humanitat

Pensava que no podria. Que veure’t envellir precipitadament em congelaria, em convertiria en figura de sal, fossilitzaria els meus posats. I en canvi vaig trobar sempre paraules per redreçar-te l’ànim, per taponar-te els porus que el sufocant desencís t’obria per tot arreu. Pensava que no podria ajudar-te, veure’t com una infant incapacitada, de moviments desmenjats i necessitats de guiatge per enllestir les tasques més automàtiques. I a cadascuna de les pesantors dels teus braços i de les teues cames jo vaig posar la decidida resolució dels meus, amb la precisió amatent que dicta l’estima que ve de molt lluny. Pensava que no podria afrontar les teues debilitats, que no trobaria capacitat de renuncia suficient per fer-me’n càrrec, que les teues petites misèries m’incapacitarien tots els afectes. I vaig ser a la teua vora renunciant a contar les hores que invertia, acompanyant-te, com si res més que ser-hi allí, en aquell moment, tingués més importància que qualsevol dels altres esdeveniments que em completaven la vida. Pensava que no podria. Al principi, quan tot va començar, pensava que em fugiria la voluntat de sobreviure al dia a dia del teu adéu. Que les meues mans no farien paper en aquella tasca, que no ho suportaria. I mai, davant teu, no vaig pensar res més que encaixar-te a la vida, cada vegada, llimant-te les asprors amb la fregadissa dels meus gestos. Pensava que no, t’ho confesse. I ara, davant del teu record, he descobert la teua darrera lliçó de mare. Mantenir la caminada al ritme del patiment. Has completat la meua condició d’ésser humà quasi sense adonar-me’n. M’has fet millor. Més digne. Tenies raó. Si un altre pot, tu també pots. No se’m marcirà l’abraçada d’agraïment. L’eternitat no serà suficient.

(abril 2011)