dilluns, 15 de novembre de 2010

"Si em parles del desig". Manel Alonso i Català

En eixe cos és tatuada la meua vida.
En cada solc traçat per l’inefable rella del temps
trobe la meua estima, el meu desig,
el meu plaer, el meu dolor, la meua fantasia
anhelant a convertir-se en sement del goig perpetu.
(Poema 5)

Ja em vaig sentir fascinat amb el poemari “Com una òliba”, llibre que he anat rellegint a estones, com si em calgués prendre’n petits bocinets per anar assaciant la fam pels detalls de la vida que no abaste i que l'escriptor i blogaire Manel Alonso i Català, amb una concisió envejable en el seu llenguatge, aconsegueix captar amb indiscutible mestratge (“Esbosso un mot i com un gresol/m’Il·lumina, m’acompanya”). No debades, després de la seua publicació, algú va tindre l’encert de batejar l’autor com “l’home que mira”.
 I ara, amb “Si em parles del desig” (Premi de poesia Antoni Matutano 2010. Vila d’Almassora) em retrobe de nou amb l’observador, però aquesta vegada, de geografies més carnals, aquelles que gaudeixen sovint d’una força gravitatòria que ens apropa, que ens arrossega, que ens empeny per les dreceres més fosques amb la claror del desig.
Durant tota la lectura d’aquest poemari he tingut al cap aquell vers de Neruda que diu: “Desnuda eres tan simple como una de tus manos”, amb el que aconsegueix abastar l’extraordinari amb la senzillesa. I es què les mirades d’en Manel són precises, amerades d’una basta tendresa, sovintejades per referències sobre els ritmes de la  natura (“Recorre com una onada lenta, la sorra de la seua pell”), com qui retroba, en el goig dels esforços amatoris, el plaer de les caminades pel terme, sota la llum entelada que ofereix el brancatge dels arbres o la lluentor de vidre del cel obert i en gaudeix de les descobertes.
Tot i que és un evident exercici de bona literatura, quasi podria passar per un llibre d’imatges. Un catàleg de detalls sobre els racons del cos que fitem perquè “ens arrabasse els sentits/i ens negue de gaubança”.
El llibre es tanca amb una trentena de “Petits poemes eròtics” (la majoria d’ells fantàstics haikus)que envolten, com perles, la valuosa anatomia d’aquest llibre (“El castell dels mots/t’alce lleu sobre la carn./Humil et reescric”).  Amb “Si em parles del desig” puc ben assegurar que un poema ben acabat és una rodonesa que un pot llegir amb el gest semblant de qui acarona, plaent, el cos despullat de la persona estimada. Imprescindible.


(Publicat també al magazine PICA'M, del 15 de novembre de 2010)

diumenge, 31 d’octubre de 2010

l'havanera dels borratxos

“L’havanera dels borratxos”, tal i com bé diu Pep Gimeno “Botifarra”, és una cançó de taverna. Una taverna ja desapareguda i que arreplegava els carreters que passaven per l’Alcúdia de Crespins (La Costera) i que s’aturaven allí per menjar i beure. El local era atès per Patricio i Alberta, els dos personatges que nomena la cançó, tot i que ella era precisament qui més tallava l’abadejo en el negoci. Alberta era una dona resolta i decidida, com les dones de l’època, avesades a bregar en el corrent de les vicissituds. No sabia llegir ni escriure. Ni falta que li feia. En una llibreta menuda s’apuntava els deutes de la clientela, dibuixant rodolins. Segons la grandària del cercle, es referia a una moneda o una altra i així ella en tenia prou. Mai no li fallava la comptabilitat.  Mon pare em conta moltes històries d’aquests dos personatges que, potser, algun dia transcriuré. Històries remullades de tendresa, donat que Patricio i Alberta eren els seus avis paterns. I jo, per allò de la lògica que imposa el patrimoni dels llinatges, sóc el besnét. Comprendreu que no puga deixar d’emocionar-me cada vegada que l’escolte. Ací us deixe una de les moltes interpretacions que en fa el Pep.


dilluns, 11 d’octubre de 2010

"Els camps dels vençuts", Toni Cucarella

La meua coneixença del l’autor Toni Cucarella és anterior a la coneixença de la seua literatura. De fet una cosa va portar a l’altra. Així és com, per sort o per desgràcia, la majoria de les vegades, funcionen les coses en aquest país nostre quan no disposes d’uns mitjans de comunicació que posen la cultura del poble a l’abast de les persones. I de la mateixa manera que la seua persona ha estat sempre compromesa amb el seu país, la seua literatura també ho està. Els camps dels vençuts és, per exemple, una prova. Abans de que se’n parlés tant de la memòria, de la necessitat de ventilar calaixos i traure’ls la pols, i deixar de fer passar per bo el silenci més ténebre, Toni Cucarella ens contava la història d’aquella gent que precisament té que fer l’exercici vital (per supervivència) d’amagar el patrimoni de la seua memòria, d’ablanir la seua voluntat i deixar-se portar pel corrent del franquisme, que tot ho amarava, que tot ho podria. I tot això al mig de la misèria més clamorosa. Com ell mateix diu: “La misèria era la malaltia endèmica dels pobres. Matava amb tal assiduïtat que la mort havia esdevingut tan quotidiana com els polls que els avivaven el cap o les tènies que els parasitaven els budells”. De tot se n’assabentarem a través de la història d’una família que vol desdir-se’n del seu passat perquè té por, però també perquè té vergonya. D’aquesta manera tan crua han aconseguit inocular als derrotats el verí de la humiliació per haver defensat la llibertat. D’ací també la perplexitat del protagonista quan té la possibilitat de contrastar el que sap (o el que creu que sap) amb la realitat més dolorosa. Els camps dels vençuts és un dels llibres de Cucarella que més m’agrada i que revisite sovint. Res no et deixa indiferent: les seues descripcions, les seues expressions, el seu ampli vocabulari, la coneixença, després de tot, de paisatges i personatges que fa que un, quan ho llegeix, se senta realment a casa, al seu poble, al seu país. No la nova terra de formigó amb la que volen ara enfonsar-nos definitivament, sinó la que respira en els espais on encara creixen lliures “una llimera, un nesprer, un taronger de taronges imperials, dolces com un sucre, i una palmera: una palmera tan alta que vinclava amb una arriscada inclinació; quan li calculaves l’arc pronunciat que la doblegava, pensaves si no seria en aqueix moment que el tronc s’esberlaria tot d’una”. Malauradament el Toni ara només fa lletra virtual i ens ha deixat als seus lectors també una mica perplexos. Tant de bo aquest siga un silenci temporal i servisca per covar una obra com la que ara us recomane llegir.

divendres, 8 d’octubre de 2010

Estellés 1982


Un poema de Manel Alonso Català, amb les fotografies del periodista  Juli Esteve, recordant el dia en que Vicent  Andrés Estellés va ser a Puçol participant en el Dia de l'Arbre de 1982.

dilluns, 4 d’octubre de 2010

"De secreta vida", Ricard Garcia

La llum que pot contenir una mirada,
l’instant de felicitat que ens recorda un sabor,
l’olor d’ametlles d’un cos net,
la carnositat dels silencis i els secrets que contenen
les paraules que els emmarquen,
una mà que ens acull les ferides,
la companyia que ens fem...
Tota la resta és mentida.
(Instant).


D’entrada va a resultar-me força complicat poder exposar amb claredat el devessall d’emocions que la lectura d’aquest llibre m’ha produït. Supose que per això està la poesia, aqueixa mena de saviesa que, amb el seu joc de simbolismes, és capaç de fer-nos copsar l’essència de les coses, fent-nos-les presents d’una manera que, altrament, no seria possible. La poesia té la capacitat de forjar el miracle del descobriment o, almenys, d’intuir-lo.
De secreta vida” (Editorial 3i4, València), la darrera obra de Ricard Garcia, XXVII premi de poesia Ausiàs March de Beniarjó (abans va publicar “Els contorns del xiprer” del que cal reclamar ja una nova reedició), és un inventari de moments imprescindibles amb els que l’autor ha anat assenyalant els punts cardinals de les seues descobertes més valuoses, fins anar configurant la “geografia” amb la que orientar-nos discretament cap a la seua llum. En ell ens parla de la vida com una obra fràgil, trencadissa. Com ho son també els diferents elements que la composen per separat i, fins i tot, els principis sobre els que anem apuntalant el nostre viure. Ell, al seu anterior blog, ja en fa una declaració de principis (que al llibre podem llegir sencera): “mossegues la polpa d’uns llavis/ i el món és un castell de cartes”.
Però no penseu que el descobriment de Ricard en “De secreta vida” sobre la fragilitat de l’existència i, per extensió, dels esdeveniments que en ella s’hi produeixen, siga una experiència decebedora i, per aquest motiu, pessimista. Realment, quan un se n’adona de la provisonalitat de les coses és quan està en situació de cercar només allò que pot autentificar-les, de lliurar-se d’allò accessori i omplir el seu bagatge vital de la vertadera riquesa i dels vertaders plaers. I de gaudir-ne amb tota la seua plenitud, ja que, com ell mateix diu, tota la resta és mentida.
Recomane apassionadament la seua relectura, que és el que he fet jo, una vegada i una altra, després d’acabat, mirant de fer infinit el viatge d’aquesta descoberta.

dijous, 2 de setembre de 2010

INMORTALES Y PERFECTOS. Salvador Macip

Malgrat el caràcter, diguem-ne, tangencialment científic de la meua professió, els manuals de divulgació científica (i perdoneu-me la repetició) no són objecte de la meua voracitat lectora. Però en aquest cas vaig fer una excepció tenint en compte que el llibre fou un regal del propi autor com a conseqüència d’una rocambolesca situació: ser el seguidor número 100 del seu blog. I com alguns ja sabeu, si em regaleu un llibre us seré fidel... fins que s’acabe la lectura, evidentment.
Tot i així he de reconèixer que, a les poques pàgines, ja estava fent una llegida entusiasmada de INMORTALES Y PERFECTOS, el llibre de Salvador Macip que ara us vull comentar i on ens conta l’evolució actual de la medicina i, en concret, sobre els avanços en la investigació genètica, i de com això pot canviar radicalment les nostres vides (ja sé que pot llegir-se a la portada, però tenia que dir-ho).
Temes com la clonació i les cèl·lules mare i les seues implicacions en la medicina moderna son exposades amb un to pedagògic i una claredat de plantejaments que permet, a curtets com jo, endinsar-se per conceptes i idees que en principi poden semblar complicades.
La consecució de molts dels avantatges que tindrem amb les investigacions que presenta el llibre encara tardarà bastant, tot i que Masip ens assegura que el ritme quasi frenètic per obtindre resultats fa que estem cada vegada més a prop d’una realitat que fins fa un grapat d’anys quedava reclosa en l’àmbit de la ciència ficció. I és precisament a aquest àmbit on he estat agafant els meus referents durant la lectura del llibre, recordant novel·les injustament menystingudes, com és el cas de “Nuevos dioses” de Vázquez-Figueroa, o pel·lícules més recents com “Gattaca” de l’Andrew Niccol que, per sobre dels efectismes, obrien un debat interessant sobre les possibles limitacions ètiques a les que potser caldria lligar una ciència que mira sempre d’anar més enllà de les limitacions que en aparença imposa la natura. Precisament el llibre obri debats interessants, com ara la lluita constant entre la ciència i la religió, que miren d’obrir-se pas amb criteris més o menys entenimentats, o la cursa desbocada d’alguns investigadors per aconseguir la patent sobre els descobriments i la discussió que se’n deriva: si el que es pretén és un bé general i que arribe a tothom o que quede en mans d’uns pocs i els permeta uns substanciosos guanys econòmics.
El capítol sobre el càncer és el que més atenció ha aconseguit que li dedicara. Literalment, me l’he begut. Amb un sistema immunològic tan perfecte com el nostre és, com diu Masip, una autèntica mala sort que ens toque la loteria. Molts coses tenen que fallar. Però la realitat és que fallen i ara mateix som encara, desgraciadament, fràgils i peridors. Fins i tot perquè el mateix sistema que mira de protegir-nos, sembla programat per posar-nos fi, també. Ja ho llegireu.
La finalitat última de la ciència és presentada en el llibre com la consecució del progrés i el benestar de les persones però hi ha qüestions que, potser, ho farien discutible, com ara el delicat tema dels aliments transgènics. I no per qüestions de salut, precisament. Per mi, allò més preocupant és la qüestió de l’exclusivitat sobre l’ús de les llavors, una cosa que encara no està convenientment aclarida. Els beneficis que se’n deriven sobre la fam al món són inqüestionables, però desgraciadament, de vegades no són l’única motivació que mena aquestes coses. Tenim l’exemple més clar de les vacunes que no arriben mai al tercer món perquè els probables usuaris no ofereixen “mercat” per fer-les rendibles econòmicament, per exemple.
Com veieu no és un llibre per deixar-te indiferent. Recomane vivament la seua lectura i espere, de tot cor i per la part que em toca, que aviat puguem gaudir-ne dels beneficis del treball de tots els investigadors que, com en el cas de Salvador Macip, viuen per fer de la ciència l’instrument per aconseguir un món millor.

dimarts, 30 de març de 2010

et vaig veure al cafè...

Et vaig veure al cafè, rere el tel breu i sinuós del fum del teu tallat i la mirada perduda xipollejant en la seua superfície de color bronze, omplint d’una lluentor inexplicable els teus ulls oceànics. Amb els ditets tastaves l’escalfor del vidre en un gest aràcnid i mesurat. No sé perquè et mirava. Entre totes les coses que havien anat vessant-se al llarg del dia tu em vas semblar la presència més tèbia i envejable, més insòlitament bressolada per la tendresa. Pagava la pena contemplar-te i perdre el pas en la teua drecera, al corrent de la teua existència.

Col•laboració al projecte col•lectiu lletrAtura

diumenge, 21 de març de 2010

dia internacional de la poesia: "silenci" de v.a. estellés

ENS demanen silenci, quan ens queden encara
tantes coses per dir -"a dormir, a callar"-,
cara als dies futurs, una amarga memòria
de sang pels escalons, de vidres en la boca,
una música sola que ningú no escoltava
arrossegant-se, trista, per damunt les estores,
un animal de música, allargassant-se, prim,
des del començament de la mort en la terra
i creuant, un per un, tots els túnels dels segles
amb una bruta fam de claredat, només.
Ens demanen silenci. Els prohòmens mediten.
Creuaven piament les mans sobre el melic,
ofegaven un rot, aclucaven els ulls.
Oh, les eternitats de J.R.J!
El món està ben fet. A callar tot el món.
A dormir tot el món. El món està ben fet.
¿Què més ens podeu dâ en altra vida? Amén.
Els versets eucarístics de Bertran Oriola.
(De "El llibre de les meravelles").

dilluns, 22 de febrer de 2010

"petites proses blanques", salvador espriu

Si, com és el meu cas un cop al mes, t’has de quedar tot el dia al col•legi, les hores se’t fan molt llargues. Regirant entre els llibres de la biblioteca del centre, com qui cerca queviures per suportar la desgràcia del naufragi, m’hi vaig trobar una xicoteta joia: “Petites proses blanques”, un recull de textos que Salvador Espriu va escriure entre el 1937 i el 1952, i arreplegats en un llibre editat per Juan Granica S.A., dintre d’una col•lecció anomenada “Lectures Moby Dick” (m’imagine que ja desapareguda), adreçada principalment als escolars, d’ací les propostes pedagògiques del final. No solament m’ha salvat de les estones de deriva, sinó que m’han omplert el pou sec i malmès de les lletres, amb una lectura que recomane sincerament. Però això si, per a gaudir a estones intermitents, com qui vol farcir el pas del temps amb un nou rent que el faça més cundidor.
Es tracta d’una mirada preciosista i poètica de la natura (el gripau, el rou, l’herbei, la riera...) i que l’autor va associant a emocions i sentiments humans, transformant-los en móns personificats, que gaudeixen o pateixen del pas del temps, dels capricis de l’oratge, o de la mà decisiva de l’home. Potser siga la tendresa la que amara aquests textos, malgrat que es parle de destins tràgics o de la mateixa mort. O dels contrastos que ofereix la vida, amb tota la seua càrrega de paradoxes. Els cas és que m’he trobat, beneït per l’atzar, amb una petita gran obra de la que no puc estar-me de deixar-vos un bocinet. Profit.

Arbres nus
Els oratges de la tardor despullaven els arbres. La pluja queia sense pausa i va podrir el record de la fullaraca. La neu va venir a pas de llop i esborrava els vials de la muntanya. Els núvols empresonaven el sol. El camp anunciava cada dia a la fredor de l’hivern l’arribada certa del blat. Cap orella no recull avui la fina prometença de la terra. La font ha emmudit i ara es glaçava, perquè totes les roses són mortes. Les òlibes senyoregen els arbres nus i trossegen el silenci de la nit amb presagis de desgràcies. Al marge, al vessant, al cim, a la cinglera els arbres tremolen, desemparats sota el cel sense llum. No hi ha ni un sol camí que redimeixi la solitud dels arbres nus.

"La llum de les estrelles mortes" segons Raül Vidal

Josep Manel Vidal, mestre de professió i escriptor per gust i il·lusió, va nàixer fa 52 anys a l’Alcúdia de Crespins, comarca de La Cos...