I malgrat les quatre hores i escaig de la tornada en tren trobava que no podia allunyar-me’n prou. De fet crec que m’he quedat allí. Si no tot, almenys una part important. Quan sents que un tros de tu mateix s'ha quedat encastat en aquella nova coneixença, ben bé pots dir que t'has enamorat. A partir d'aqueix moment comença el gran esforç de tornar a encaixar, a ser perfecte de nou. Portes una sensació de nostàlgia cordant-te el ventre. Ai, Barcelona...