dimarts, 30 de març de 2010

et vaig veure al cafè...

Et vaig veure al cafè, rere el tel breu i sinuós del fum del teu tallat i la mirada perduda xipollejant en la seua superfície de color bronze, omplint d’una lluentor inexplicable els teus ulls oceànics. Amb els ditets tastaves l’escalfor del vidre en un gest aràcnid i mesurat. No sé perquè et mirava. Entre totes les coses que havien anat vessant-se al llarg del dia tu em vas semblar la presència més tèbia i envejable, més insòlitament bressolada per la tendresa. Pagava la pena contemplar-te i perdre el pas en la teua drecera, al corrent de la teua existència.

Col•laboració al projecte col•lectiu lletrAtura

4 comentaris:

novesflors ha dit...

Avui estem tots "encafetats" :)

Antònia ha dit...

Majestuós...

Elvira FR ha dit...

poètic i genial el relat...

Raquel Estrada Roig ha dit...

Segur que pagava la pena, i encara més després d'aquesta descripció que n'has fet.
Aquest relat podria anar d'amic amb un que va fer una companya de l'Escola de lletres de Tarragona...

"La llum de les estrelles mortes" segons Raül Vidal

Josep Manel Vidal, mestre de professió i escriptor per gust i il·lusió, va nàixer fa 52 anys a l’Alcúdia de Crespins, comarca de La Cos...