dilluns, 22 de febrer de 2010

"petites proses blanques", salvador espriu

Si, com és el meu cas un cop al mes, t’has de quedar tot el dia al col•legi, les hores se’t fan molt llargues. Regirant entre els llibres de la biblioteca del centre, com qui cerca queviures per suportar la desgràcia del naufragi, m’hi vaig trobar una xicoteta joia: “Petites proses blanques”, un recull de textos que Salvador Espriu va escriure entre el 1937 i el 1952, i arreplegats en un llibre editat per Juan Granica S.A., dintre d’una col•lecció anomenada “Lectures Moby Dick” (m’imagine que ja desapareguda), adreçada principalment als escolars, d’ací les propostes pedagògiques del final. No solament m’ha salvat de les estones de deriva, sinó que m’han omplert el pou sec i malmès de les lletres, amb una lectura que recomane sincerament. Però això si, per a gaudir a estones intermitents, com qui vol farcir el pas del temps amb un nou rent que el faça més cundidor.
Es tracta d’una mirada preciosista i poètica de la natura (el gripau, el rou, l’herbei, la riera...) i que l’autor va associant a emocions i sentiments humans, transformant-los en móns personificats, que gaudeixen o pateixen del pas del temps, dels capricis de l’oratge, o de la mà decisiva de l’home. Potser siga la tendresa la que amara aquests textos, malgrat que es parle de destins tràgics o de la mateixa mort. O dels contrastos que ofereix la vida, amb tota la seua càrrega de paradoxes. Els cas és que m’he trobat, beneït per l’atzar, amb una petita gran obra de la que no puc estar-me de deixar-vos un bocinet. Profit.

Arbres nus
Els oratges de la tardor despullaven els arbres. La pluja queia sense pausa i va podrir el record de la fullaraca. La neu va venir a pas de llop i esborrava els vials de la muntanya. Els núvols empresonaven el sol. El camp anunciava cada dia a la fredor de l’hivern l’arribada certa del blat. Cap orella no recull avui la fina prometença de la terra. La font ha emmudit i ara es glaçava, perquè totes les roses són mortes. Les òlibes senyoregen els arbres nus i trossegen el silenci de la nit amb presagis de desgràcies. Al marge, al vessant, al cim, a la cinglera els arbres tremolen, desemparats sota el cel sense llum. No hi ha ni un sol camí que redimeixi la solitud dels arbres nus.

"La llum de les estrelles mortes" segons Raül Vidal

Josep Manel Vidal, mestre de professió i escriptor per gust i il·lusió, va nàixer fa 52 anys a l’Alcúdia de Crespins, comarca de La Cos...