Ni tan sols sé si és pel mateix motiu. Jo només sé que res del que passa al meu voltant sembla nodrir-me, com si la llengua amb la que assaboreixo l’existència visqués amb indiferència el fruit de les coses, de les persones, dels dies. Com si el cos hagués oblidat la litúrgia diària dels gestos i em fera viure palplantat al mig del corrent de la llum, amb una suïcida indiferència. Potser siga això: he emmalaltit d’una dolça indolència que ha emmetzinat la meua idea del viure... Com que sóc mínimament disciplinat, en aparença, no es veu, aquest estat gravitatori. Sona el despertador i apague els somnis, obedient. Fregue amb insistència olors i suors i perfile el meu rostre davant el mirall entelat. Desdejune seguint el prospecte farmacològic de tots els matins: un got de llet, sense calfar, directament de la nevera, dues culleradetes de sucre, una mesura generosa de “Nescafé”, dues valencianes que trec del paquet esgarrant-lo pel mateix cantó, en acabant escurar la tassa, la cullereta, deixar al seu lloc de l’escorredor... Res no ha canviat des de l’última vegada. Però si em mires als ulls pots veure el color de la tempesta llunyana, compactada, sense formes que il·lusionen. Això i que no tinc paraules per dir res més que “bon dia”, “com va tot”, “ho tindré en compte”, perquè com que no tinc força a les mans em cauen al terra totes les paraules... Jo no sé si a tu et passa el mateix. M’agradaria estirar la mà i, amb la punta del dit, fer esclatar aquesta bombolla pesant que m’ofega...
(març 2009)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada