desitjos

                                                    Per a Esther, 

perquè no deixe mai de somiar.

                                                    Subvencionar-te els somnis.

                                                    A fons perdut, naturalment.

                                                    Desfer-te el nus de la tristesa

                                                    amb una llarga passejada

                                                    pel carrer de les paraules.

                                                    Llaurar-te, amb l’eina dels meus dits,

                                                    el teu cabell atapeït de malsons.

                                                    Trobar la teua mirada escampada

                                                    per tots els detalls de l’univers.

                                                    Revisar el meu contracte de tristeses

                                                    i esmenar aquella clàusula 
                                                    de llàgrimes, inassumible.

                                                    Dibuixar-te un somriure lluminós

                                                    com el de la lluna creixent.

                                                    Fer-te una besada breu

                                                    que sapigués a eternitat.

                                                    Tenir l’alè dolç de l’esperança.

                                                    Escriure’t un poema de consol

                                                    sobre la pell de l’ànima.

                                                    Que la pena et fos breu,

                                                    com un llampec,

                                                    i oblidable com...

                                                    Recordar-li a la sang vessada

                                                    com reprendre el seu vell camí.

                                                    Deixar-te un miracle a la tauleta de nit

                                                    perquè mai perdes

                                                    el camí de tornada.

                                                    Tindre unes pinces per llevar-te

                                                    l’estella que et desinfla el cor.

                                                    Pintar-te la cambra dels desitjos

                                                    amb la tènue claror

                                                    de la meua inspiració.

                                                    Llegir el teu nom a totes les línies

                                                    capritxoses que m’escrigué el destí

                                                    a les mans.

                                                    Revoltar el món

                                                    en una conspiració de tendreses.

                                                    Que fos veritat que la vida 
                                                    sempre és un projecte revisable.

                                                    Que la violència fos una toxina

                                                    només mortal 
                                                    per a qui desitgés practicar-la.

                                                    I evitable amb un sol mot.

                                                    Beure’t d’un glop

                                                    les nits que tinc l’ànima assedegada.

                                                    Capgirar-te el solatge d’incredulitats que et resten

                                                    per ser una fidel deixebla de l’esperança.

                                                    Encabir-te el desig

                                                    a l’estret espai de la clivella

                                                    que s’ha obert en el teu mur de renúncies.

                                                    Poder celebrar sempre la litúrgia

                                                    de veure’t obrir els ulls

                                                    cada matinada compartida.

                                                    Eradicar el sofriment,

                                                    la fam,

                                                    la solitud,

                                                    el dolor

                                                    amb el gest insòlit d’un infant

                                                    fregant una llàntia...