diumenge, 31 d’octubre de 2010

l'havanera dels borratxos

“L’havanera dels borratxos”, tal i com bé diu Pep Gimeno “Botifarra”, és una cançó de taverna. Una taverna ja desapareguda i que arreplegava els carreters que passaven per l’Alcúdia de Crespins (La Costera) i que s’aturaven allí per menjar i beure. El local era atès per Patricio i Alberta, els dos personatges que nomena la cançó, tot i que ella era precisament qui més tallava l’abadejo en el negoci. Alberta era una dona resolta i decidida, com les dones de l’època, avesades a bregar en el corrent de les vicissituds. No sabia llegir ni escriure. Ni falta que li feia. En una llibreta menuda s’apuntava els deutes de la clientela, dibuixant rodolins. Segons la grandària del cercle, es referia a una moneda o una altra i així ella en tenia prou. Mai no li fallava la comptabilitat.  Mon pare em conta moltes històries d’aquests dos personatges que, potser, algun dia transcriuré. Històries remullades de tendresa, donat que Patricio i Alberta eren els seus avis paterns. I jo, per allò de la lògica que imposa el patrimoni dels llinatges, sóc el besnét. Comprendreu que no puga deixar d’emocionar-me cada vegada que l’escolte. Ací us deixe una de les moltes interpretacions que en fa el Pep.


divendres, 8 d’octubre de 2010

Estellés 1982


Un poema de Manel Alonso Català, amb les fotografies del periodista  Juli Esteve, recordant el dia en que Vicent  Andrés Estellés va ser a Puçol participant en el Dia de l'Arbre de 1982.

dimarts, 30 de març de 2010

et vaig veure al cafè...

Et vaig veure al cafè, rere el tel breu i sinuós del fum del teu tallat i la mirada perduda xipollejant en la seua superfície de color bronze, omplint d’una lluentor inexplicable els teus ulls oceànics. Amb els ditets tastaves l’escalfor del vidre en un gest aràcnid i mesurat. No sé perquè et mirava. Entre totes les coses que havien anat vessant-se al llarg del dia tu em vas semblar la presència més tèbia i envejable, més insòlitament bressolada per la tendresa. Pagava la pena contemplar-te i perdre el pas en la teua drecera, al corrent de la teua existència.

Col•laboració al projecte col•lectiu lletrAtura

diumenge, 21 de març de 2010

dia internacional de la poesia: "silenci" de v.a. estellés

ENS demanen silenci, quan ens queden encara
tantes coses per dir -"a dormir, a callar"-,
cara als dies futurs, una amarga memòria
de sang pels escalons, de vidres en la boca,
una música sola que ningú no escoltava
arrossegant-se, trista, per damunt les estores,
un animal de música, allargassant-se, prim,
des del començament de la mort en la terra
i creuant, un per un, tots els túnels dels segles
amb una bruta fam de claredat, només.
Ens demanen silenci. Els prohòmens mediten.
Creuaven piament les mans sobre el melic,
ofegaven un rot, aclucaven els ulls.
Oh, les eternitats de J.R.J!
El món està ben fet. A callar tot el món.
A dormir tot el món. El món està ben fet.
¿Què més ens podeu dâ en altra vida? Amén.
Els versets eucarístics de Bertran Oriola.
(De "El llibre de les meravelles").

dilluns, 22 de febrer de 2010

"petites proses blanques", salvador espriu

Si, com és el meu cas un cop al mes, t’has de quedar tot el dia al col•legi, les hores se’t fan molt llargues. Regirant entre els llibres de la biblioteca del centre, com qui cerca queviures per suportar la desgràcia del naufragi, m’hi vaig trobar una xicoteta joia: “Petites proses blanques”, un recull de textos que Salvador Espriu va escriure entre el 1937 i el 1952, i arreplegats en un llibre editat per Juan Granica S.A., dintre d’una col•lecció anomenada “Lectures Moby Dick” (m’imagine que ja desapareguda), adreçada principalment als escolars, d’ací les propostes pedagògiques del final. No solament m’ha salvat de les estones de deriva, sinó que m’han omplert el pou sec i malmès de les lletres, amb una lectura que recomane sincerament. Però això si, per a gaudir a estones intermitents, com qui vol farcir el pas del temps amb un nou rent que el faça més cundidor.
Es tracta d’una mirada preciosista i poètica de la natura (el gripau, el rou, l’herbei, la riera...) i que l’autor va associant a emocions i sentiments humans, transformant-los en móns personificats, que gaudeixen o pateixen del pas del temps, dels capricis de l’oratge, o de la mà decisiva de l’home. Potser siga la tendresa la que amara aquests textos, malgrat que es parle de destins tràgics o de la mateixa mort. O dels contrastos que ofereix la vida, amb tota la seua càrrega de paradoxes. Els cas és que m’he trobat, beneït per l’atzar, amb una petita gran obra de la que no puc estar-me de deixar-vos un bocinet. Profit.

Arbres nus
Els oratges de la tardor despullaven els arbres. La pluja queia sense pausa i va podrir el record de la fullaraca. La neu va venir a pas de llop i esborrava els vials de la muntanya. Els núvols empresonaven el sol. El camp anunciava cada dia a la fredor de l’hivern l’arribada certa del blat. Cap orella no recull avui la fina prometença de la terra. La font ha emmudit i ara es glaçava, perquè totes les roses són mortes. Les òlibes senyoregen els arbres nus i trossegen el silenci de la nit amb presagis de desgràcies. Al marge, al vessant, al cim, a la cinglera els arbres tremolen, desemparats sota el cel sense llum. No hi ha ni un sol camí que redimeixi la solitud dels arbres nus.