filant prim

observació

2012-01-12T07:00:00.000+01:00

Matinar una mica, convençutque trobaré agradable el passeig fins l’estació, sense precipitacionsinnecessàries que puguen acabar engarrotant-me les cames per l’esforç d’avançarcontrarellotge. Desplaçar-me amb certa parsimònia i travessar els carrersmullats per pluges imprecises que mai no acaben de decidir-se a abocar el seucontingut o escampar definitives. Pujar al tren, que ja roman vora l’andana, illança petits esbufecs, com agafant aire després de la correguda. Seure sol,recolzat a la finestra que dona a ponent i ocupar els cinc minuts abans de l’eixidaamb la lectura d’un llibre que he encabit a la bossa que faig servir perdisfressar d’ocupació aquell viatge rutinari. Observar de reüll els passatgersque van envaint el vagó i es dispersen pel seu interior silenciós i somnolent.Descansar la mirada entre les pàgines atapeïdes de lletra menuda i els seusrostres vençuts de son. Endevinar la finalitat del seu viatge pels objectes quetraslladen o la roba que vesteixen. Pensar que amb aquell xandall que combinenamb una altra peça de més vestir cobreixen la seua derrota, com si la pressaper agafar el tren els hagués malmès el sentit de l’estètica o com si haguerendecidit arrossegar aquella llicència de comoditat més bé domèstica fins el llocon han d’enllestir les seues gestions. Suposar que aquella carpeta blava, degomes elàstiques, que complementa l’estampa de la seua situació laboral, vafarcida de documentació amb la que els funcionaris miren d’entretenir el seuatur sense solució a curt termini. Imaginar els papers de literaturaincomprensible, críptica, que traslladen ocasionalment en aqueixa espera que se’lsdeu fer eterna. Témer que aquella mirada aquosa és l’efecte de les esperancesmarcides als ulls i que pengen al vidre dels finestrals, lleugerament entelatsde runa, observant sense veure els horts que se’ns creuen al pas. Comparar-losamb el posat indolent dels estudiants que arrosseguen els seus embalumsimmensos fins el cap i casal i les seues ganes sempre alerta de voler agradar iagradar-se, cridant i rient per qualsevol fotesa i esguerrant l’espai d’infectadamelangia en el que anem submergits la majoria. Patint per la gent gran que famoviments vacil·lants com si la llarga vida acumulada només els hagués deixatun patrimoni de dubtes que van dibuixant amb els gestos amb els que cerquenseient i sobre els que es deixen caure ràpidament, abans no moga el tren iperden aquell equilibri tan precari que ja tenen sobre el món. Memoritzantaquells personatges de tardor agombolats pel ritme del comboi en el seutrajecte, abans no faça cadascú la seua a la primera parada...

"inocència", Oscar Briz

2012-01-07T07:00:00.000+01:00

totes les coses que toques

2012-01-03T07:00:00.000+01:00

No saps quan va començar tot. No ho saps. Estem bastits de petitesimprecisions i malgrat això encaixem. Hi ha un automatisme atàvic que ensrelliga, que acobla la nostra forma de vores imperfectes i irregulars amb elsbuits d’altres éssers que llisquen a prop del nostre trànsit, tot i que sompeces malmeses pel vent de les hores, que ens rebaixa, a poc a poc, incansable,la matèria que ens configura. Desconeixes el moment exacte quan el tacte d’aquelladona et va afeblir la voluntat de dibuixar la mateixa estela sobre l’espilllluent i mercurial de les teues aigües ensinistrades. Que va declarar enfallida el teu costum perfecte d’agafar-te al camí ample que creua el territoridels teus afectes i que feies amb lacaminada memoritzada, aparentment invicta. Que t’ha deixat tots els equilibrisen precari, tots els sentiments hostatjats en futures víctimes de desnonamentsimminents, tots els pensaments encegatssota el cel obert de la seua llum. L’única cosa que se't fa certa és que d’aquellcontacte vas treure els dits enganxosos, com si hagueres pessigat cotó fluix desucre en una vetllada de fira. I ara vas deixant empremtes de la seua presènciaper tot arreu. Convençut que no pots cedir a aquella urbanitat convencional quet’ha bastit sempre les formes i que t’obligava a rentar-te les mans. Perquè creus,amb la ingenuïtat dels xiquets que enceten descobriments sobre les textures i les formes, que perdràs aqueixa curiosa dolçorque han pres totes les coses que toques.

raons inútils

2012-01-02T07:00:00.000+01:00

Sé que tu fas d'açò nostre un exercici de sentit comú. Que miresd'instal·lar la raó al bell mig dels meus sentiments desfermats. Que volsmesurar cada cosa que dius perquè et fa por plantar-me una llavor massa gran enel petit hort que em creix ara a la claror de la teua llum. Sé que només vols serla dona guaridora, que vol estalviar patiments i estretar els espais del meuafecte i endarrerir les obres d'aqueix gran pont que jo mire de traçar en aquestoceà profund que ens separa. Afeblir els ciments amb una calculada premeditació.Perquè penses que encetaré la caminada amb el cos despullat i els peus descalçosi no vols que les branques enfurismades dibuixen ferides al meu pit descobert,ni veure les empremtes de la tragèdia compartint les meues petjades lliures. Séque fas l'esforç d'estimar-me apamant l'espai dels teus sentiments,doblegant-los curosament i repassant els plecs perquè després càpiguen al'espai precís d’aqueix calaix on diposites, dia rere dia, aqueixa joguina nova que has descobert rereles meues paraules. I també que portes el meu nom enganxat a la vora delsllavis, com una gota d’aigua que fuig del gest precipitat de beure’s la joia deviure amb una set antiga.

"inventari", Pau Alabajos

2011-12-31T07:00:00.000+01:00

retrobament

2011-12-30T07:00:00.000+01:00

Assegut al banc, sota elbrancatge immens d’aquell arbre reverenciat, l’escriptor inexistent mirad’acomodar-se a l’espera de la cita convinguda. Porta dos llibres a la butxacade la jaqueta destinats a convertir-se en ofrena, arribat el moment. Però no lical esperar molt. La veu de lluny i sap, de seguida, que és ella. Ho sap perquèaquella imatge de la dona que avança amb certa parsimònia fins on ell es troba,s’ha tornat, en aquell mateix instant, en una mena de regressió i el que veu enrealitat és aquella adolescent que es mirava de vegades amb certa fascinació,fa trenta anys enrere. Perquè li resultava quasi un miratge veure com ella esmovia en aquell riu de convencionalismes, desafiant, mentre ell s’ofegavaobedient. Dues besades formals després convenen que la xerrada millor fer-la al’interior d’alguna cafeteria. I la tria que fan també porta referènciesantigues, tot i que l’ambient ja no és el mateix. La bibliotecària il’escriptor inexistent parlen de llibres o de literatura, que a les postres hauriade ser el mateix. Volen sentir-se còmodes i recolzen cada part del discurs ambarguments que hauran repassat moltes vegades. Salpebrant, de quan en quan, depetites referències sobre tot el temps viscut i no compartit. De quina manerahan fet encaixar antics somnis en el solc que ara ressegueixen inevitablement.Ella li conta una sucosa anècdota, convençuda que li regala material per a unahistòria que, per força, els ha de sobreviure si aconsegueixen empeltar-la enel corrent de les paraules que s’escriuen. I comença la seua narració amb unacuriosa gestió dels silencis, fent-la avançar a poc a poc, lliurant-la enpetites dosis. Llavors ell torna a veure-li aquella aurea de fascinació i s’hifixa detingudament perquè és cert el que li ha dit al principi de la trobada,res no ha canviat en ella. Perquè si t’aboques a l’ampit dels seus ulls la veusallí encara, lliure i riallera. La bibliotecària demana més intercanvi deparaules. I ell, de sobte, descobreix que, malgrat els trenta anystranscorreguts, no porta al fardell del seu bagatge res que puga comparar-se nide lluny a allò que ella li acaba de contar. Que en el fons continua ancorat alcorrent d’aquell riu de convencionalismes. I no encerta a donar continuïtat ala xerrada. Ella, llavors diu que es troba incòmoda i nerviosa. Ell ja faestona que se n’adona. Ha comptabilitzat cinc puntellons per sota de la taula queha suportat amb el major dels estoïcismes. Decideixen passejar pels carrers dela infantesa i tornen als llibres. I encaixen de nou amb afinitats ientusiasmes compartits. Fan un darrerintent de seure a una mateixa taula, encabint-se en les mans una tassa depoliol. Ho fan a un local on, sense voler, s’han tornat, momentàniament, en unamena d’exotisme, falcat com està el decorat i la gent, en una estètica moltpretèrita. Fins que l’escriptor inexistent anuncia l’acabament de la citaaclaparat per un altre compromís. Llavors ella li diu que vol regalar-li unllibre. Un que, si li ve de gust, podrà incloure en les seues activitatsd’animació lectora. I premeditadament, o no, troben motiu per repetir latrobada. L’escriptor inexistent s’allunya, apressat pel compromís indefugibleque té tot seguit i per la pluja, que s’ha despenjat per sufocar no sabem benbé què. Marxa convençut que, malgrat els trenta anys hi ha coses que esmantenen invictes al pas del temps tot i que aquest ens maltracte i ensrebregue els projectes i ens obligue a reescriure’ls amb una cal·ligrafiaempetitida per l’espai minvant que va deixant-nos l’exercici de viure. Però elmés important de la vesprada és que la bibliotecària tenia encara a dintreaquella adolescent de catorze anys que s’escriu sobre la pell de les cames lespreguntes de l’examen. I l’escriptor inexistent se sent complagut d’haver-larevisitat. Malgrat aqueixa llarga pausa hivernal.

"vides desafinades", xavier aliaga

2011-12-29T07:00:00.000+01:00

Minuts abans de la presentacióde “Vides desafinades”, a la rebotiga de la llibreria La Costera, el seu autor,Xavier Aliaga, em confessava visiblementpreocupat la seua por i el seu neguit davant la reacció d’un públic que havia aconseguitfidelitzar amb dues novel·les de caire més desenfadat i als que ara mirava d’oferir-losun llibre “diferent”. Una por que no podrà evitar expressar, moments després,davant del nombrós públic que ompli el local, en un accés de sinceritat i d’honestedatque l’honora. Sóc el primer en reconèixer que el canvi de registre narratiu éstan notable que potser la seua por estiga fonamentada. Però cal dir que l’autorno ha desaparegut, hi és present en aquell nou registre. Recognoscible, malgratla profunditat i maduresa de la història que conta, allunyada d’aquella expressivitatgamberra i càustica que li ha permès afrontar altres qüestions amb una catarsi,si m’ho permeteu, més histriònica. Quan tenim aquesta conversa jo encara no heacabat de llegir sencera la novel·la, però si que li dic que esticengolint-me-la. Que la història que desgrana em té francament atrapat i quepotser estic llegint-la en un moment clau de la meua vida perquè tot és unrosari d’identificacions que sovintegen la meua lectura. Ara, quan escricaquest apunt, ja fa dies que l’heacabada i confesse que necessite reprendre-la de nou, però aquesta vegada ambun aparell de música que em permeta resseguir l’estat dels personatges queAliaga adjectiva amb cançons molt concretes i que subratllen l’estructuraemocional dels personatges. Pense que, en fer-ho, aconseguiré pujar un graó més,faré una immersió de proximitat que altres textos, sense aquestes referències,no podrien oferir-me. “Vides desafinades” és una història coral d’homes i donesque es creuen, que no encaixen, que es busquen, que es defugen, que miren desobreviure en un món que sotsobra (ara més que mai, sembla) i els converteix atots en una mena de nàufrags en el mar d’una existència que va perdent elsentit de l’harmonia. Escrita magistralment, aconsegueix fer-nos versemblantsfins l’extrem els personatges que enraonen en veu alta la seua particularderiva afectada irremeiablement pels esdeveniments que van produint-se. Unaexcel·lent i necessària lliçó de supervivència. No espereu els Reis perregalar-vos-la.

nit de nadal

2011-12-27T07:00:00.000+01:00

No sé disfressar d’entusiasmeles meues asprors per evitar-me així les mirades de preocupació de la resta depersones que envolten els cantons de la taula parada per celebrar la nit deNadal. Tinc el pensament estructurat per deixar lloc als buits amb una absurdai feridora ostentació. Per això bec. Per empentar gola avall la salivera de l’amargor,que puja per esguitar-ho tot. Bec, perquè no se m’ocorre una altra manera depoder gestionar la teua absència. Perquè cada soroll de vidre i cada veu quesembla indiferent a la meua tragèdia no fa més que emplenar-me el got, finsfer-lo vessar. Bec per esborrar, amb un tel ple d’artificis, aquell espai delno-res que s’ha desmesurat davant d’aquella celebració convencional i detràmit. Bec per omplir-me cada racó del cos que em diu que ja no hi ets, i quepronuncia el veredicte d’aqueixa absència amb una cruenta resolució allunyadadels protocols que demana la nit. Com els alcohòlics del cinema que amb unanaturalitat insòlita tenen les mans ensinistrades per suportar el pes de licori, alhora, traçar gestos maquillats de resolució, aparentant indiferència,encerclant el got amb els dits amb la precisió dels qui s’agafen al ferro roentper marcar-se la pena. Bec, perquè estic assedegat de tu...

"l'amor és Déu en una barca", Miquel Gil

2011-12-24T07:00:00.000+01:00

Jesus M. Tibau llegeix "El teu nom és un ésser viu"

2011-12-22T21:29:00.002+01:00

cambrera

2011-12-20T07:00:00.000+01:00

No cal tenir molt de bagatge enla feina de servir copes per adonar-se que aquella parella que acaba de seure aprop de l’eixida, en la petita taula del racó, té alguna cosa d’especial. Simés no, a ella, l’atrau inexplicablement. Intueix que acaben de conèixer-seperquè les indecisions que ell exposa amb els seus gestos per ocupar el seienten fan clara ostentació. Sembla un ocellet perdut, caigut del niu. I amb aquellposat de dubtes piuleja el seu desemparament. La curiositat, més que l’ofici,l’adreça fins a la taula per demanar-los. És la dona la primera que pren lainiciativa de l’encomanda tot i que, una vegada encetada, s’atura, sobtadament,per deixar-li a ell la possibilitat de demanar primer. Com si l’haguésinterromput, quan en realitat ell només reparteix les seues mirades òrfenesentre ella i la cambrera. I davant del seu persistent silenci la dona continuai demana. Llavors, l’home, visiblement alleujat, i com si s’agafés amb lavoluntat d’un nàufrag a aquell desig que sura en el seu atordiment, diu que volel mateix. La cambrera torna rere el taulell, disposa tasses i mou palanquesfins que aconsegueix extraure el cafè. Ho fa més mecànicament que de costum,perquè aquella parella que serveix acaba d’empeltar-se completament al seuinterès. Torna a la taula i deixa les tasses lleument empolvorades de canyella.La dona parla amb un entusiasme jovenívol. Reconeix que té un somriure bonic,un dels que no són fàcils d’aconseguir ni assajant tots els matins davant delmirall. Un somriure natural, cristal·lí, que enamora. Si pogués preguntar l’homeho podria corroborar. Però no li cal, perquè se la mira amb una barrejad’inseguretat i devoció indissimulables. Quan la cambrera fa mitja volta perreprendre el camí del taulell escolta clarament com ell, trencant-li el dir ala dona, li deixa anar que és més bonica en persona. No vol girar-se ni aturarel seu pas perquè no vol aparentar indiscreció. No vol trencar-los aquellabombolla de sabó que els embolcalla i els aïlla de la resta de clients. Peròquan arriba al taulell els mira de nou. La dona continua amb la seua conversa.Si de cas, ara una mica com trasbalsada. Ell mira de portar-se el cafè alsllavis amb les dues mans, tremoloses, com afectat per alguna impressiótorbadora. La cambrera agafa una revista i la deixa a sobre del taulell perdissimular la vigilància que està disposada a fer. No pot escoltar el que diuenperquè la música del local li ho impedeix, expressament mesurada per garantirdiscreció als habitants provisionals. Per això es conforma amb una observacióintermitent, controlada. Fins que acaba reconeixent que és l’home qui més partpren en l’objecte de la seua guaita dissimulada. No sap per què, però llegeixsense cap mena de dubte totes les inseguretats que ell exposa a cada movimentdel seu cos, de mans que només viatgen des de la seua postura de recolzamentdel rostre fins la tassa i, novament, a guarir-se sota la barbeta, falcant-lo,com si li calgués un suport, com si fos sabedor del final tràgic d’aquella trobada i necessitéscontenir la solsida. Quan la dona mira el rellotge amb certa ostentació, ellentén el senyal immediatament. Com empentats per un resort els dos es posendempeus, però ell s’avança i li diu que espere mentrimentres extrau la cartera.La dona somriu lleument i torna a seure al mateix temps que agafa el mòbil i hipenja la mirada. L’home avança fins al taulell i la cambrera retira la revistaalhora que veu els seus ulls entelats de tristor i llavors, una tendresainexplicable la posseeix per complet i li encomana el desig boig de fer algunacosa per apaivagar aquell descoratjament que li han portat tant a la vora. Obrila caixa registradora i remena entre els diners una manera d’alleugerir-li lapena. Es pren el seu temps fins que, al final, decideix arreplegar les tornesen monedes. L’home no sembla contrariat ni quan la cambrera, disculpant-seperquè no té bitllets, li lliura aquell grapat interminable de xavalla, niquan, per fer-ho, li agafa la mà per sota per subjectar-lo i, una vegadaabocada la càrrega, s’aparta lentament, molt lentament, com acaronant-li elsdits. Però ell no se’n adona perquè marxa amb el mateix posat gris que haportat fins el taulell i ix amb la dona al carrer, desfent-se tots dos, comsucrets, entre el corrent tèrbol dels vianants. La cambrera torna a la seuarevista que mira ara afectada per la miopia dels ulls entelats de tristesa.

cafè i canyella

2011-12-19T07:00:00.000+01:00

Passeja inquiet, a la mateixavora de la boca del metro, lloc improvisat per encetar la primera coneixença,incapaç de dissimular la seua actitud d’espera. És una vesprada inesperadamentfreda però malgrat això hi ha un gran tràfec de vianants. Quasi al bell mig del’ampla vorera un home mulla en sabó líquid unes cordes lligades a uns pals iamb moviments breus llança gegantesques ampolles de sabó sobre els caps de lagent que camina i que esclaten multiplicant-se en milers de petites llàgrimesque llueixen breument sota la llum grogosa dels fanals que ja il·luminen laciutat. Ell mira de gestionar la seua inquietud creixent amb les mansenfonsades a les butxaques del jaquetó que el protegeix. Amb la mà dreta lipega voltes a un petit vaixell de paper la confecció del qual ha distret unsmenuts el seu nèguit. Amb la mà esquerra acarona l’objecte delicat que, pensa,podrà parlar per ell molt més que les seues paraules o els seus gestos. Ellaapareix de sobte, amb pas decidit. De fet irromp sobre l’escena de vianantsanònims com si fos un feix de llum que esgarra el llençol de la nit en duesmeitats. La claredat de la seua presència el deixa indefens. Ella iniciala conversa d’aquella estranya trobada, com si endevinés, amb només veure’l,que li caldrà posar la majoria de les paraules en el cubell de silencis que elltransporta. Caminen fins a un petit bar, estranyament enfosquit. Seuen a propdel finestral que dóna al carrer. Mentre ella posa la seua jaqueta en unacadira buida, ell plega la seua en un exercici de correcció infantil i la deixaal respatller del seu propi seient. Una cambrera s’aplega fins on estan i ella,sense esperar, demana un cafè amb canyella. Ell no ha tingut temps de pensarquè podria prendre. Ha disposat de tota la distància a peu del trajecte i laposterior espera, per decidir-ho, però encara no sap quin tipus de consumiciópodria acompanyar aquella coneixença. Així que es decideix per demanar elmateix. Ella pren la direcció de la xerrada i s’entusiasma sola amb cada partdel discurs que va trenant, convençuda de la transcendència de cada cosa quediu. Animosa, fins i tot riu. Ell, en canvi, roman en un segon pla, expectant.Rep cada mot i assenteix en assajada i sentida comprensió. Però en realitat licosta seguir el fil d’aquella conversa, perquè està immers arreplegant, amb laprecisió d’un pintor, cada detall del seu rostre perfecte. Vol memoritzar-la.No vol tenir després un esborrany imprecís d’aquell moment. No pot evitar,tampoc, dir en veu alta que les fotografies que ha fullejat d’ella a l’agènciade contactes no li fan justícia. Ho diu sense adonar-se’n que ha interromput elseu discurs. Ella aparta la mirada, es remou inquieta en el seu seient idiu alguna cosa així com gràcies. I continua parlant. Ell ressegueix els apuntsmentals del seu inventari particular. Observa de reüll les seues mans, quepapallonegen incansables per sobre de la petita tassa de cafè. Nota en tresocasions el seu genoll fregant-li la cama esquerra, afectada també delstrasbalsos d’aquella conversa. En un moment determinat, i mirant de traslladara la realitat que conviuen en el bar allò que li conta, ella li posa una màsobre el muscle. És un aterratge breu però suficient per escarotar-li totes lesoronetes de l’estómac. Mentrimentres, s’engoleix, a poc a poc, aquell beuratgedesconegut. Respira fons quan ho fa, perquè no vol que se’n adone que tremolalleument quan mira de portar-se la tassa als llavis. Com que li sembla que famolta estona que roman en la mateixa postura, fa intenció de recolzar-se en elrespatller de la cadira. Però aviat nota la jaqueta que té, plegadaridículament a l’esquena i, el que es pitjor, admet l’evidència que aquellacosa que portava per fer-se parlar haurà patit la pressió homicida del pes delseu cos. Així que torna, de nou, a la seua postura original. Una miradaostentosa al rellotge li diu que el moment s’acaba. Ell vol rescatar una micade la seua antiga i rovellada cavallerositat i li diu que es farà càrrec delcompte. Camina fins al taulell del bar i mentre espera les tornes que la cambreraarreplega lentament del fons de la caixa registradora, pensa que no ha estatmolt encertat amb el seu posat d’intervencions telegramàtiques, com distant, ique potser ha semblat ridícul. Que totes les possibilitats que pensava encetarhan naufragat irremeiablement. Quan li tornen aquell grapat de monedes quediligentment li dipositen al palmell de la mà dreta, tot i que la cambrerarealitza el gest amb una tendresa fora de lloc, allargant el contacte més delque caldria, ell sent com si en realitat li lliuraren el sou amb el quefiniquiten la seua pobra actuació. Torna a la taula per veure que ella estàarreplegant les seues coses. A ell se li escapa una frase mentre fa lo propi:“m’has regalat, també, un sabor nou que ja no podré oblidar”. Ella el mira i lipregunta què ha dit, com si no pogués creure que ell haja sigut capaç de diruna cosa així. I ell, obedient, repeteix totes i cadascuna de les paraules queha cosit en aquella frase. Caminen de nou, de tornada a la boca del metro, ons’acabarà tot. La deixarà allí, a punt per ser engolida pel subsòl del món. Ambun parell de besades precipitades a les galtes i un correcte comiat queformalitzarà el final. Ell pren la direcció contrària. Per un moment té laintenció de girar-se i veure-la allunyar-se. Però és una temptació que només lidura uns segons, esvaïda ràpidament pel seu desig de sobreviure a una imatgeque li resultaria, més tard, incapaç de pair. Mentre camina, les mansenfonsades en les butxaques, torna a acaronar la delicadesa d’allò que hatransportat tota la vesprada. Però troba que el tacte li evidència una fragilitatmajor a la que ja tenia. Treu la mà oberta a la llum dels fanals i contempla,abatut, la petita margarida, de cor violaci, que jeu al seu palmell, rebregadai marcida pels sotracs de la seua indecisió. Mira el seu silenci definitiu unsinstants i la deixa caure sobre la vorera. Lentament s’allunya, amb el sabor dela canyella niant als seus llavis. Pensa que és el gust definitiu que ha presaquell somni esdevingut impossible.

"el que diuen els arbres", Feliu Ventura

2011-12-17T07:00:00.000+01:00

gestió de l'esplai

2011-12-13T07:00:00.000+01:00

Recol·locar una caputxa quefuig del seu ancoratge de botons (dues vegades). Obrir una barreta energèticaque prèviament ja ha patit els esforços del seu propietari, segurament amb lesdents, perquè ja ve totalment salivada. Demanen permís per llançar a lapaperera una torrada que ha caigut a terra per la part que avisava el bo deMurphy (en la seua llei inefable). Queixa per caiguda d’entrepà i raonament decomprensió perquè el colp s’ha produït fortuïtament. Em demanen que estrete lacintura del pantaló perquè amenaça esllavissada imminent. Una corda deldepartament d’educació física sembla resoldre el problema momentàniament. Un altres’ha tret la sabata i no pot tornar-se-la a posar. Després de diversos esforçosacabe pensant que sa mare ja el va gitar anit amb les sabates posades. Exigeixenpaper del vàter. S’ha acabat. Li lliure el meu últim clinex. Li dic que l’ha detornar quan acabe, que no en tinc més. Riu burleta (afortunadament). Llançamentd’objecte desconegut menut a l’ull. Dos bufits i a volar la milotxa. Conflicteamb insults: “niñata” i “zorra”. Així, en perfecte castenallo. Amenaça mil·lenàriade fregar-li la llengua amb sabó i desplaçament cautelar a l’arbre de pensar. Lillevem una vara a algú que s’ho passa d’allò més bé calfant el personal. De fetestà tan abstret en la seua activitat que no se n’adona de qui l’agafa i quasi siacabe cobrant. Algú ve amb un petit arbre dels que envolten (encara) els límitsdel pati, totalment horroritzat perquè “algú” l’ha arrancat. Una queixa perquèuna companya l’ha marginada del joc. Obrir un pot de galetes hermèticamenttancat (“On l’ha comprat ta mare? A una tenda de supervivència?”). Desfer unarotllana perillosa que s’ha fet amb l’ajut d’una corda provinent dels pantalonsd’algú i que s’emporta per davant tothom que troba al pati. Un bac que té com aconseqüència el rodolar de l’esmorzar i el consegüent empastifament de lesseues parts i la posterior cerca de companys solidaris per compartir. Tots elsconsultats em mostren les mans buides (i la boca plena). Sona la sirena. No puccreure que la mitja hora haja passat tan aviat...

soundtrack

2011-12-12T07:00:00.000+01:00

Des de fa uns dies em desperteamb una cançó al cap (diferent, això sí) que acaba convertint-se en unaincòmoda banda sonora instal·lada en l’exercici de declaració de guerra al meucos somnolent, intentant afavorir-lo amb una imatge mitjanament agradosa. Asaber, aquella que em torna el reflex llunyà d’allò que alguna vegada vaig seri que ara és una peça lleument emblanquinada pel pas del temps i de plecsesparsos pel rostre, com si hagués estat mal guardat al calaix de la memòria. Iel més curiós és que aquestes cançons formen part d’un arxiu antic, quasiadolescent i, en molts casos, sense cap lligam emocional. Però m’inquietenperquè tenen eixe deix de nostàlgia afegida que em retrau alguns episodiscuriosos d’un període, potser, oblidable. És com tindre el subconscient afectatd’una mena de regressió l’interés del qual no acabe de copsar. Tot anavamitjanament bé fins que aparegué la Paloma San Basilio (s’ho podeu creure!)cantant, amb la seua veu lleugerament nasal i un entusiasme insòlit per al meuànim de matinada, allò de “Juuuuuntos, cafè para dos...!” Imposant un ritme estranya la meua litúrgia immutable de encetar el dia. La veig saltironejant entre elssemàfors (com diu ella) i pujant a l’autobús sense pagar bitllet, però senseindignació en la protesta. Revestint el simple fet de preparar-me un desdejunien una escena de varietés pertorbador. No cal dir que em sent bastant incòmode.Jo sóc dels que configure el meu món sonor amb peces de Peter Broderick i LudovicoEinaudi entre altres. Música amerada de certa melangia que em permet la fluïdesanecessària per escriure allò que em ve de gust. D’ací el meu desconcert i lameua preocupació. Què faig si apareix, per exemple, el Georgie Dann, fentturisme pel meu cap, en alegre trànsit? I el que resulta més inquietant de tot,qui m’ha canviat el DJ?

"cap a casa", Rafa Xambó

2011-12-10T07:00:00.000+01:00

incidència

2011-12-09T07:00:00.000+01:00

A poc a poc has esdevingut unamena d’anomalia emocional que ha acabat trencant la invariabilitat del meuhorari. Ho dic perquè s’ha afegit a les meues rutines el neguit de creure que,en algun moment del dia, et faràs present. Bé per interrompre la meua caminadafins la feina. Bé per apartar-me del fil de la lectura que faig acoblar en eltemps breu del trajecte al tren, mesurat en un parell de pàgines abans d’entrara l’estació de destí. Bé per malmetremel ritme de les passes que faig repicar sobre la vorera de la llarga avingudaabans del pont. Vaig sempre amb l’ànim predisposat a registrar aqueix fet quepotser acabe ocorrent en un moment o altre del dia, convertint cada activitatensinistrada per fer-la eficaç en el trànsit de les hores, en un silenciexpectant. Sé que som dues existències autònomes en una relació embastada peruna situació atzarosa. Però em trobe sovint perdent el contacte amb el que faigperquè se’m creuen pensades impossibles, escenificacions de converses que maino es produiran, assajos innecessaris amb els que mire de vestir el moment d’escoltar-tesense tornar a semblar un adolescent atabalat per impaciències i inseguretats.Només el temps que va passant sense apuntar notícies teues vol tornar-me alsolc del costum. Però no acabe de treure’m de sobre aqueixa irracionalpossibilitat, com si, per damunt del tràfec de la vida, encara disposés de lafacultat d’escoltar freqüències lleus i llunyanes, senyals del teu ésser enregistrant-sea l’espectre bategant on van anotant-se les incidències del dia.

accident

2011-12-08T07:00:00.000+01:00

No sé si t’ho he contat algunavegada, però hi ha parts del meu cos que em resulta insuportable ferir-me. Enun nou ordre de rutines d’administració farmacològica, m’he vist obligatrecentment a obrir una petita ampolla de vidre per vessar a dintre una mica de sèrumfisiològic que acabe barrejant-se amb un pessic de polsim que hi conté. Despréscal abocar-lo al cor d’una màquina que ens permetrà inhalar el resultat d’aquellaalquímia. Per destapar la botelleta, abans, he de trencar un precintemetalitzat. Ho he de fer amb la suficient traça per treure, al mateix temps, eltap. Però és molt dematí, tinc els gestos adormits i el trencament no resultaprecís. El tap continua assegurat malgrat els meus esforços. Així que,instintivament, viatge fins la cuina per fer-me amb un estri que em permetaacabar el procediment de manera satisfactòria. A sobre del banc de la cuinadescansa un ganivet de grans dimensions que acapara la meua mirada. Té aquellvolum que el fa útil per fer-lo servir en l’escena de la dutxa de “Psicosis” ide fet en alguna ocasió he fet broma amb la família amb ell. Agafe l’ampolletaentre l’índex i el polze esquerre i amb la punta del ganivet mire de rendir laresistència d’aquell precinte. No sóc conscient de la força que estic imprimintal meu gest ni de la inèrcia que agafarà la punta del ganivet quan isca capendavant, superada l’oposició del tap. Només me n’adone quan s’estaca en laungla del polze i un llampec de dolor em puja fins el muscle. L’ampolleta ésoberta però el meu dit també i la prova són els meus udols i una petita gotetade sang que no acaba de vessar-se del tot des d’aquella ratlla que em creua laungla. Em fique el dit a la boca per recuperar part de la meua química iretornar-la al solc d’on no hauria d’haver eixit. Acabe la feina dissimulant lameua imperícia i passe la resta del dia amagant un dit que batega a cadacontacte dels objectes de la vida. No ho he dit encara, el meu taló d’Aquil·les sónles mans. L’únic punt de la meua anatomia on el llindar del dolor és summamentestret, molt estret. Allí només tinc espai per a la tendresa.

fotografia

2011-12-07T07:00:00.000+01:00

Saps que m’agrada regirarcalaixos. Que amb les mans prenyades de nostàlgia cerque excuses per imposar unnou ordre als papers que van prenent cos d’inutilitat i, malgrat l’evidènciadel seu marciment i el seu aspecte tardorenc, no trobe moment per llançar-los,oferir-los ni que siga la nova oportunitat del reciclatge, perquè esdevinguende nou suport d’altres apunts i altres vides contades. Però saps també que lameua resistència es fonamenta en la creença que cada full porta empeltada unaseqüència d’emocions que va més enllà inclús d’allò que diu. Com ara lafotografia que he recuperat de l’interior d’aquella caixa de cartró que algunavegada va contenir les sabates d’algun fill menut. És quasi un primer plànoldel teu rostre, creuat per un d’eixos somriures que jo he anat, a poc a poc,mitificant en el meu imaginari. Rere teu un canyís, atapeït, per on no potescolar-se ni un sol gram de paisatge. Ara sé que la brillantor dels teus ullsés el resultat, en part, de la química de la civada fermentada barrejada ambels sucs que et recorren el cos. Però això no lleva que no puga llegir-se lafelicitat que has encetat amb aquell dia de joia. Somrius a la càmera amb lacara descoberta, els cabells electritzats, pentinats pel ventijol del marproper. En aparença és només un dels centenars de rostres que guarde de tu.Però aquest en concret, té una evidència que el fa únic. Amb aquell pentinat,que ja no guarda la salabror dels oceans, aquell somriure de cel obert i aquellsulls aquosos em vas llegir per primera vegada. En realitat la fotografia és elpròleg d’uns esdeveniment que jo guarde a l’inventari dels moments únics. Aquellque va encetar una relació, farcida de paraules, i que el temps encara no hamalmés amb les seues grogors insalvables. Amb aquesta imatge guarde el punt dereferència aproximat de quan jo vaig començar a prendre cos en el teu universparticular. La teua fotografia em sembla la manera més preciosa de seguir-me elrastre.

nausica i "el teu nom és un ésser viu"

2011-12-06T16:24:00.001+01:00

L’amic i poeta blogaire Carles Mulet, parla al seu blog del meu poemari. Tot i les “vicissituds” que ha tingut que patir arran d’unaencomanda que no va arribar en condicions i la torna, que es va fer esperar mésdel compte, finalment en fa una lectura que, a mi personalment, aconsegueixemocionar-me una vegada més. No puc passar de llarg, tampoc, de la seuagenerositat, així que vull compartir-la amb vosaltres. Podeu llegir-la si aneuací.

"no estàs lluny", Andreu Valor

2011-12-03T07:00:00.000+01:00

mentrimentres

2011-12-01T07:00:00.000+01:00

Vull viure. Ho promet. Tot ique semble una fluixa declaració de principis. Una vaguetat sense cosespecífic. Una obvietat de vores esfilagarsades per l’ús continuat iininterromput. I no trobe una altra manera de dir-ho. Perquè no se m’ocorre unaaltra manera d’aprofitar aquest cos que transporta un desencís estrany, un desassossecantic, una inèrcia que fa temps tinc el pressentiment que és aliena a les meuesforces minvants. I malgrat això, vull viure. Vull embolicar els meus sentitsamb el llençol de cada matinada i cada crepuscle. Vull gaudir de cada frec queprovoca el meu trànsit pels carrers i els dies. Vull trobar-li mesura a laforça que em fa gravitar sobre els esdeveniments en una atracció inevitable,per fer-me encaixar en la lògica de les coses que passen, que ocorren senseargument, només perquè sí. Vull deslocalitzar-me de totes les ingenuïtats queem menen a considerar la possibilitat de negar l’atzar que ens disposa, i córrerpel seu solc irregular, inconscient. Vull trobar tacte a les mans per tornar-mel’evidencia de la presència que dec ser, més enllà del mirall que m’imagina. T’hopromet. Vull. El que passa és que els dies semblen tan ben disposats, l’un rerel’altre, sobre el mantell de la terra i cada cosa tan previsible, tan trobable,que m’obliga a portar sovint un rostre eixut, esporgat dels senyals del goig.Sé que, sovint, no pots llegir-m’ho. Però creu-me, si et dic, que vull viure. Quèpodria fer, sinó, mentrimentres?

el tacte aspre de la rutina

2011-11-29T07:00:00.000+01:00

Cal suposar que estàs cansadaja d’aquest joc que no recordes ni quan ni com es va encetar. El silenciperllongat que fas servir i que vas justificar fa unes dies amb una excusaperegrina no vol dir altra cosa que has perdut l’interés. Almenys així ho viuell, que es creix sempre per la banda de les inconveniències. I que esgota unavesprada de diumenge enfosquida prematurament per la persistència d’un oratgeplujós, amb dosis exagerades de melangia, elevadament tòxiques per a poderreprendre la cursa de l’existència. Tria llibres dels prestatges de la seuabiblioteca personal cercant el discurs exacte per a la seua inèrcia. Volparaules que emplenen el formulari que li lliura aquell desconcertantabandonament. Però regira les pàgines infructuosament mentrimentres la llum dela vesprada va esvaint-se des de l’esfera superior del temps. De concentrar-sepodria escoltar, fins i tot, el sorollet de l’arena que rellisca pel vidreestret de l’horitzó i que xucla, feix a feix, la claror que va perdent lajornada. No, no troba llibres que expliquen per què ella no diu res i, enresposta, ell haja de mantenir una mena d’indiferència postissa, empeltadaals seus desitjos a la força contrariats. Li abelleix interrompre el compteenrere d’aquella ruptura descarregant un devessall de paraules. Però sap quetotes tindrien la salabror de la ferida que va eixamplant-se a cada segon queella deixa que s’allargue aquella situació. I està cansat perquè des delprincipi ha hagut d'assumir sempre la responsabilitat de la gestió delsbuits i les presències, sense poder relaxar-se i confiar que cada silenci quefloreix entre l’espai dels dos éssers que no es miren, és només una pausa sensetranscendència, no la certificació del desencant que es produeix quanrepeteixes per tercera vegada el mateix gest sobre el seu cos i que ja no ésrecurs de la memòria, sinó el tacte aspre de la rutina.

absència

2011-11-28T07:00:00.000+01:00

No sé com ha ocorregut. Algúha dipositat un espès silenci entre tots dos que aclapara la meua capacitat perreprendre la comunicació. El temps solidifica els espais de les absències de lamateixa manera que les humitats rovellen l’estructura dels seients queocupàrem. És un procés de degradació que no sé com redreçar. Ara mateix, cadaparaula que lliure per explicar-ho, sembla un plec petri d’una evidènciafòssil. Un record tan afectat de llunyania que ja sembla irrecuperable. No sési tornaràs. I això no és el pitjor de tot. El més dur és no fer res per aturaraquesta inèrcia que adreça les meues passes en direcció contrària. Qui haplantat les llavors del desafecte? I a qui realment l'importa?

"tinc una pena", Miquel Gil

2011-11-26T07:00:00.000+01:00

"fer res", Clara Andrés

2011-11-19T07:00:00.000+01:00

"Fronteres de vidre", Francesc Mompó

2011-11-14T07:00:00.000+01:00

Personalment sent una especialatracció per les teories sobre els mons paral·lels. I la meua manera d’abundaren aquesta quimera és cercar-ne a l’imaginari de la literatura que en parla. Emsedueixen les pensades sobre les imatges construïdes a l’altra banda delmirall. Considerar si les vivències que sembla s’enceten amb els nostresgestos, tenen continuïtat cada vegada que els donem l’esquena. Si aquellséssers mimètics continuaran reproduint, amb mil·limètrica voluntat, cadascundels nostres posats. I en aquesta recerca inquietant m’he trobat amb el llibrede l’escriptor i blogaire Francesc Mompó, “Fronteres de vidre”, un recull de relats que mirade personalitzar aquestes “teories” amb éssers de l’altre cantó impossible dela vida. Cada narració és una petita clivella a través de la qual un potendinsar-se i observar allò que a la vida real no pot veure i que només intueixdes de les seues cabòries. Reflexes d’una existència que ens suggereixen elsobjectes i les formes amb capacitat per guardar-ne, ni que siga un bocinet,entre la seua talla arrodonida i perfecta. Un joc d’ambigüitats constants perpreguntar-nos, sovint, qui és real i qui no. En una obra de ficció com aquestares és el que sembla. Potser, després de tot, ens caldrà fer com l’avi Torró,actuar amb prudència i no menystenir aquell món que s’endevina, amb apuntsdispersos, per cada racó que travessem sense donar importància. Francesc Mompótracta amb un bon apunt literari la màgia del vidre. Supose que juga amb avantatge:és un bon escriptor i, a més és natural de l’Olleria. Sap del què parla.

"llavor voladora", Oscar Briz

2011-11-12T07:00:00.000+01:00

cupressus sempervirens parla de "El teu nom és un ésser viu"

2011-11-07T07:00:00.000+01:00

Us deixe aci l'enllaç del poeta Ricard Garcia perquè podeu llegir el post amb el que parla del meu poemari. Perquè pugueu gaudir amb el privilegi de la seua lectura i de les seues reflexions al voltant de la mateixa.

"en companyia de l'abisme", Pau Alabajos

2011-11-05T07:00:00.000+01:00

potser també la pluja

2011-11-03T07:00:00.000+01:00

Potser també la pluja, amb el seu paisatge de carrersmullats, disfressant recorreguts, apaivagant l’impacte d’allò quotidià.L’asfalt que llueix esguitat de fulles grogues, enganxades al sol, esvaroses.La gent emmordassant la seua identitat sota els paraigües. Potser també lapluja, indefinida en la seua escala de grisos. Llagrimejant en el pendent detotes les teulades, amb aqueix posat forçadament immòbil, com els que obren elsesdeveniments que no esperàvem i que agafaren la vessant de la tragèdia. Potsertambé la pluja, emmirallant la llum dels fanals que deixen caure sobre la nitvinguda d’hora. Enterbolint la marxa de la pèrdua. Potser també la pluja sap dela meua secreta tristesa i reescriu amb el seu traç personal els meus gargotsde sentida amarguesa...

"la vida sense tu", Obrint Pas

2011-10-30T19:59:00.001+01:00

reinici

2011-10-27T07:00:00.000+02:00

Primeres pluges. Primeresdesavinences amb l’oratge. Primers brots de melancolia. En actitud de canvi. Lacasa, fins i tot, fa una olor diferent. Jo estic bé, només que camine amb lasensació de provisionalitat pròpia dels temps de mudança ficada al cos. Llegint,alsolc aparentment invariable del córrer de les hores, tot un seguit d’episodisque tenen la feble consistència del futur. Res no passa malgrat l’afegitordinari de les rutines. Res no deixa petjades amb la profunditat perfecta perresseguir el rumb de la fugida. Res no deixa marca on recolzar la memòria. Enceteuna nova època orfe de referències.

no et faces mal

2011-10-26T07:00:00.000+02:00

No digues que ets dolenta.Deixa’m que et mire amb els meus propis ulls i puga guarir-te. Deixa’m que etretorne als gestos el vellut que apropa les tendreses. No digues que noserveixes. No et mires a l’espill pensant que no ets perfecta, que estàsinacabada. Mira’t en els meus ulls, que travessen els oceans nocturnes perdeixar-te els afectes que abans em suggereix la teua fotografia. No gargotegesde carbó el paisatge d’aquarel·les sobre el que jo vaig escrivint el meu conte.No t’enterres sota la fullaraca vençuda de totes les tardors, ni li oferisquesa la derrota un mil·límetre del teu cos. No digues que no eres bona. Accedeixsempre a la vida per la banda del meu afecte, accepta que tots els cantons delllit enceten una destinació positiva per a les teues passes. No et deixesarrossegar pel desànim. Respira’m des d’aquest racó del món des d’on arriba elvent que renova la voluntat del teu velam. No penses que hi ha defecte en lateua talla. Perquè portes el dibuix precís per encaixar a l’espai concret de lameua abraçada. Deixa’m que t’aprope el meu buit i arrodonim una joia completa.

probabilitats

2011-10-24T07:00:00.000+02:00

Hui s’ha esdevingut la primerapluja oficial de la tardor. Mentrimentres conduïes fins la feina, sota unsostre de cotó cendrós, s’ha desfet l’oratge en una mena de plor melangiós ques’ha barrejat amb la pols dels vidres i ha enteranyinat el paisatge. Inútilmentmires d’aclarir-ho amb l’exercici mecànic de l’eixuga vidres, que fa unsorollet de fastigueig, mandrós, com si l’hagueren contrariat en la seua llargainactivitat. El matí ja t’ha sembla especialment enfosquit, sobretot rere elsvidres ombrívols de les teues ulleres que tu mai no anomenes “de sol”, sinó “deson”, perquè la seua principal missió és dissimular el cansament que portesenganxat sota la mirada dels ulls i no tant protegir-los de la claredat de lajornada. No t’entristeix la pluja. T’agrada. És el fet extraordinari que calçade novetat les teues sabates i et fa caminar a un altre ritme, més agradós. Laràdio insisteix que la probabilitat que es mantinga la pluja al llarg del diaés pràcticament nul·la. Però tu ja camines per l’asfalt mullat, travessant l’airehumitejat i trepitjant les fulles estorades que s’han despenjat dels arbres enmonòtona fugida. Potser, hui també, faces el trajecte farcit d’estretors que etpermeten el contacte casual amb la calidesa del seu cos. I et deixe una empremtaroent en la memòria.

feblesa

2011-10-20T07:38:00.000+02:00

Tinc una petita esquerda en l’armadura.Efectes secundaris de baixar la guàrdia. Vaig deixar que els esdeveniments s’enseyoressin del meu espai. Es va trencar la meua feblelínia de defensa. Fa un parell de dies que em recorre la feblesa en unaevolucionada forma d’animal bategant que colonitza tots els meus actes. Se m’eixamplael marge de les frustracions. I vaig tot el dia tirant mà de les forces endipòsit que encara em queden. Tot superheroi té la seua kriptonita. Tot i quetanque els ulls el dolor és superior al descans. De vegades, en ple accés defebre, m’imagine assegut en el cantó de la teua vida, respirant profundament,fins a apropar-me al rostre, amb cada alenada de pau, el teu niu de cabells decal·ligrafia. Passe el dia en una mena de entreson inconcret així que larealitat se m’apareix vestida amb gases de boira. Torne al llit. El punt des d’onla meua llunyania et fa més propera. Em creixen les besades entre les escletxesdel teu nom...

indecís

2011-10-14T07:00:00.000+02:00

Emcosta molt trobar un replec del teu cos per quedar-m’hi a viure. M’agradatranshumar-te...

negocis

2011-10-13T07:00:00.000+02:00

Tinc un amic que fa uns mesostancà un petit negoci familiar. Una d’eixes bogeries necessàries en les queningú no hi pensa però que cal fer encabir en el mercat, de tant en tant, perapropar-lo als detalls que sovint li són indiferents. Feia gomes d'esborrartragèdies. En realitat estava basat en una idea del seu avi patern, que no ladesenvolupà del tot perquè la seua àvia, afectada de la prudència de les dones pràctiques del seu temps, li ho treia sempredel cap. I perquè les aventures comercials del seu marit no acabaven bé:llençols blancs, per escriure somnis; barrets de palla, garantits sense agulles;flassades petites, per adults, amb olor i tacte maternal... Però ell s’arriscà.Tot i les dubtoses provatures que feu al principi, aquell producte, que entràtímidament en el sistema de negocis, prompte agafà embranzida, i li calgué, enpoc de temps, ampliar l’espai del comerç i llogar mà d’obra per augmentar-ne laproducció al ritme de la demanda creixent. L’èxit era conseqüència tant pel quefeia a la qualitat dels materials emprats, suaus com la pell del raïm, com pelresultat definitiu del seu ús, que els clients, malgrat la durada de la seuaafectació emocional, trobaven efectiva. Però arribà la crisi i amb la grandemanda que es produí, el negoci se n’anà en orris. No hi havia prou matèriaprimera per mantenir-se. Així i tot, el meu amic, lluny de desesperar-se igenèticament condicionat per aventurar-se en empreses d’alt risc sentimental, esdedicà a fabricar i llançar missatges optimistes al mar en ampolles de vidrereciclat. Però darrerament està molt preocupat, perquè quan no el denuncien elsdel Seprona per contaminació ambiental, les erupcions sobtades del fons oceànicfonen el cristall del seus missatges...

rectificació

2011-10-11T07:00:00.000+02:00

No vull dir amb això queet considere un ésser débil. Crec que no ho ets. Estic convençut que ets mésforta que jo. Que no et talles fàcilment amb les arestes de la vida, que lapell no se't quarteja amb el vent glaçat de les vicissituds, que saps respirara poc a poc als espais estrets de l'existència. Potser no et dibuixe bé ambaquesta descripció. Em passa sovint que idealitze les persones que estime.Intente sempre particularitzar-les en els meus pensaments afegits, en cadareferència que arreplegue de l’inventari trencadís dels meus somnis...

onirismes

2011-10-10T07:00:00.000+02:00

Potser no siga la persona que has construït en el teu imaginari. De fet,moltes de les coses que li dius no encaixen. Però et sents superat en lanecessitat de dir-les. Tot i que no s’ajusten a aqueixa veritat que han llauratles hores i els dies. Mires els seus ulls de falsa realitat digital, perexemple, o la textura de la seua pell lleugerament emmascarada pel tractamentartificiós de la fotografia, i ho combines amb el contingut de moltes de lescartes que t’ha escrit, i no pots fer altra cosa que començar a configurar l’ésserviu que cerca bressolar-se en les teues intencions inventades. S’ha establertuna mena de dependència a la qual no vols posar cap nom estrany. Tu només etregales la notícia de la seua existència, dia rere dia i li lliures paraulesmés o menys encertades. Li contes, com qui no vol la cosa, com creix lacriatura del seu record i llisca entre les estretors de les teues rutines. Vasdesgranant metàfores preciosistes que potser ella acabe llegint amb certescepticisme, pensant que no pots renunciar mai a fer poesia de tot el quedius. Que en realitat el que vols és embellir de falsos oripells el paisatge d’aqueixarelació fantasmal. També trobes que el seu patiment amera la teua pell i el teucos físic reacciona. Tot i sabent que les besades que es creueu són opaques itenen el sabor de l’aigua. Tot i sabent que les abraçades epistolars tenen laconsistència del fum. Tot i sabent que ella no és real.

feliu ventura: "torn de preguntes"

2011-10-08T14:25:00.003+02:00

malware

2011-10-03T07:00:00.000+02:00

La vida sem’ha desconfigurat a favor teu. Ara, obric els ulls, recentment arribat delsomni, i se’m despengen de seguida totes les imatges impossibles que m’he dutdel tràfec de la nit, espargint-se en l’oblit. I a l’espai en blanc que quedasempre apareixes tu, una estampa immòbil. Amb el salt d’aigua nocturn dels teuscabells. Amb els teus ulls fondejats sempre en una mirada d’ingenuïtatprimigènia, com de disculpa, com dient que tu no has estat, que res més llunyde la teua intenció que el disc dur de la meua memòria t’haja seleccionat comla meua pàgina d’inici, amb la qual comence el dia, sobre la qual escric elprincipi. No sé com ho has fet, però has hackejat el meu programari emocional iets una icona preferent en l’espai de l’escriptori de la meua vida. Allí onpenge les coses imprescindibles, on emmagatzeme els programes que em permetenaccedir a l’existència i gestionar-la amb cert èxit. I el més curiós de tot ésque no trobe res amb la intenció prou resolta com per a esborrar-te. De fet hafallat tot. El mur de contenció, amb totes les seues concorregudesactualitzacions, no ha estat suficient. Ara ets una mena de virus que varecorrent-me tots els circuits, inserint-se en el meu sistema de profunditats,desprotegit. De res serveix cada reinici. Obric de nou els ulls i en lapantalla del món apareixes disposada a reingressar-te en cadascun dels meusactes. A particularitzar-te en tots i cadascun dels meus desitjos. A redirigiral teu favor tots els meus gestos.

mort

2011-09-30T17:23:00.003+02:00

La mort que arriba al jove poeta Salvador Iborra

'Aquesta albada pleníssima de suburbis em corprèn,

aquesta inquieta tristesa d'estimar a soles,
el cristall i la boira dibuixada en la finestra,
l'herba que creix neutra en aquesta solitud arruïnada,
el consol de saber que podíem haver estat feliços.'

("Els cossos oblidats", Salvador Iborra)

hui ets

2011-09-23T07:00:00.000+02:00

Et sents com un escalfador degas antic que ha perdut la pedra queespetega i empeny el mecanisme que l’encén. Una instal·lació rovellada que noaconsegueix posar en funcionament el seu engranatge. Les hores et passen per lavora, com una reguera d’aigua fugissera que cerca, en el desnivell del carrerque mulla en la seua passejada incerta, un forat per on ingressar de nou a lesprofunditats de la terra. Tens un estrany dolor d’estómac que inventaries com unanova derrota, escrivint-la amb els dits marcits dels vençuts. Proves desabotejar les tristors amb incursions a llegides pendents, algunes eternitzadesdamunt de la tauleta de nit, configurant un puig de cantells i vores i pols quecreix proporcionalment al teu franc desinterès. Mires d’escriure, però no pots.Has resolt el dia amb una lamentable precipitació. I aquest matí el teu cos nosabia com distribuir-se pels espais de la casa. Tot i que les reformes sónacabades tu no encaixes. Són portes el que necessites, no parets. No saps dequè parlar. No aconsegueixes estructurar res amb sentit. Voldries parlar nomésde les paraules. Com qui disposa d’un sisè sentit. Les paraules que alliberenemocions quan se sonoritzen davant nostre, i fan apujar escenes que pensàvemteníem ja oblidades, que ens fan viatjar en el temps, que ressusciten imatges delnostre antic metratge. Però no saps com fer-ho. En el súmmum de la teua ingenuïtat semprepenses que, al final, trobaràs el que busques. Com si per damunt de l’eficàciadel treball senyoregés el poder de les casualitats. Com si tot es resolguésobrint un calaix, a l’atzar i, allí dins, aparegués l’objecte que ens ha tingutdesvelats durant tot aquest temps de pèrdua. Hui ets un pèssim company deviatge per creuar la vida. Potser tens els pulmons plens de la cendra deldarrer dilluns i no fas prou alenada per completar la pujada fins el cim de lajornada. Res no aconsegueix alliberar-te de l’ona expansiva que et portà ladeflagració de l’aparició de les rutines. Necessites temps per començar-te denou. Només és això.

absort

2011-09-22T07:00:00.000+02:00

Contemples la seua fotografia.Amb la seua roba d’escriure i aquell gest d’abstracció, de caminar perdudaentre els viaranys del seu pensament, pres totalment per l’atenció del fil desolitud que es teixeix, en aqueix mateix moment, cap a endins. Li l’han pres enla seua intimitat. En l’instant de creativitat on, potser, és més ella. No sabriesexplicar per què emociona veure aquesta fotografia, testimoni d’un miracleúnic. Sents que el petit privilegi d’aquest instant també et fa créixer des dedintre. Se t’obren els estalladors de la tendresa i se’t nega l’estómac amb unasensació de pur plaer infantil. Gairebé te n’adones que, sense ser-ne conscientd’això, el cursor, simbolitzat en una petita maneta que recorre la pantallaafectada dels teus moviments amb el ratolí, s’hi passeja pel seu rostre quiet,per les seues faccions perfectes, els seus trets d’aquarel·la. No ho fariesmai, això, en la vida real. Perquè per molt que intentares suavitzar els teusgestos per no deixar rastre en la seua quietud perfecta, els teus dits afilatstrencarien l’encant d’aqueix posat, fràgil, com la pell d’una bombolla de sabó.En tot cas romandries a prop, però en silenci, dissimulant la vigilància ambuna lectura, els ulls per sobre de la vora cantelluda del llibre, fent com que tensl’atenció subjectada en un altre tema. Pregant per eternitzar aquell moment,per deixar-lo en suspens i que la vida s’espere fora, amb les seues pesantors iels seus aclaparaments. Romandries immòbil, embolicat en aquell regald’intimitat que emana del seu cos lliurat a aquest sortilegi que s’hi produeixquan un s’absenta de tot i es vol emmirallar a les aigües del riu que etdiscorre per dintre... Mires de concentrar-te en el seguit de tasques que tensrelacionades per a facilitar la metamorfosi de l’habitatge. En la teua batallacontra la decrepitud de la casa, vas arreplegant els detalls que necessiten lateua atenció. No ets bo amb el bricolatge. Qualsevol nimietat se’t converteixen una contrarietat de proporcions èpiques per a la teua voluntat. Penses en ella.Els calaixos de la cuina tenen els agafadors fluixos a força d’estrabadesd’urgència. Tremolen en agafar-los. Cal estrènyer un poc els cargols que elssubjecten a la fusta. Eixes al pati i el creues. Penses en ella. Obris la portad’aquell garatge polsegós que fa de cambra de les andròmines i deixes vagarejarla mirada perduda entre prestatges i armaris, entre aquella curiosaorganització que imita l’ordre sense aconseguir-ho. Penses en ella. Al terra hiha un objecte que plegues i fiques en un espai impossible entre lleixesatapeïdes. Tanques la porta i tornessobre les teues passes. Retornes a la cuina per descobrir que el motiu del teuviatge era agafar un tornavís per arreglar els calaixos que fluixegen i que hastornat de la cambra de les andròmines oblidades amb les mans buides. Somrius.Penses en ella. Tornes a creuar el pati i a obrir la porta...

contrarietats

2011-09-20T07:00:00.000+02:00

Finalment t’ofegues en el teu propi fang. Hi ha dies quela vida s’espesseix d’allò més i avançar resulta quasi impossible. I un vaacumulant frustracions, una rere l’altra, fins que li creix eixe pensamentproper a la derrota. Intentes des de fa quatre hores preparar la documentacióque et demanen per a d’ací dos dies. Però la nit sobrevinguda t’ha sorprès ambles mans buides. El dia ha decidit esgotar-te totes les possibilitats quanencara no has ni encetat l’obra. Així que, abans del naufragi, t’arrosseguesfins el seu record, per no ofegar-te definitivament. Per connectar-te a ladeterminació d’aquella dona que és capaç de llevar-se d’hora i fer llarguescues per a gestions decebedores i absurdes, només per la seua filla. Que ix alcarrer, al bell mig del tumult i agita els braços per espantar els lladrucsdels qui volen mossegar-li la dignitat. Pensar en ella et torna una mica de lavoluntat que has anat perdent al llarg del dia. Pensar en eixa lluita, sovint desigual, que lliura contra el món però en la que creu el suficient comper treure-li les oportunitats que es mereix. Pensar en ella el fa creure quepots ser millor en el que fas si t’esforces. Que l’adversitat només et furta l’ànimsi dubtes en la caminada. Tot i que les teues contrarietats són tremendamentridícules respecte de les d’aquella dona llunyana. Tu ets només una mena defuncionari atribolat pels papers i els terminis, que no hi ha manera de ferencaixar. Pel fet que les hores s’esmunyen com l’aigua entre els dits i notrobes la manera de treure profit a la gestió del temps. Ella, en canvi, maldaper sobreviure a la nuesa que l’atzar estúpid li ha rifat per condicionar-liels gestos. La teua queixa, ara, et sembla un trist privilegi...

"El teu nom és un ésser viu". Part 4.

2011-09-18T14:13:00.001+02:00

"El teu nom és un ésser viu". Part 3

2011-09-18T13:01:00.001+02:00

"El teu nom és un ésser viu". Part 2.

2011-09-17T20:48:00.001+02:00

"El teu nom és un ésser viu". Part 1.

2011-09-17T20:15:00.003+02:00

tot el matí

2011-09-06T08:00:00.004+02:00

La jornada d’un dissabte ben bé pot dedicar-se a imposar l’ordre en aquell cau que anomene “estudi”, a força de voler encaixar-ho tot en algun lloc, on siga, tal és la desesperació que em mena. Però tinc tantes coses! Cada objecte, malgrat la seua aparença insignificant o el seu evident desús, porta empeltat un record del que no puc desprendre’m. I l’habitació, a poc a poc, va convertint-se en un magatzem del caos. Dues prestatgeries noves, muntades amb la manca de solvència manual de la meua persona negada per al bricolatge, han sigut insuficients per aconseguir el miratge de l’ordre. Només he aconseguit entumir-me els braços. No perquè el muntatge fos molt complex per a la meua disposició d’ànim, sinó perquè l’he fet amb precipitació i certa violència. Sí, violència. Confesse que em sentia malament, ofès contra el món sencer. Em feia mal aqueix desequilibri que em manté a mi en unes coordenades el més paregudes a la perfecció mentrimentres tu fas el recorregut de l’existència amb la fragilitat exposada dels teus peus descalços. D’ací els meus gestos plens d’agressiva dinàmica, empentant caragols, colpejant claus, encaixant lleixes. Regalimant de suor, com si tot el meu ésser plorés amb una silenciosa ràbia. Potser et semble d’una ingenuïtat insultat el que et dic. Però jo sóc així. Sé que no hi ha manera humana de calcular-ho tot, de sotmetre les emocions a una equació que done sempre un resultat positiu. La vida és atzarosa. Simplement cal tenir sort amb les vores. I pensar (insistentment, sense treva), que no estàs sol. Que sempre hi ha algú pensant en tu. I que amb ell l’univers sencer se n’assabenta de que existeixes. I et mira.

promoció

2011-09-05T08:00:00.009+02:00

Aquest vídeo promocional del meu llibre, "El teu nom és un ésser viu", és un regal dels amics del grup xativí BARBARITATS, sobre un text del mateix: "Passeig". Gaudiu-lo, com jo ho he fet.

poema

2011-09-04T20:37:00.000+02:00

No he desitjat mai cap cos com el teu.

Mai no he sentit un desig com aquest.

Mai no el podré satisfer —és ben cert.

Però no en puc desistir, oblidar-te.

És el desig de la teua nuesa.

És el desig del teu cos vora el meu.

Un fosc desig, vagament, de fer dany.

O bé el desig simplement impossible.

Torne al començ, ple de pena i de fúria:

no he desitjat mai cap cos com el teu.

L’odi, també; perquè és odi, també.

No vull seguir. A mamar, tots els versos!

De L’engan conech (OC 2, p. 96)

per la vesprada

2011-09-02T08:00:00.005+02:00

Gairebé a les portes de la nit aparegué la pluja. Ningú no l’esperava. Els pronòstics sobre l’oratge no la van preveure. Ni els llauradors, que llegeixen perceptivament el rastre del vent i l’olor de la terra convulsa. Ni es queixaren les velles ferides de guerra, que es tensen amb l’arribada de les tempestes, com si la violència de la natura ressuscités de la seua memòria aquella agressió a la que va ser sotmès el cos fa tants anys. El cas és que va arribar, amb una virulència injustificada, amb precipitació, com si ens ataqués amb ràbia, dolguda pel retard, potser, i va treure la pols als teulats i l’asfalt roent, als cantons maltractats de pixums i esperes, al metall dels vehicles, cuits i descolorits pel sol implacable. S’escoltaven trons, però no alçaven el seu to intimidatori a causa de la distància. S’emportà també una petita part de l’estiu. Potser un bocí sense importància, perquè de sobte començà a bufar un vent fred que despertà la pell de la seua letargia i feu alterar la seua geografia, crescuda de falses espigues. La gent, dempeus a la porta de les seues cases, contemplava la pluja com si es tractés d’un fenomen insòlit. Amb la mirada absorta, de xiquets vells, fascinats per una novetat aliena als seus costums. L’olor a terra mullada s’imposà a la resta de la vetllada i ens va portar el record inconcret de plaers que no encertàvem a anomenar. Jo tenia el teu record, malgrat el seu caràcter impossible, estès al recambró de la memòria. El record de la teua imatge teixida a força de lligar invencions, parada davant d’un finestral de vidres passejats per les gotes de pluja, amb el cap lleugerament inclinat, en un gest com de recerca de comprensió, i abraçada a un gat que comparteix amb tu la direcció de la mirada. Per un moment et vaig sentir tan a prop que vaig pensar si podria trobar-te amb només creuar el carrer. Fou tan intensa aquesta pensada que fins i tot vaig arribar a témer que s’escoltés per sobre del soroll del repicar de gots i coberts, de passes i paraules, dels dits de la pluja tamborinant sobre les teules remullades.

miracle

2011-09-01T08:00:00.005+02:00

És el que té la senzillesa dels miracles, que amb una mica hi ha prou. Així s’entén, per exemple, allò que li van dir al famós hebreu de l’antiga Galilea: “una paraula teua i la meua ànima serà salva”. Jo afegiria: salva per assaciar-me, per reconstruir-me, per tornar a configurar la meua atenció marcida, per col·locar-te de nou al pedestal on el vent de les rutines amenaça sovint amb treure’t l’equilibri, per caminar amb el somriure al rostre, per fixar-hi atenció en el ritme boig del cor, per treure’m el polsim del desencant, per endinsar-me en la profunditat dels somnis amb la resolució de la tornada ben guardada a les butxaques del pijama, per veure la vida de bell nou amb els colors que descobreixen la llum del teu rostre, per convertir l’abisme insalvable en un pam de dits que es troben i es trenen i s’agafen i no se solten. Tot això i més coses amb només una paraula teua.

impaciència

2011-08-31T08:00:00.008+02:00

El teu record m’envaeix tot just quan em criden a sopar. Així, sobtadament, com un accés de tos o de sanglot incontrolables. Alhora mire d’atendre una trucada telefònica d’un amic que em repeteix vàries vegades el mateix discurs i s’estranya de la meua manca d’atenció. El teu record s’entossudeix a envair-me les percepcions. Tota la meua capacitat per a percebre el món se sotmet a l’embruix de la teua imatge congelada davant la meua mirada atordida. Menge sense gana, els gestos embolcallats en un estrany i incòmode silenci. El meu cap és una maquinària imprecisa mirant de poder enganxar els bocins de la meua malaptesa. Lleve taula, escure els plats, i sec al terrat tot emboirat l’enteniment en aqueixa mena de missatge subliminal que és el teu nom, ancorat al recambró de les pensades en una mena de precipitació, d’urgència. No sé ben bé què vols. O sí. Vols romandre a la meua vora, evitar aquesta distància exasperant i abismal. Vols que et buide sencera tota la tendresa del meu regne imaginari. Vols que continue posant paraules en el nostre espai impossible, insalvable. Mantenir aqueixa boja litúrgia dels matins que comencen amb la contemplació de la teua imatge recolzada en el vidre de la finestra, mentrimentres desdejune i faig com si repassés la premsa, amb afectat desinterès. Revise els meus pensaments abans d’enfilar-te’ls amb convençuda resposta, com el pare amatent que revisa la motxilla del seu fill abans que se’n vaja a l’escola, i redreça aquell floc rebel que ha malmès la seua imatge curosa, i besa un front que ja s’escapa, pensant que en aquell gest hi va un sortilegi amb el que poder salvar-lo de totes les vicissituds del dia. El teu rastre va escampant-se entre la lectura del llibre que intente resseguir infructuosament. La realitat imaginada que imposes és més cabuda que la que jo mire de configurar amb la punta dels meus dits. No puc reprendre el fil de la meua gestió particular de l’existència. Tanque el llibre i em deixe conduir per aqueixa necessitat de contemplar el bocinet de cel enfosquit on projectar la meua pel·lícula, per ordenar un “acció!” al meu imaginari violentat i acabar veient-te recorrent el firmament amb la impaciència dels estels ferits per la travessa efímera que imposa el contacte amb una realitat aliena.

calor

2011-08-30T08:00:00.006+02:00

La casa tancada, aprofitant la fresca acumulada durant la nit. Però resulta inevitable recórrer-la sencera, arrossegant el cos fatigat d’una banda a una altra, cercant un lloc fred on fer-hi contacte i abaixar-te uns graus la temperatura. Durant tota la jornada, un cansament insòlit i apegalós ha anat prenent-me els gestos i he m’he vist obligat a lliurar només els necessaris per no semblar un ésser dissociat totalment del món. Tombat al llit, amb el ventilador engegat, fent fugir la xafogor que m’anestesia i em fa dormir sense rumb. Sobre la penombra dels espais vaig projectant imatges de colors encesos, com els que em regala el teu record. Un univers decorat amb certa cinematografia, amb un aire festiu de poble que gaudeix encara de rotllanes i revetlles. Somnie una mena de paradís llunyà, a la banda inabastable de la infantesa... El tacte de les mans se m’ha tornat fràgil. No sé per què t’ho conte. Però és així. Darrerament les coses que toque em fan mal. De sobte he descobert el canto afilat dels objectes, les seues vores agressives, les seues asprors abans invisibles. Em prepare, potser, per als espais del desencant?... El que sí he aconseguit és, per fi, donar-li un nou lloc a cada llibre desubicat per la reforma. Però anava tan precipitat d’ordre que crec que els he sotmès a una desclassificació incòmoda i ara van mig perduts per les lleixes recent muntades. Saps que el so que més em treu de polleguera és el d’un llibre quan colpeja la fusta del prestatge després de perdre l’equilibri? Té una rotunditat esgarrifosa. Ma mare em regalà dues parelles de subjectadors de llibres, uns de marbre i els altres de metall. Tots en forma de caps de cavall. Així que alguns prestatges semblen interminables carretes precedides per un animal de rostre desdibuixat, marxant en silenci... En el meu sentit malaltís de l’ordre a cada buit li ha de correspondre un objecte. Però hi ha buits necessaris. Són els espais de l’esperança, perquè sempre hi ha alguna cosa que queda per vindre i necessitarà llocs per acoblar-se al nostre món... Passa que he de desfer-me d’alguns llibres. Ja no encaixen en la meua història. Però mai no tinc l’ànim suficient per treure’ls fora, per ficar-los en caixes i donar-los a la biblioteca del poble. Per sotmetre’ls a la curiositat i el tacte anònims, a la lectura aliena. Mai no trobe res que puga ser proscrit a la meua voluntat teixida d’enyorances... M’ha vingut al cap la teua imatge recolzada en el vidre d’aquell finestral de l’hospital i la teua mirada de circumstàncies. Esperant. La teua imatge de duplicitat difuminada, vençuda a les transparències i a l’opacitat de la realitat... Vull pensar que tot eixirà bé, perquè en cada desig creix també la gràcia de poder fer realitat allò que cobegem. Procura no rendir-te. Si no veus el que necessites pots tancar els ulls i imaginar. Des de l’altra banda d’aqueix no-res puc tocar-te amb les meues mans de tacte fràgil, sense ferir-me. No deixes tampoc de somriure. Amb tu el món sencer s’il·lumina amb la mateixa claror làctia de la lluna.

gairebé enveje la teua pluja

2011-08-29T08:00:00.007+02:00

L’estiu ens ha caigut a sobre amb traïdoria, amb un alè insòlitament enfebrat. Quan el dia sembla que va apaivagant-se mire d’obrir la casa aprofitant tots els seus finestrals, com si foren porus amb els que poder fer respirar la seua cuita anatomia. Allò que jo anomene reformes, de manera equivocada i ostentosa, i que només són petits arranjaments, carícies sobre esgarrapades, s’allarguen exasperadament. Cada rajola que s’explora, cada paret que es repassa, cada finestra que es canvia, anuncia un nou desperfecte que dormia profundament, sense conseqüències i que ha desbarat la maledicció que l’aquietava amb la nostra necessitat de cercar-nos comoditat. Afectat pel nostre reconeixement, es transforma en una presència incòmoda que cal solucionar aviat. Els operaris no opinen el mateix. Es prenen la seua tasca amb una calma que no encaixa del tot amb la meua impaciència... He tornat a tallar les branques del gesmiler del veí que ens envaeix el pati. La seua dèria colonitzadora gairebé és directament proporcional a la precisió del teu record inventat de perfums. Els agrane del terra amb certa negligència, com si m’incomodés més la seua absència que aquella estètica d’abandonament que imposen, escampats. Recorde que la meua àvia es confeccionava un petit pomell durant les vesprades d’estiu, asseguda a l’ombra d’una figuera de fulles amples i branques com bíceps de culturista (i la mateixa falsa robustesa), que senyorejava el pati de la meua casa materna. Ella perforava la tendror de les seues petites tiges amb una agulla de cap de perla, negra i brillant, que després enganxava al seu vestit, negre també, senyal d’un dol que es feia interminable... Així que vaig tot el dia mirant de ficar cada cosa al seu lloc, lliurant-me a una lluita redreçadora desigual i injusta. Cada moble i cada objecte confabulen en la meua contra, en una mena de secreta rebel·lió que jo m’obstine en sufocar inútilment. Fins que acabe exhaust i abandone... Per les nits descanse assegut al terrat i el cel em contempla, amb un llibre a la mà i un got en l’altra, consumint a poc a poc lectura i licor, aprofitant la fresca que rep com a treva. En ocasions mire el firmament i cerque una connexió amb la teua mirada. Imagine un punt en el qual, potser, puguen coincidir els nostres ulls, així, atzarosament.

aparició imminent

2011-08-25T17:23:00.000+02:00

100 anys de Valor

2011-08-22T16:02:00.000+02:00

Quan dec als pares en la qüestió lingüística! I a Castalla! La nacionalitat és la llengua: això ho he mamat al meu poble. I com deia l'assagista Ramiro de Maeztu, "tots els pobles on es parla la llengua del meu poble són la meua pàtria."

("Enric Valor. Converses amb un senyor escriptor". Rosa Serrano)

criatura

2011-06-23T17:45:00.001+02:00

Aquesta imatge virtual que acompaña la brevetat d’aquest post és talment una mena d’imatge ecogràfica. Perquè puguem veure el rostre de la criatura que, a poc a poc, va fent camí fins la fisicitat definitiva dels llibres de paper. Confesse que al veure el detall de la filosa, teixint paraules, em vaig emocionar. Algú que ja no hi és les va teixir per mi abans... Vos deixe també un enllaç al blog de l’escriptor Manel Alonso que en parla generosament d’ell. Cada vegada que llisc la seua ressenya, trobe que aqueixa criatura parida entre intimitats i solituds va prenent una estranya desmesura. Evoluciona en cada mirada de cada llegida. Quines ganes tinc de tenir-lo a les mans!

el teu nom és un ésser viu

2011-06-09T13:43:00.001+02:00

Benvolguts i benvolgudes, ací trobareu un enllaç fins el blog de la Sala de premsa de l'Editorial Germania, on podreu llegir una breu entrevista que em fan arran de la imminent publicació del meu primer llibre en solitari: "El teu nom és un ésser viu", que formarà part de la col·lecció de poesia "Plaer de ma vida", i que, una vegada siga al carrer, us anunciaré, evidentment. Emocionat perquè l'editorial enceta un projecte amb una obra meua, amb tot el risc que això suposa, perquè sóc un complet desconegut en el món de les lletres. I amb l'autoestima renovada, després dels sotracs que ha patit la meua caminada en aquests darrer mesos. Quin goig!

plany

2011-05-11T07:00:00.003+02:00

Plou amb la dramàtica intensitat dels planys que van menats per una gran i desmesurada tragèdia. A estones, mentrimentres bull l'aigua de la paella que mire de cuinar, faig breus ullades al finestral per veure, a través del vidre entelat, si arriba la treva i podem eixugar-se els records, estendre els pensaments mullats i reprendre el decurs de les hores. Pense en tu, amb el pes d'aquesta pluja sobre els muscles, vinclant-me perillosament sobre les coses, fent-me més difícil plantar-li cara a l'horitzó que em cal per omplir-me les mirades. Pense en tu amb melancòlica impotència. En la manera de sincronitzar la teua absència al moviment convuls de la vida que em resta. La paella no ha agafat sabor. Hem eixit fora a dinar...

edèn

2011-05-06T07:00:00.005+02:00

Fotografia: Lilymeth Mena

L’ésser suprem els ho ha deixat ben clar. Poden gaudir-ne de tot. Aquell verger exuberant i abundós, patrimoni del seu gest de clemència, els pertany. Llevat, això sí, d’aquell pomer de fulles lluentes de rosada coronat de refilets de llum que espurnegen a la mirada. D’aquell arbre no n’han de fer res. Per la saba de les seues branques discorre tota la saviesa de l’univers, la veritat que converteix les petiteses en motiu d’adoració i la humanitat més carnal en gloriosa divinitat. I, perquè bescanviar el goig que els ofereix aquell parc temàtic de l’hedonisme més pur per la complicada revelació d’un altre destí alternatiu? Amb el gest senzill d’allargar el braç poden prendre el que desitgen. I ells troben que no hi deu haver res més gran en aquell món que tota aquella explosió de vida llaurada únicament per fer del plaer de l’existència, l’objecte més important. De fet, l’home troba que cada partícula del seu cos recent no ha de fer altra cosa que respondre als estímuls primaris dels colors i dels sabors, i es lliura a una orgia de tasts i provatures. Barreja el fang de la seua humanitat primigènia entre aquell caos de riquesa creativa. S’enfita d’experiències fins que, de sobte, pren consciència que és sol lliurant-se a aquella despesa de estremiments i que la seua companya no el segueix, l’ha abandonat en la seua aventura de joia. Refà el camí fins on creu haver-la perduda i, terroritzat, la descobreix asseguda a l’ombra de l’arbre prohibit, amb una poma a la mà i una barreja d’indecisió i curiositat en la mirada. Acovardit per les conseqüències, ordeix una perfecta trama que capgire la situació al seu favor. Així, Eva no passarà a la història com la dona agosarada i transgressora que era. I ell, Adam, tampoc ho farà com l’home poruc i delator que en realitat va arribar a ser.

en passat

2011-05-05T07:00:00.004+02:00

Hi ha dies que la vida és molt desconsiderada, i camina rere seu, amb les sabates dos números més grans del que li pertoca, aixafant-li l’ombra i ferint-lo. Sabedora que d’aquell dolor ombrívol que li provoca suraran queixes antigues, crits de posat estrafolari que no casen ja amb aquell moment del dia que ell vol abatre amb colps de resignada estultícia. Hi ha dies que l’existència fa mans i mànigues per contradir-li les emocions que porta embolcallades entre els dits de seda dels somnis. I la dèbil flama d’un ciri és capaç d’encendre’l i encegar-lo de rancúnia. Hi ha dies que tenen l’agror dels vòmits i espesseixen la caminada i llasten el pas que mesurava per no esgotar de cop les energies. Que l’efecte de les contradiccions el fan emmudir amb la vilesa de la nocturnitat i la traïdoria. Hi ha dies que pensa que no pagava la pena encetar-los. Hi ha dies que no estan preparats per a ser viscuts des de l’angle de la indiferència i van farcits d’espines que fan impossible sostenir-los. Ell pensa, reclòs en la falsa acollida del greix de la seua corpenta, que no pot saltar la gran inconveniència de la pena sense tallar-se les venes de l’eufòria.

desubicat

2011-05-04T07:00:00.004+02:00

Ha d’encabir-se en la mateixa roba, que ni augmenta ni minva en els buits que li arrepleguen el cos. Ha de creuar els mateixos espais de la casa que cal travessar fins completar els desplaçaments que li ocupen les rutines d’higiene, de menjar, de buidar les deixalles comprimides que ja no tenen cap efecte energètic sobre els engranatges de la seua anatomia. Ha de recórrer el llarg trajecte fins la feina ocupant els seus moviments en la litúrgia autònoma de la conducció, a dintre d’un vehicle superat pels anys d’eficàcia i rendiment, amb l’atenció capturada per cada detall del recorregut que ja no sembla arreplegar cap novetat sobre el paisatge. Ha de solidaritzar-se mecànicament amb el retrobament dels companys, disfressant de somnolència la manca d’empatia que li suposa aquell vell argumentari que dipositen, dia rere dia, sobre les seues oïdes de sempre. Ha d’encetar la feina amb un entusiasme disfressat a força de poals de vernís. Ha de col·locar el peu sobre la marca de la mateixa trajectòria, recitar idèntiques salmòdies per recuperar el fil de totes les converses. Ha d’obrir els braços, creuar els dits o alçar les celles en cada moment prèviament marcat en el guió del drama que li pertoca protagonitzar en aquesta funció continuada. Ha de moure’s respectant la coreografia que li permet compartir els intersticis que configura amb la resta de la gent que completa el seu quadre. Ho ha de fer tot amb la calculada consciència de que cal resseguir fil per randa la melodia que sosté l’arquitectura del seu món. Però fa dies que ho fa tot menat per una tràgica novetat. La de saber-se involuntàriament apartat en el inventari d’afectes d’ella. I malgrat que coneix el sistema de joc i sap quin racó del tauler li cal ocupar, no pot deixar de sentir-se incòmodament desubicat.

apagada

2011-04-28T07:00:00.001+02:00

Ell no havia pensat que l’amor podia apagar-se a poc a poc, talment com els llums dels cinemes abans que comence la pel·lícula. Ja feia temps que la trobava capficada en la incisiva tasca d’inventariar tots i cadascun dels defectes que sembla ara el basteixen. Que el recrimina sovint perquè no li agrada amb aquella roba que porta, tan poc jovenívola, ni com s’ha tallat els cabells, que millor embetumar-se’ls una mica, que les temples ja claregen i que aqueix volum creixent del seu cos no té aturador... Foteses sobre les que ell no donava cap importància però que ara, ubicat al bell mig del cor de l’aspror, troba que anaven configurant el nou plànol del desafecte. Ell no sabia que deixar-se resseguir les imperfeccions que la vida va donant-te en generós patrimoni, és una feina perillosa, perquè acabes constatant que, efectivament, ningú no és tan autèntic com pensàvem. I que tot aquell seguit de canvis que s’han produït, la major part producte del pas del temps, s’han tornat l’efecte d’una metamorfosi difícil de pair. Ell sap que ha canviat, no ho nega. És més, pot constatar-ho tots els dies davant del mirall. Ja no és aquell jove capaç de manufacturar somnis amb els gestos més inversemblants. Ara és una figura lleugerament vinclada sota el pes del territori, sovint erm, que li pertoca gestionar. Amb les maneres ensinistrades per les rutines i la feina que els permet acoblar-se al tauler de l’existència. La vida és com un ribot que ens passa, una i altra vegada, per damunt, reduint-nos fins a esdevenir una empremta que recorda, amb grans esforços, allò que fórem. Ara que, si bé ho pensa, també potser que ella només el fa culpable de tot el que no pogué ser. Que es mira ara, després de tant de temps i no li surten els càlculs d’aquella heretat insatisfactòria que li ha quedat. Que no és la dona que volia projectar sobre els esdeveniments i les coses d’aquell moment. I ara s’hi troba sense energia per continuar decorant l’habitatge comú d’aquella relació que sembla minvar en inevitable apagada.

"Epíleg", a la llibreria La Rambla

2011-04-22T16:07:00.003+02:00

perdre

2011-04-21T07:00:00.005+02:00

Nit de cridòria. Vehicles travessant els carrers a tota velocitat mentrimentres fan sonar els clàxons insistentment. Un crit gutural, lleig, desafiant. L’eufòria del públic que es mira golafre el triomf. Un locutor de televisió que expressa desacomplexadament el seu goig. El monstre de la indignació ajagut rere les dents tancades. Una traca llunyana que esclata a contratemps. El silenci virtual que no es capaç de redreçar-nos el posat d’estupefacció. El meu rostre decebut reflectint-se en el mirall dels teus ulls...

deixeu-me

2011-04-20T07:00:00.002+02:00

Jo pensava que caminar pels carrers silenciats sota la flassada de la nit em portaria aquella cosa balsàmica que m’alliberés dels moviments tel·lúrics de la discussió, però el trajecte entre el conflicte i ma casa és tan breu que no puc deixar darrere l’onada expansiva d’aquella absurda deflagració, i escampe de metralla l’interior del meu habitatge a risc de ferir la serenor aconseguida després de tot un dia d’exigències. La veritat és que em sent ridícul. Participe amb facilitat infantil d’allò que vull allunyar-me, en un joc que acaba suïcidant l’eterna qüestió de mantenir-me fidel a les quimeres. El que m’abelleix en realitat és fugir. O millor, deixar anar. Passar per la vora sense sentir l’atracció gravitatòria del seu projecte. No comprometre la meua proximitat amb una decidida indiferència. Em repassaré els circuits de l’ànim amb la meticulositat d’un artificier per tallar el cablejat que nodreix aquesta feixuga càrrega. El problema rau en si al tallar la corda del llast no acabaré enlairant-me en solitari viatge. Deixeu-me que redrece les idees en un vell somni.

carn

2011-04-19T07:00:00.005+02:00

La gana i l’estima humanes són carnívores. Dos instints, salpebrats amb excel·lent criteri, pel plaer. Per garantir la nostra supervivència, diuen. Si ens entestem en afeblir-nos aquesta empremta amb l’afany de transcendència que marca el calendari renunciarem a una part de la nostra condició natural que ens agermana amb tot allò que viu. Si et cal fer alguna cosa per demostrar la teua capacitat de solidaritzar-te amb el món, obri els ulls i posa paraules allà on ara només pretenen que silenci. I intenta no renunciar ni a la salut ni als afectes. Pensa que aquell a qui ara tots devocionen no va menystenir mai ni la companyia ni una bona taula. Si t’han de creuar per alguna raó que siga per no encadenar-te al dissabte. No perdes l’oportunitat de subscriure’t diàriament a la vida.

bona nit, món

2011-04-18T07:00:00.003+02:00

De sobte descobreix que va desfent els dies amb la recança de creure que sempre va de tornada. Que tot ha perdut la seua capacitat d’encomanar notorietat. Ja no creixen extraordinaris entre les escletxes de la rutina. I el que li sembla pitjor, s’han assecat els rius on mullava la seua braçada contracorrent. Ja no viatja amb el vertigen jugant al fons del poal del seu melic. A poc a poc va prenent consciència de que tot sembla tristament pactat, que fa temps que la vida va deixar de ser un luxuriós dia d’estiu i que ja no enlluernen els seus blaus. Els vents que omplien el seu velam són només refilets sense esma. Però, tot i aquesta dura evidència, no sent cap tipus d’angoixa. Només una profunda tristesa. Perquè en el fons allò és tot el que li queda després que el miracle d’estimar-la acabés fet miques. El destí va treure la peça essencial de les seues mans de la litúrgia dels gestos i ara res no encaixa. Així no sap si demà podrà fer-se de dia.

rutines

2011-04-15T07:00:00.007+02:00

Després de la feina faig una dormida estranya assegut a la butaca, amb el petit ordinador portàtil, engegat i obert, sobre les cames. Aqueixa petita escalfor que desprèn dilueix el pòsit de fatigues d’un dia especialment llarg. Somie que estic pendent de tots els sorolls que configuren la realitat que m’envolta. Una mena d’entreson que deixa totes les funcions del meu aparell anatòmic en stand by. Per això la represa de la lucidesa resulta senzilla i el meu cos aparenta una resolució de moviments que abans no tenia. A la primera pàgina de la llibreta de rutines sempre hi apareix la visita. Durant la breu caminada pense que el trajecte de les meues passes ha de ser fàcilment identificable per al veïnat, un exercici de repeticions mecàniques dictades per la dependència afectiva. Quan arribe a la porta rode el pany amb la meua clau i entre a una escala enfosquida en el seu replà. Creuar aquella petita penombra és com accedir a un plànol alternatiu de l’existència, un portal a la memòria d’allò que encara roman inalterable malgrat la fregadissa de les hores. Un lloc on fins i tot els espais buits tenen presència. El televisor està en marxa i ell se’l mira en aparent atenció. Quan em veu entrar redreça el seu posat de deixadesa i em lliura detalladament cadascun dels efectes convulsos que ha patit la seua solitud durant aquella jornada, i sempre els presenta com petits desperfectes que malmeten la regularitat que ell demana per al seu cos afeblit pels anys i per aquella malaltia que ha pogut eternitzar-se al compàs de la seua existència, en una dolorosa simbiosi. Jo l’escolte, encabit al racó més allunyat del sofà, amb els braços creuats al pit, com l’especialista metge que ha de considerar el relat de totes aquelles afeccions per fer-ne un encertat diagnòstic. Però a poc a poc, aquell discurs de petites tragèdies empeltades, va deixant pas a un altre tipus de conversa que va agafant-se al fil dels esdeveniments que ell ha anat acumulant durant el seu dia d’enclaustrament televisiu. Com que hi trobem més complicitats en aquella exposició de fets perquè encomanen un estat sota control, l’aire pesant de la preocupació inicial dóna pas a una atmosfera més respirable. Fins que jo mire el rellotge i li descobrisc en aquell gest que el termini de la meua presència ha arribat, que aquella companyia que li atorgue totes les dies té una caducitat i que ell ha de tornar a gestionar sol tots els buits que s’amunteguen al seu món recent. No és estrany, doncs, que em diga en aquell moment que va a allitar-se, malgrat la claror del dia que encara pren els carrers i ens mira a l’altra banda del finestral. El dia ja no té res més que oferir-li després de mi. Jo apague la televisió i el llum del racó i mire si el poal del fem és ple i cal canviar la bossa i llançar les deixalles. Al baixar al replà de l’escala torne a creuar la zona ombrívola per sortir al carrer. Però la nit ja s’ha escampat pels racons del poble i no puc accedir al món amb l’ànim alleugerit, com voldria, perquè sóc conscient que, malgrat la meua decidida voluntat de perfeccionar aquelles rutines, no puc treure’m els senyals de totes les imperfeccions que van farcint cadascun dels dies d’aquelles visites. Potser encara siga prompte per poder treure’s els vidres que ens escampà per l’ànima la trencadissa de l’espill on ens miràvem perfectes.

no venen

2011-04-14T07:00:00.004+02:00

L’esgotament ja ha pres la textura de l’embriaguesa. Resulta inútil fer un recorregut entre els plecs de la memòria per aconseguir una collita de paraules. La realitat va tornant-se una intermitència difusa, un seguit de successius fosos en negre que allibere penosament arreplegant la caiguda de les parpelles. Tinc que cloure ara mateix el dia o acabarà empeltant-se amb la nova jornada que s’aveïna i em resultarà impossible convèncer la caminada que l’encete amb els passos nous de trinca. Plegue ja. És tard. Amb un poc de sort encara podré agafar l’últim somni que fa via cap a la matinada. Faig servir un gran badall per fer constar la meua presència en la parada. Puje al transport i rere meu les portes es tanquen amb un esbufec, una alenada sorollosa. El teu rostre de nineta creua l’espai com un estel fugaç. Xipolleja amb malaptesa el meu desig al safareig lunar dels teus ulls...

gir argumental

2011-04-13T07:00:00.002+02:00

L’única cosa que ha canviat insòlitament en la meua estructura cíclica de resoldre el viure són els colors del paisatge davant del que mire d’interpretar la ficció que em pertoca. Aquella successió de colors de llum resplendent són ara d’un to minvant i crepuscular que d’ací a poc, m’obligaran a fer la caminada a les palpentes. Tot i no haver canviat ni una sola coma del guió que memoritze abans d’eixir de casa, cada conseqüència que menen els meus actes porta empeltada una evidència de caducitat, adobada amb un preocupant tuf de floridura que desfà les expectatives que m’esmorze cada matí. Aigualeix la resolució de la novetat de les hores. I el fet de que, a cada jornada acabada, no puga inventariar cap esdeveniment extraordinari, em referma en la idea de que ha finalitzat el meu contracte d’il·lusions. Que em toca esperar-ho tot en franca decadència. Em caldria un gir argumental per recuperar l’interés. Però no sé si tinc fe suficient per reprendre l’escriptura.

pols

2011-04-12T07:00:00.001+02:00

Fa dies que respire i m’empasse l’aire com si anés barrejat amb pols. No faig una alenada neta. És com si anés tot el dia adreçant-me per caminals improvisats, secs i sense asfaltar. Com si amb la dèria d’acurtar trajectes o de fugir del món, abandone el trànsit civilitzat i acomodatici de les voreres i el ciment. I després, a casa, respire aqueixa pesantor bruta i espessa que fa de tan mal engolir. M’arrapa la gola i em fa tossir. La meua dona diu que vaja al metge. Tot i la lògica i el seny de la seua resposta em sent decebut. Perquè m’aniria bé apropar el meu malestar a una vivència semblant. Que em fes partícip del record d’una situació com la meua i reduir a la insignificança aquesta dolença, per comuna. Una manera de sanejar les pors és vulgaritzar-les amb les experiències alienes. Però en aquesta em trobe sol. No puc anar precedit del guiatge de ningú que conforme un motiu i un remei. Estic temptat d’enfonsar les narius en una pila plena d’aigua i, amb una forta inspiració, rentar-me les interioritats polsegoses, arrossegar de cop totes les asprors que em corquen l’alenada. També potser que acabe acostumant-me a nodrir els meus pulmons amb aquest aire infectat de brutícia.

el matí, a Tarragona

2011-04-11T07:00:00.021+02:00

Laia Alsina, feliç i guanyadora.

Confesse que no m’agrada eixir de casa. Però sóc presoner de les meues paraules i la il·lusió de la meua dona m’acomboia. No agafar el cotxe és un encert, perquè posa coses a favor en la meua desequilibrada balança. Puc llegir, fer una becadeta, menjar-me l’entrepà mentre corre el paisatge a la meua vora... A l’arribada, només posar els peus a l’andana, ja despleguem el plànol imprès del google maps. La meua dona fa molta ostentació de la nostra condició de visitants perduts per al meu caràcter poruc i afectat de discreció. Arrosseguem una petita maleta vermella, de rodes sorolloses que posen més penitència al nostre deambular incert. Ens allotgem al mateix hotel que la darrera vegada que visitàrem la ciutat. Però la plaça que té al davant està desapareguda sota una estructura de mercat, afortunadament, provisional. L’habitació és petita però neta. Mire detingudament les cortines. Són d’un marró autèntic, no forçat per cap circumstància imperiosa. Eixim al carrer de nou. Hem oblidat a casa la càmera de fotos i per un moment considerem la possibilitat de comprar-ne una per tenir alguna imatge de la vesprada que esdevindrà. Mirem d’entretenir l’espera entre l’escàndol festiu que ha organitzat “Intermon” a l’espai de la Rambla. La meua dona compra una samarreta vermella i dues xapes de metall que enganxem a la roba. Quan és a prop de fer-se l’hora marxem a la llibreria. Allí ens trobem amb Vicent i la seua parella. Ell s’ha preparat una petita introducció a la seua lectura. Jo només porte nervis, en augment. També coneixeré l’Oscar Palazón, que farà un parlament redó i perfecte, com li escau a la presentació d’un llibre de contes. Les coneixences aniran completant-se amb el Jordi i la seua parella, que més tard em prometran enviar-me les fotos de l’acte, tot i que no n’estan gaire contents del resultat obtingut amb la càmera. Tant fa. El record d’un moment especial és el que importa (així que, si llegeixes aquest apunt, Jordi, no te n’oblides de fer-ho). Començat l’acte apareixen Montserrat i Glòria. És una descàrrega de goig que em treu una mica de neguit. Laia, la guanyadora, està pletòrica. Encomana felicitat. Té motius. A l’acabar fem una roda precipitada per aconseguir signatures dels autors presents, però com que xerrem massa entre encomanda i encomanda, se’ns escapen alguns. Mireia, la coordinadora dels premis, promet aconseguir-nos les adreces perquè puguem tindre algun contacte. Ens acomiadem de tothom amb el regust d’haver participat en una trobada entranyable i intensa. Sopem a un restaurant xinés o vietnamita o taiwanès, arrossegats per una Montserrat impossible d’aturar. Allí mengem, riem, ens lamentem, tornem a riure... Fem, després, un passeig per la Rambla omnipresent, fins una balconada que dóna a un mar esguitat de llums de vaixells que potser feinegen o simplement engalanen l’horitzó. Sembla que l’escriptora Olga Xirinacs viu molt a prop (i és testimoni de fugides precipitades de la vida, com ha ocorregut aqueix mateix matí, abans de la nostra arribada a la ciutat). No se’ns ocorre destorbar-la, evidentment, però a mi m’emociona pensar que la tinc tan a l’abast. La vetllada finalitza a la porta de l’hotel. La meua dona diu que podem allargar-la, però el seu rostre no diu el mateix. Fa cosa tancar aquell dia. Abelleix perpetuar-lo. Però en un moment o altre cal deixar caure el teló. L’endemà Tarragona, tot i tornar a ser una ciutat assolellada i esplèndida, no sembla la mateixa. Fem una ràpida visita turística. I poc després, ja som, de nou, arrossegant la sorollosa maleta vermella camí de l’estació, amb l’ànim enyoradís. Però em conec. La propera vegada també tindré que fer un gran esforç per eixir de casa.

prop

2011-04-08T07:00:00.001+02:00

No sé què em passa. Intente connectar les meues emocions a aquell emplaçament i no puc. Reconec que la teua fotografia, privilegiada en l’espai de la làpida, és un eficient referent per regolfar-me fins a tu. Però no puc sentir res allí. No és indiferència. És una manca de comunicació. Els meus sentits no poden llegir-te en aquella ubicació definitiva, rere una placa de marbre negre i la brevetat d’aquella inscripció acordada en perfecta germanor. No ens pertany cadascun d’aquells objectes que configuren l’escena del teu nou paisatge. Són aliens a la nostra memòria i als nostres afectes. Embellir-ho amb paraules de ressò llunyà o amb les flors del teu caprici no ha canviat la situació. Allí som un grup de gent desconcertada incapaç de projectar-nos fins el teu record. No hi ha capacitat d’evocació, tu no has viscut entre els seus cantons de treballada polidesa, ni has fet un trànsit quotidià entre les estretors d’aquells passadissos que organitzen l’arquitectura del repòs final de tota aquella gent desconeguda. Tu allí ets d’una altra mort que no ens pertany. Perquè ens resulta molt fàcil retrobar-te entre els detalls de la casa que deixares. La teua absència ens ompli més allà on sempre et trobàvem. Els trets definits de la dona que fores poden llegir-se completament en cada porta que obrires, en cada moble que ocupares, en cada queixa que emet l’habitatge que va contenir la preuada joia de la teua existència. Allà, mama, no podem veure’t. És l’escenari d’un altre ésser. Algú que potser no vam conèixer. Per això, la visita és curta, malgrat l’ànim que ens havíem fet d’esgotar allí una part de la vesprada. Hem tornat precipitats del desig de reprendre l’exercici de la teua memòria en el mateix punt on ens vas deixar. Amb la mateixa actitud de qui vol reprendre el fil de la conversa interrompuda. No sé si sabré homenatjar-te entre les despulles de tota aquella gent desapareguda. Crec que ets més a prop nostre quan més lluny som d’aquell indret.

mirar

2011-04-07T07:00:00.003+02:00

Abans de marxar, mire per última vegada el teu rostre falsament adormit. És només un posat d'estudiada fotogènia que encomana serenor. Però, tot i l'artifici, captiva el meu interès una i altra vegada. Hi ha un somni antic empeltat en eixos trets d'acurada exposició. Tinc un record inconcret lligat a la teua imatge arrossegant-me l’interés . Un pensament vell, emboirat de llunyania, que es desvetlla lleument entre la brillantor del teu retrato. La planificació del gest recolzat en l’atractiu de la teua anatomia em fa invertir més temps del que seria normal en resseguir-te, detall a detall, per llegir, de la captura d’aqueix instant, el pòsit d’emocions de conjugació pretèrita que conformaren els estranys afectes de la meua infantesa. Arreplega una situació fictícia viscuda en la semi inconsciència d’una migdiada, passejant una avinguda il·luminada per una claror encegadora, de feixos de llum que encortinaven el paisatge d’aquell trànsit, i entre els quals apareixia la teua cara, difuminada en un exasperant tel de miopia. Així i tot, aquella manca de definició no m’impedeix veure el teu gest de contrarietat, com si jo, amb aquella visió, hagués trencat l’ordre natural dels esdeveniments. I em dius alguna cosa. Ho sé pel moviment dels teus llavis, però les meues oïdes no s’omplin dels harmònics de la teua veu. El despertar només em deixarà una enyorança absurda, com si de la brevetat d’aquella falsa trobada hagués pogut heretar jo aquell afecte sense nom. Potser siga això el que trobe ara, mirant-te sense pressa. La nostàlgia de la primera invenció perfecta.

renúncia

2011-04-06T07:00:00.004+02:00

La vesprada que aquella fotesa de conversa s’hi tornà una agra discussió amb la que va apedregar el rostre de sorpresa de la seua família, decidí que calia concretar els seus esforços en iniciatives més concretes i satisfactòries. No podia ser que el seu temps fos un entramat complex d’activitats, sovint trenades per aparentar un cobertor asfixiant més que el plànol definitori del seu compromís cívic. Així que, la primera cosa de la que vol desprendre’s és del seu prometatge polític. Militar en un petit col·lectiu que s’atrinxera en un grapat de quimeres, tot i que amb aquella flaire d’adolescència rebel que l’inunda d’endorfines l’anatomia de l’ànima, ja no sembla tan ple de sentit com abans. De fet s’ha convertit en un magatzem de frustracions al comprovar, dia rere dia, que els projectes de canvi groguegen sobre muntanyes de demagògia disfressada de pragmatisme. I que aquella batalla descaradament perduda sobre la que mira d’estendre els seus principis l’arrossega sempre a un pou de tristors que enverinen qualsevol projecte personal. L’època de feliç festeig ja s’ha acabat. Està convençut que malviu a sobre d’una aventura ruïnosa. Sense vacil·lar el més mínim i amb el traç decidit i vocacionat de llibertat, dibuixa una ratlla sobre la primera de les seues obligacions cíviques. Una línia tan perfecta que travessa cadascuna de les lletres d’aquella frase sense cap sotrac. I les fereix de mort. A totes. En acabant nota un petit punt de plaer a la boca de l’estómac, com quan la dona, de camí d’algun dels seus trajectes, passa a prop d’ ell mentrimentres llegeix el diari o algun llibre, o simplement pensa, i li passeja la mà, amb els dits separats, llaurant-li els cabells amb aquell punt de descurada tendresa que li deixa el pentinat en una anarquia de grenyes que ell tardarà molt en redreçar, gaudint, amb els ulls endormiscats , d’aquells segons de felicitat que li regala la vida en el tacte d’aquella estima. Transcorregut aquesta goig efímer, agafa de nou el bolígraf. Si bé ho pensa, podria aviciar-se d’aqueixa voluntat dimissionària. Observa detingudament la resta de la llista. Ara ve la seua obligació professional: la feina. Un calfred de luxúria electrostàtica li recorre l’espinada.

sense esma

2011-04-05T07:00:00.005+02:00

Se’m fa difícil acceptar que no tinc res a dir. Que les meues pensades ja no troben la mida de la tinta i que avançaré sobre la brillantor elèctrica del paper amb una actitud rutinària i vençuda. Us he de confessar que és tard mentrimentres mire d’enllestir aquest text. Que ni penjant al respatller de la cadira la pesantor del dia, despullant-me l’ànim i desancorant-lo de tots els greuges de la convivència, he aconseguit desfer aquest malefici recurrent de l’esgotament. Hi ha jornades que porten vocació d’allargar-se més enllà dels seus terminis. M’abelleix tancar l’ordinador, simplement. Embolicar-me sota el llençol i, al caliu d’un somni, metamorfosar-me en un ésser capaç de transitar la pròxima novetat de les hores. Darrerament sempre sóc l’últim en donar-li a la casa la treva que necessita per recuperar-se, en la foscor, del desordre que ha imposat l’exercici d’habitar-la. I, a més, tinc moltes lectures encetades, molts llibres amuntegats, moltes expectatives obertes l’interés de les quals sucumbeix rere les meues parpelles marcides. Què voleu que us diga? No puc subjectar per més temps aquesta quimera que em governa.

humanitat

2011-04-04T07:00:00.004+02:00

Pensava que no podria. Que veure’t envellir precipitadament em congelaria, em convertiria en figura de sal, fossilitzaria els meus posats. I en canvi vaig trobar sempre paraules per redreçar-te l’ànim, per taponar-te els porus que el sufocant desencís t’obria per tot arreu. Pensava que no podria ajudar-te, veure’t com una infant incapacitada, de moviments desmenjats i necessitats de guiatge per enllestir les tasques més automàtiques. I a cadascuna de les pesantors dels teus braços i de les teues cames jo vaig posar la decidida resolució dels meus, amb la precisió amatent que dicta l’estima que ve de molt lluny. Pensava que no podria afrontar les teues debilitats, que no trobaria capacitat de renuncia suficient per fer-me’n càrrec, que les teues petites misèries m’incapacitarien tots els afectes. I vaig ser a la teua vora renunciant a contar les hores que invertia, acompanyant-te, com si res més que ser-hi allí, en aquell moment, tingués més importància que qualsevol dels altres esdeveniments que em completaven la vida. Pensava que no podria. Al principi, quan tot va començar, pensava que em fugiria la voluntat de sobreviure al dia a dia del teu adéu. Que les meues mans no farien paper en aquella tasca, que no ho suportaria. I mai, davant teu, no vaig pensar res més que encaixar-te a la vida, cada vegada, llimant-te les asprors amb la fregadissa dels meus gestos. Pensava que no, t’ho confesse. I ara, davant del teu record, he descobert la teua darrera lliçó de mare. Mantenir la caminada al ritme del patiment. Has completat la meua condició d’ésser humà quasi sense adonar-me’n. M’has fet millor. Més digne. Tenies raó. Si un altre pot, tu també pots. No se’m marcirà l’abraçada d’agraïment. L’eternitat no serà suficient.

La Fundació Bromera distribueix 10.000 quaderns didàctics i 10.000 cartells per a commemorar el mes del llibre i l’Any Valor.

2011-04-03T07:00:00.005+02:00

Sota el lema «Llegir tradició, fem cultura», la Fundació Bromera commemora el mes d’abril i, en especial, les festivitats literàries del 2 d’abril, Dia Internacional del Llibre Infantil i Juvenil –en record del naixement de Hans Christian Andersen–, i el 23 d’abril, Dia del Llibre i dels Drets d’Autor –que coincideix amb la mort de diversos escriptors famosos–. Enguany, la Fundació s’ha sumat a l’homenatge que la societat valenciana ret a Enric Valor i per això ha dedicat el quadern didàctic a la literatura tradicional, de la qual l’escriptor de Castalla és un dels exponents valencians més representatius. D’altra banda, la il·lustradora Ana Juan, guardonada amb el Premi Nacional d’Il·lustració 2010, ha sigut l’encarregada de crear el cartell commemoratiu del mes d’abril i les imatges que acompanyen el quadern didàctic.

La Fundació Bromera ha distribuït gratuïtament 10.000 quaderns didàctics i 10.000 cartells a docents, biblioteques, centres escolars, centres de professors i llibreries del nostre domini lingüístic. L’objectiu d’aquesta campanya és suggerir idees i propostes d’activitats per tal de consolidar el mes d’abril com el «Mes del llibre i la lectura», tant als centres docents com en l’àmbit familiar, les biblioteques públiques, les llibreries i els centres culturals. Amb aquesta iniciativa, es pretén familiaritzar els xiquets i les xiquetes amb el món del llibre, a fi de fomentar l’hàbit de la lectura. Enguany, la Fundació Bromera ha posat en marxa una experiència pilot de com treballar el quadern didàctic a l’aula de quart de primària al col·legi Victor Oroval de Carcaixent.

El quadern consta de 32 pàgines i està adreçat a xiquets i xiquetes de segon i tercer cicle de Primària i primer de Secundària. La publicació està dividida en quatre parts: la primera consta de dos poemes d’elogi a la lectura i la literatura, incidint també en la de caràcter popular, elaborats a propòsit per a aquesta publicació per les poetesses Fina Girbés i M. Dolors Pellicer. En la segona part, s’explica per què celebrem arreu del món el 2 i el 23 d’abril i també una efemèride nostra com és la celebració de l’Any Enric Valor. La tercera part sota el títol descobrim ens descriu breument el treball d’autors i il·lustradors valencians com Enric Valor o Ana Juan. Per acabar, s’ofereix una llista de llibres per edats que recullen contes i llegendes de les terres valencianes. En cada part, el quadern presenta una sèrie d’activitats i suggeriments que ajudaran els lectors a descobrir el plaer de llegir. Les propostes didàctiques han estat elaborades conjuntament per Josep A. Fluixà i Rosa Mengual.

A més de distribuir debades els exemplars impresos, la Fundació Bromera ha posat aquest material a l’abast de totes les persones interessades mitjançant la descàrrega gratuïta en el seu web (www.fundaciobromera.org).

cementeri

2011-04-01T07:00:00.005+02:00

Tot el dia famolenc d’alguna cosa amb la que omplir-me els gestos i trencar el malefici d’aquest silenci que mira de falcar-la en el cantó de la indiferència. Un dia així, sense poder bastir-lo dels objectes de l’afecte, fa com de mal viure. Però no sé on anar a dipositar aquesta estima que em crema i m’ompli les mans i els braços i la gola. Em resulta d’una cruesa esfereïdora llençar-lo a perdre, empassar-me’l en un esforç de resignació, no trobar un espai físic on dipositar-lo sense que pese tant la irracional creença de que es farà malbé, trepitjat pel corrent invariable de les hores. Per això he decidit pujar al cementeri. Des d’aquell dia que no he tornat a fer. Vaig arrossegant els peus, un pèl més sorollosament del que tinc per costum, com si desitgés en el fons, erosionar-me aqueixa desraó que em governa els moviments i que em mena de nou a lliurar-me a la tragèdia. La vesprada, però, somriu i una claror insòlita degoteja entre els xiprers que marquen les vores del camí. És viu un silenci imposat, com si es tractés realment d’una zona d’excepció. Malgrat la profusió d’estètiques que decoren els nínxols amb més o menys fortuna, aquell indret és el primer testimoni del no-res, l’últim pas físic que podem avançar abans de la caiguda. Més enllà només s’arriba que pels caminals de la memòria. Ma mare encara no té làpida. Només el rajol provisional de la funerària que dóna fe del lloc on jau el cos que encabiren aquell dia, amb el seu nom. Totes les flors que ens acompanyaren en el seguici del soterrar han desaparegut. Aquell estat d’abandonament desferma la tristor en onades de tempesta i s’ensorra fàcilment l’habitatge de les meues emocions contingudes. Palplantat, davant d’aquell espai quasi sense referències, plore com un xiquet perdut en la voràgine d’un mercat atapeït de persones anònimes. Tinc que seure en aquell banc de fusta menjada per l’oratge i que fa de mobiliari de rebedor improvisat en aquesta visita. Per molts esforços que faig no puc subjectar-me el cos convuls de pena. Tots aquests dies han sigut com un jugar, inconscient, a pensar que havia marxat de viatge i que no acabava mai de concretar-se la seua tornada. I ara, davant el testimoni raspós d’aquell mur que ens separa, tinc que pair, a glopades violentes, com de definitius són els adéus que van signats amb la tinta de la mort. I m’ofegue. Com quan ella insistia a rentar-me el cap amb pitxers d’aigua tèbia i jo, assegut a dintre d’una ferrà, maldava per respirar entre els dolls que em negaven el rostre. O com quan creuàvem l’esplanada de grava que hi havia entre la nostra casa i aquell primer col·legi de la meua infantesa, i m’agafava la mà amb la decidida pressió de no perdre’m mentrimentres el vent semblava voler furtar-me amb la seua empenta invisible i jo amb la boca oberta intentava, infructuosament, engolir-me l’aire. M’ofegue. Però ja no la tinc a la vora per apaivagar les meues temences de xiquet fràgil. I per això naufrague, i m’enfonse. Torne a casa esgotat, baldat, per haver fet descalç tot el camí de la pena.

la taula parada

2011-03-31T07:00:00.005+02:00

T’agrada posar en els petits platerets de vidre bocinets de formatge blanquet amb làmines de moixama. El meu fill se les menja com si no en tingués mai prou. I les carxofes de pot en maionesa. Jo sempre m’entretinc amb els pistatxos, i acabe fent un escampall de corfes que mire de repartir entre el meu espai i el de la meua dona, que m’acusa sense dubtar-ho davant teu, amb gestos ostentosos de fals dramatisme. Tu somrius i el complaus amb aquella deliberada paròdia, com si certificares en detalls com aquest la felicitat que vols encomanar a tothora. Però en el fons estàs pendent de si hi ha prou menjar i sovint et ve al pensament que al rebost hi ha algun aperitiu més que podem tastar. No podem convèncer-te perquè estigues una estona asseguda amb nosaltres. Quasi immediatament al darrer plateret dipositat, vols treure els canelons del forn. Des del fons de la cuina ens arriba la teua veu i preguntes quants en volem, i si tots de carn o de verdures o una combinació de ambdues coses. I quan encara si ho has tastat, vols deixar-nos de seguida la fruita a l’abast. Has comprat maduixes, les primeres de la temporada. I t’encanta soterrar-les sota un nevada de nata. El meu fill prem el dispensador del pot sense miraments. Li cridem l’atenció perquè sembla no tenir capacitat de mesura. I tu disculpant-lo sempre: “deixeu al xiquet que menge, que té que créixer”. I quan creus que ja no podràs més tu apareixes amb el tiramisú. I tot i tenir la sensació de que els pantalons es rendiran per la cintura, i la camisa afluixarà per les costures, jo deixe que em servisques un bon tros. Enfonse la cullera i taste, sobretot, la dedicació del teu matí de cuina. Em fa pessigolles al paladar. I repetiré per golafre i per veure’t la satisfacció lluint-te als ulls. Després farem una llarga sobretaula, parlant d’allò diví i d’allò humà. I ens assaciarem en la conversa talment com abans hem fet amb la copiosa menjada. Desparar taula és una tasca col·lectiva. Tots col·laborem en el redreçament del menjador. I quan marxem a casa, ho farem convençuts que hi haurà temps per a una altra tornada, per gaudir-ne tots plegats de les teues atencions i dels teus postres immensos... Hui és el teu natalici. Hui faries 70 anys. No tindrem prou rebost per omplir el buit de la taula parada.

silenci

2011-03-30T07:00:00.002+02:00

Caldrà que prenga una petita distancia si no vull que tot el que escric acabe sent una monòtona monografia del desencís. Només que, si ho faig, els espais que deixaré de recórrer seran silencis en els que viuré com endormiscat. Com si fos víctima d’una dolça astènia provocada pel canvi de l’oratge. Porte les butxaques plenes de detalls que ocupen cada plec del nou ésser que em vesteix. Com molletes de pa minúscules empeltades en el repunt que uneix la tela i que no marxen del tot malgrat les successives rentades. Rere cada record sempre hi ha un altre, a punt, per prendre posició de sortida. Quina trista contradicció! La finitud de l’existència deixa, als que romanen vius, la inacabable lletania de la memòria.

"Les edats perdudes". Judit Pujadó.

2011-03-29T07:00:00.004+02:00

Viure condicionat pel futur que altres han escrit per tu és molt fotut. Aquest empresonament, del que sembla mai no vas a poder desfer-te’n, és el fil argumental sobre el que Judit Pujadó va bastint “Les edats perdudes”, una novel·la en la que vas submergint-te, endinsant-te, amb la mateixa i inevitable curiositat i fascinació amb que la protagonista, aquella Nora adolescent i fràgil del principi, porta a baixar per aquell forat que conviu a prop de les seues descobertes i que condueix a les interioritats d’un món soterrat i oblidat que acaba sent escenari i origen d’un moment tràgic que ho canviarà tot.

Més tard, una Nora adulta, clarament vocacionada per la fotografia (una formació molt adient per a algú com ella, capaç de parar-se en els detalls més inversemblants i extraure l’ànima mateixa dels instants, les coses i les persones), descobreix altra gent que, talment com el seu personatge, viu forjada en motlles en els que no acaben d’encaixar i dels que sembla no van a escapar-se mai.

Un llibre farcit de personatges amb el carisma suficient perquè siguen recordats temps després de la llegida, amb l’afecte llunyà dels éssers que van conviure (o no) amb nosaltres, gràcies a la intensitat amb la que han sigut representats per la seua autora, que ens ofereix un viatge per la rebel·lia, l’acceptació i la metamorfosi, si tenim sort, per agafar-se, de bell nou, al fil de la vida.

un mes després

2011-03-28T07:00:00.003+02:00

El vici de viure va imposant-se sobre la voluntat del record. Sobre aqueixa força amb la que volem vestir-nos els gestos de cada dia perquè quede sempre una certa constància de que tu tingueres presència entre el patrimoni dels nostres afectes. Però el temps sembla haver reprès de nou la seua cursa precipitada, i ja ha perdut la lenta arrancada dels trens a l’eixida, per anar engolint-se el seu precís espai de trajectòria. Nosaltres tornem a ser els pals de la llum que marquen els paral·lels del seu camí, les traces borroses, inconcretes, del paisatge que ell visiona en la seua fugida. I només, de quan en quan, per un motiu que no podem encertar a endevinar, alenteix el seu pas perquè ens concretem en un detall, un apunt que poder connectar a la memòria i certificar que sí. Que tu hi eres entre nosaltres. Què hi ha un pòsit, una reminiscència de llum incandescent que treu la seua brillantor per sota de la porta de l’oblit. Un senyal que venç el seu forrellat d’hermetismes i rutines imposades. Una claror que encara entela els ulls i crema als llagrimalls.

descobriment

2011-03-27T21:11:00.001+02:00

Aquest jove músic islandès m'ompli els buits. No en sé res d'ell. Però m'agrada. Molt.

travessia

2011-03-25T08:31:00.002+01:00

Imatge trobada ací.

Ja no sé què és el que més t’erosiona:

si la fregadissa de vidre de l’existència;

si els meus dits al llegir-te, incansables, la pell;

si la llum que et transita;

si les meues mirades deleroses;

si l’ombra solemne que et segueix les passes;

si els meus llavis tastant la teua nuesa...

Et confesse que la teua metamorfosi no m’afecta.

Se’m torna cada vegada més plaent la travessia,

de creuar amb tu la vida...

autopromoció

2011-03-23T07:00:00.012+01:00

Sóc una mica reaci a fer aquestes coses. Sovint faig llargues relacions de llocs on podria presentar els meus treballs però sempre acabe oblidant que ho he de fer I es compleixen els terminis sense que envie res. Una estranya peresa assetja la meua decisió d’il·lusionar-me. I quan per fi m’he decidit, faig servir treballs antics, que demanen a crits una bona revisió i que jo només em dedique a sargir, per damunt, a pentinar-los precipitadament perquè facen bona pinta, incapaç de pensar que allò té el valor que m’agradaria que tingués. Després passa, com és el cas, que quan em sorprenen amb un reconeixement, com ara el fet de declarar-me finalista, com ha decidit el jurat del 14è Premi de literatura curta per Internet Tinet (Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2010) i publicar-me en el seu recull de contes, sempre trobe que mancaven certs canvis per arrodonir la peça. Com si estiguéssim davant del fill que surt per algun compromís, i trobem de sobte que duu els cabells molt llargs, o la roba no li escau del tot, o podria haver-se canviat el calçat per un altre més adient... Coses de la paternitat, supose. Bé, ara ja està fet. El llibre, “El matí i altres contes”, arreplega la narració de la guanyadora, Laia Alsina Ferrer, i dels altres 14 finalistes, entre els que jo m’hi compte, amb el meu “Epíleg” (que no tanca el llibre, malgrat el títol, ep!). La presentació en societat serà el proper 9 d’abril, a la Llibreria de la Rambla, de Tarragona, a les 19 hores. Esteu tots convidats a anar-hi. La meua dona i jo hem decidit donar-nos el gust de deixar-nos caure i, si la cosa no s’espatlla a última hora, gaudir-ne una mica. (A més, jo no puc ressistir-me a anar a una llibreria...).

esportives

2011-03-22T07:00:00.002+01:00

És la vespra de sant Josep i aprofitem el moment de prendre cafè per anar a fer la compra del dinar de demà. Fa un oratge esplèndid. A l’interior del cotxe fa calor. Les carreteres estan desertes. I a l’arribar al centre comercial tinc la pensada de pujar a la tenda d’esports i mirar unes esportives per canviar les velles, que porte en eixe moment. El local és obert i buit. Dues dependentes romancegen recolzades en un mostrador. La música que surt dels altaveus adorm l’ambient. Després d’una breu tria demane per un parell que he vist que m’agraden força. La dependenta que m’atén me les porta amb una expressió divertida a la cara. Romanent d’alguna broma entre els companys, supose. Feta la provatura de rigor comprove que s’adapten als meus peus sense que la desconeixença puga complicar les coses. I de sobte veig les meues velles esportives, alliberades dels meus peus, abandonades momentàniament sobre la moqueta gris i lleugerament empolsegada del local. Les mire des del calcer que estic a punt de comprar-me. Des d’una nova alçada. El cim d’un nou privilegi. I com si les veiés per primera vegada les he descobert velles, velles de veritat. I cansades. Com si les obertures per on cal encabir els peus fossin dues boques obertes per l’ofec de l’esforç de la caminada. Plenes de les cicatrius de l’ús. Humiliades de brutícia. Jo mateix m’he sorprès de veure com he pogut caminar amb aquell parell d’espardenyes durant els últims dies. No podia reconèixer-me posseïdor. He decidit allí mateix que he de reconsiderar de nou el paper de moltes de les peces que em configuren l’aparença. Canviar el fons d’armari de l’abatiment i la derrota.

queda't

2011-03-21T07:00:00.006+01:00

Vull pensar que tot és un malson. Vull desfer com un sucret, en un plor definitiu, tota l’amargor. Vull reprendre la meua vida en el punt que hi era abans d’aquest trasbals. I vull segellar-la contra les tragèdies i abatre totes les tempestes i fer fugir la nit amb els braços plens de ràbia. Vull tornar a creure en la màgia impossible d’una besada en el dit ferit. Calçar-me els somnis en la regió més estreta de la vida. Pensar que la teua presència és eterna, que allargaré sempre la mà i et tocaré el davantal amb les butxaques plenes de fils i retalls. Que quan em visite la migranya la cercaràs pel meu cap amb els teus dits farcits de tendreses. Vull despenjar aqueixa cortina de tristor que t’entela les mirades i guardar-la a l’últim calaix de la còmoda i resar perquè se la mengen les arnes. No vull que te’n vages. Encara no. No puc deixar-te anar perquè encara em queda un solatge d’infant perdut que no ha acabat de florir. Perquè no he crescut prou per aquest comiat. Per això vull que la vida em regale el miracle de trobar-te sempre a l’abast dels meus capricis de xiquet vell. Ho vull, ho vull...

21 de març, dia mundial de la poesia.

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls (Cesare Pavese)

2011-03-20T11:02:00.001+01:00

«Vindrà la mort i tindrà els teus ulls –
aquesta mort que ens acompanya
del matí al vespre, insomne,
sorda, com un vell remordiment
o un vici absurd. Els teus ulls
seran una vana paraula,
un crit callat, un silenci.
Així els veus cada matí
quan t’aboques sobre tu mateixa
al mirall. Oh estimada esperança,
aquell dia nosaltres també sabrem
que ets la vida i ets el no-res.

«La mort té un esguard per a tothom.
Vindrà la mort i tindrà els teus ulls.
Serà com abandonar un vici,
com veure en el mirall
que ressorgeix un rostre mort,
com sentir que parla un llavi clos.
Baixarem a l'abisme muts.»
(Cesare Pavese)

escampada

2011-03-18T07:00:00.002+01:00

És rar el dia que, creuant el carrer, no em trobe algú que em parle de ma mare i em conte que no pot superar encara el desconcert del seu comiat. Qui m’ho diu ho fa sovint cercant algun raonament amb el que jo puga ajudar-li a superar aquell estat d’inquietud que la mena a voler refer-se amb un mínim de lògica impossible. “Si la vaig veure l’altre dia...” o bé “anava passejant amb la teua dona...” o bé “vam parlar una miqueta...” No puc dir-los que eren testimonis d’un curiós miratge. D’un acte de treva que de quan en quan ens donava la seua malaltia de la que ella volia ser total posseïdora. Que de quan en quan encara li sobrava un mínim d’esforç i dignitat per fer-nos creure que es refeia d’aquella adversitat indefugible. Que fins a l’últim moment anava convençuda que podria manar-se un rutinari passeig pels paisatges de la seua vida per sobre de les limitacions que anava imposant-li a poc a poc el seu cos en fallida. Malgrat el seu aspecte marcit ella sempre deia a tothom que estava bé, que res no li feia mal. Però en privat, amb un filet de veu, reconeixia que les mirades de la gent no s’empassaven aquella afeblida resolució que ella tenia, i em deia, en resignada acceptació: “no poden deixar de veure’m molt acatxadeta...” Jo mirava de treure-li-ho del cap cosint a les meues paraules una mica de convicció en un futur millorable que ella sabia que no arribaria, perquè sempre em tornava contundents silencis. Però amb cada persona que em manifesta el seu condol, retrobe l’estima que ma mare, discretament, anava llaurant per on passava. La trobe escampada en cada record que em tornen en la seua particular memòria. En certa manera viu encara repartida en petites possessions d’estima que guarda la gent que la va tenir a la vora.

casa

2011-03-17T07:00:00.005+01:00

Ara la casa va resultant-me cada vegada més un espai aliè. Tot i que les coses es mantenen al seu lloc originari i que els objectes segueixen ferms en els racons que el costum els ha donat com a propietat i que l’estructura de l’habitatge no s’ha mogut ni un pèl, allò em sembla l’escenari d’un altre paisatge. El cos físic hi és, inalterat. Però el joc de persones que el transiten, les inèrcies que empenten el nou exercici del viure, els sorolls que origina la nova convivència després d’ella, va desdibuixant, a poc a poc, el rastre que seguíem fins la seua escalfor guaridora. Bé, no dic tota la veritat. Sí hi ha coses que han canviat. Com ara el fet de que podem seure en qualsevol seient sense tenir en compte deixar lliure el lloc que ella sempre ocupava, com si la vida que ens queda ens permetés ara ser-ne desconsiderats. Els olors que ja no hi són i que ella escampava amb els seus moviments de dona atrafegada. La percussió de les seues paraules sobre el tel del nostre interès. I aqueixa terrible cicatriu exposada en que s’ha tornat el buit exacte on abans hi era el seu llitet de cos, articulat, per encabir-se còmodament i creuar la nit en dolça placidesa. El darrer viatge el va fer allí, embarcada... I és així com ho veig. La casa no ha perdut cap dels seus objectes però ha perdut totes les seues propietats de lligam emocional. No sé... De vegades porte el cap ple de pensaments encruelits amb aquesta idea...

temps

2011-03-16T07:00:00.002+01:00

He encetat la lectura d’una novel·la que comença amb una cita de l’Eclesiastès. Aquella que, amb una senzillesa esfereïdora, ens anuncia que hi ha un temps per a cada cosa. Un temps per tancar-se en una abraçada i un altre per allunyar-se. Un temps per esgarrar i un altre per sargir. Un temps per cercar i un altre per perdre. Un per néixer i un altre per morir... Cal deslliurar-se de tots els possessius per entendre que la provisionalitat de totes les coses ens hauria de menar cap a l’acceptació de la fragilitat. I amb aquesta acceptació, la superació de la tragèdia. Assegut com estic ara, sobre la confortabilitat del meu seient d’orelles, i repassant somerament els objectes amb els que m’he embolicat l’existència, em resulta complicat entendre que, en un obrir i tancar d’ulls, tot pot desaparèixer, deixar de conformar l’encaix perfecte sobre el que he anat bastint el meu benestar. Mire la desgraciada situació en la que s’ha tornat la vida dels japonesos, per exemple. Ningú com ells estaven tan preparats per suportat la trencadissa del seu món. Treballats, diàriament, en l’exercici de la seua resistència. Però no pots preveure-ho tot. La violència de la natura es desferma i no hi ha manera de calcular-ne l’embranzida per aturar el cop a temps. Un corrent d’imatges als mitjans de comunicació ens fa testimonis de persones que caminen entre el no-res, obrint-se pas entre el seu món esfondrat. Regirant pacientment entre aquell absurd patrimoni d’enderrocs. Diuen els diaris que sobta l’aparent serenor i la disciplinada actitud d’aquella gent que no trenca les llargues cues per aconseguir ajuda, ni es lliura al pillatge, ni aprofita aquella anarquia imposada per desfer-se de la seua humanitat. Simplement caminen, arrepleguen, esperen. Potser han llegit, al seu llibre de la vida, que tot acaba i tot comença. I que acceptar no estalvia el dolor de la pèrdua però et deixa preparat per al retrobament.

imbatible

2011-03-15T07:00:00.006+01:00

No és tristesa el que em mena a escriure el que escric, sinó una plàcida i productiva melangia. La tristesa aclapara, paralitza. La melangia, en canvi, deixa anar les coses sense provocar la coïssor de les ferides. Ara un munt de records comencen a fer-se presents a cada estona de silenci que encete. Ho pense quan sóc a sa casa, deixant que la meua presència ho faça tot, mentrimentres el pare mira el televisor i força la vista per llegir els cartells que se’n van massa ràpids per a la seua nova i limitada capacitat lectora. Ho pense a la vora de la meua dona, cadascú aparentment embegut pel seu llibre. Ho pense quan sóc arrossegat pels automatismes de la vida, quan les meues extremitats agafen tota la responsabilitat d’avançar per la vorera i jo puc entretenir les meues pensades amb tot el devessall de nous records que m’habiten. I així, puc recordar ma mare, posem per cas, durant les primeres visites al servei d’urgències, asseguda en una cadira, en una petita habitació, esperant el metge que ens anunciés el pronòstic d’aquell sotrac que ens havia tret de casa precipitadament i que ja començava a prendre la categoria de costum. Amb el jersei deixat caure sobre els muscles, les mànigues penjant per danvat i les cames creuades, com una actriu dels 50, com de visita social, i li esqueies millor aquell posat de coqueteria i de distinció que no l’abatiment de la derrota. Recorde que em contagiava amb aquella serena actitud i, abans que no el metge ens donés els resultats de les proves, ja pensava que tot era assumible. Que aquell corrent que ens havia trencat la seguida del viure no podia aturar-nos. I eixíem de l’hospital redreçats, convençuts, amb les peces del tauler de nou recol·locades per a una nova partida... Pense sovint en aquell posat i el miracle que teixia. No vull superposar-ne cap més en el meu imaginari dolgut. Perquè vull guardar-me-la així, aparentment imbatible. Dient-me sense paraules: “no t’acovardes, no t’acovardes...” I jo, fidel a les seues recomanacions, surant per damunt de totes les angoixes.

sense converses

2011-03-14T09:57:00.000+01:00

Tothom m’aconsella mantenir les paraules. Fer-les servir en una mena de soliloqui transvestit en conversa versemblant... Abans d’endinsar-me en aquest escrit vull donar les gràcies a tots els qui heu passat per ací i heu deixat el vostre missatge de solidaritat. Per damunt de les vostres paraules el que més ha pogut apaivagar aqueixa impotència creixent ha sigut el detall del vostre pensament per mi . Allò de “l’univers sencer et mira” a través de cadascú que para atenció en tu... Reprenent. Volia dir que no solament desapareix l’ús concret de certes paraules. També la possibilitat d’encetar noves converses, de lliurar-se a discursos concrets nascuts de la necessitat de la trobada que mai més no esdevindrà. Cert que puc deixar anar allò que pense davant d’un objecte amerat de records o de la seua fotografia. Però en realitat només sóc jo, en l’exercici absurd d’una comunicació fallida. Ho pense cada vesprada que sóc allí, eixamplant-me exageradament per mirar d’omplir els buits que pense que angoixen a mon pare, o cada cop que estic assegut a la seua taula i comprove que ja no la tinc al davant, demanant-me que aclarim tot aquell devessall d’incògnites que li suposaven els seus petits estudis, les seues recerques entre llibres, la seua dèria per repensar el món. Ara les menjades en comú són més rutinàries. I resulta quasi impossible no evidenciar aquella manera que tenia ella de fer les coses... Superades amb una certa angoixa les qualitats de la pena, se’ns ha instal·lat una mena d’humor negre amb l’acidesa del qual anem rossegant el ferro que estructura la bastida provisional de la tristesa.

paraula

2011-03-11T07:00:00.002+01:00

Tinc una paraula al meu vocabulari que ja no podré personalitzar. Mai més. Una senzillesa fonètica. Un mot breu, pronunciable amb el soroll encoixinat dels llavis. Una sort de fragilitat lingüística. Però el vocable infantil que apuntala el món sencer. La jàssena dels afectes. La lletania que s’enceta en el primer dolor... En les seues estretes dimensions cabia un miracle sencer... No sabia que les paraules també poden veure’s afectades pel polsim de la cendra. Quina trista descoberta...