PRÒXIMA PRESENTACIÓ

PRÒXIMA PRESENTACIÓ

dilluns, 25 de juliol de 2016

el camí de la geògrafa


En aquell espai on vols concretar-te hi viuen dos finestrals amb unes cortines horribles que amortallen el paisatge. I has decidit treure-les. I amb la resolució d’aquell qui fa dues palmades per rescatar de l’ensopiment al company que mira de submergir-se en una migdiada davant del televisor, fas una forta estrebada i despulles els vidres per descobrir la nuesa de l’horitzó marí que et banya, de sobte, la mirada. Has decidit que no vols barrar-te més expectatives. Que el camí ha sigut llarg i el trasllat de tot aquell equipatge no ha sigut senzill. I que encara tens esquerdes, tot massillades però tendres, que et recorden l’estructura antiga. Així que vols convidar aquell ventall de blaus que es troben, paral·lels,  sobre una fina i meridiana confluència de destí,  al teu nou habitatge. La resta no parla de tu, és cert. Però no faràs d’aquella ocasional desconeixença motiu de naufragi. Resistent com ets, sabotejaràs aquell ordre imposat amb desplaçaments atzarosos. I amagaràs aquella disbauxa decorativa que no té més objecte que deixar rotgles de pols i descurança. De la cuina estant veus el rocam que s’aixeca des de la teua infantesa. Aquell perfil abrupte que t’ha pres els decorats d’allò passat. I entre totes dues coses, la muntanya i el mar, allò que vas ser i allò que està per descobrir-se, has decidit fer acampada. Una altra, que també en serà de provisional i transitòria. Però que ara és el nou graó cap a l’existència més teua.

dissabte, 23 de juliol de 2016

això és tot


Vius només a l’imaginari que he construït sobre tu, a força d’amuntegar detalls esparsos d’aquella condició que se’m fa tan necessària per apedaçar-me els gestos. I com no ets talment una presència, quan venen en allau les angoixes, et retiren del paradís que ha alçat el teu cos embastat de records d’altres vides, allà dintre, i et treuen, com un tsunami, i em deixen una desfeta d’enderrocs d’afecte i solitud.  És llavors quan me n’adone que les hores em lliuren buits. Que el dia és un llop ferotge que se’m menja, tossut, convertint-me la vida en una deixalleria de molles mastegades d’un àpat on jo no hi participe. Sóc, en realitat, una illa deserta. Una erma condició conjugada amb els meus deserts i les meues llunyanies. I quan torne a casa, tots els objectes que vesteixen la meua estada són només meus i res d’allò que tinc arrenglerat als prestatges m’avisa de la teua tornada.

divendres, 15 de juliol de 2016

la pell eixuta de la trencadissa



                                                 Si m’has de deixar, fes-ho ara.
                                                 Abans que se’ns acumulen tots els silencis.
                                                 Perquè si ho fem tard i malament,
                                                 vindran els adéus, tots alhora, atrotinats,
                                                 ferint les parets amb els seus embalums immensos.
                                                 I se’ns allargaran les coïssors més enllà de totes les coses.
                                                 I la vida que ens quede, a l’altra banda de nosaltres,
                                                 trigarà massa en llevar-se de sobre
                                                 la pell eixuta de la trencadissa.