dimarts, 30 de març de 2010

et vaig veure al cafè...

Et vaig veure al cafè, rere el tel breu i sinuós del fum del teu tallat i la mirada perduda xipollejant en la seua superfície de color bronze, omplint d’una lluentor inexplicable els teus ulls oceànics. Amb els ditets tastaves l’escalfor del vidre en un gest aràcnid i mesurat. No sé perquè et mirava. Entre totes les coses que havien anat vessant-se al llarg del dia tu em vas semblar la presència més tèbia i envejable, més insòlitament bressolada per la tendresa. Pagava la pena contemplar-te i perdre el pas en la teua drecera, al corrent de la teua existència.

Col•laboració al projecte col•lectiu lletrAtura

4 comentaris:

novesflors ha dit...

Avui estem tots "encafetats" :)

Antònia ha dit...

Majestuós...

Elvira FR ha dit...

poètic i genial el relat...

Raquel Estrada Roig ha dit...

Segur que pagava la pena, i encara més després d'aquesta descripció que n'has fet.
Aquest relat podria anar d'amic amb un que va fer una companya de l'Escola de lletres de Tarragona...