diumenge, 31 d’octubre de 2010

l'havanera dels borratxos

“L’havanera dels borratxos”, tal i com bé diu Pep Gimeno “Botifarra”, és una cançó de taverna. Una taverna ja desapareguda i que arreplegava els carreters que passaven per l’Alcúdia de Crespins (La Costera) i que s’aturaven allí per menjar i beure. El local era atès per Patricio i Alberta, els dos personatges que nomena la cançó, tot i que ella era precisament qui més tallava l’abadejo en el negoci. Alberta era una dona resolta i decidida, com les dones de l’època, avesades a bregar en el corrent de les vicissituds. No sabia llegir ni escriure. Ni falta que li feia. En una llibreta menuda s’apuntava els deutes de la clientela, dibuixant rodolins. Segons la grandària del cercle, es referia a una moneda o una altra i així ella en tenia prou. Mai no li fallava la comptabilitat.  Mon pare em conta moltes històries d’aquests dos personatges que, potser, algun dia transcriuré. Històries remullades de tendresa, donat que Patricio i Alberta eren els seus avis paterns. I jo, per allò de la lògica que imposa el patrimoni dels llinatges, sóc el besnét. Comprendreu que no puga deixar d’emocionar-me cada vegada que l’escolte. Ací us deixe una de les moltes interpretacions que en fa el Pep.


dilluns, 11 d’octubre de 2010

"Els camps dels vençuts", Toni Cucarella

La meua coneixença del l’autor Toni Cucarella és anterior a la coneixença de la seua literatura. De fet una cosa va portar a l’altra. Així és com, per sort o per desgràcia, la majoria de les vegades, funcionen les coses en aquest país nostre quan no disposes d’uns mitjans de comunicació que posen la cultura del poble a l’abast de les persones. I de la mateixa manera que la seua persona ha estat sempre compromesa amb el seu país, la seua literatura també ho està. Els camps dels vençuts és, per exemple, una prova. Abans de que se’n parlés tant de la memòria, de la necessitat de ventilar calaixos i traure’ls la pols, i deixar de fer passar per bo el silenci més ténebre, Toni Cucarella ens contava la història d’aquella gent que precisament té que fer l’exercici vital (per supervivència) d’amagar el patrimoni de la seua memòria, d’ablanir la seua voluntat i deixar-se portar pel corrent del franquisme, que tot ho amarava, que tot ho podria. I tot això al mig de la misèria més clamorosa. Com ell mateix diu: “La misèria era la malaltia endèmica dels pobres. Matava amb tal assiduïtat que la mort havia esdevingut tan quotidiana com els polls que els avivaven el cap o les tènies que els parasitaven els budells”. De tot se n’assabentarem a través de la història d’una família que vol desdir-se’n del seu passat perquè té por, però també perquè té vergonya. D’aquesta manera tan crua han aconseguit inocular als derrotats el verí de la humiliació per haver defensat la llibertat. D’ací també la perplexitat del protagonista quan té la possibilitat de contrastar el que sap (o el que creu que sap) amb la realitat més dolorosa. Els camps dels vençuts és un dels llibres de Cucarella que més m’agrada i que revisite sovint. Res no et deixa indiferent: les seues descripcions, les seues expressions, el seu ampli vocabulari, la coneixença, després de tot, de paisatges i personatges que fa que un, quan ho llegeix, se senta realment a casa, al seu poble, al seu país. No la nova terra de formigó amb la que volen ara enfonsar-nos definitivament, sinó la que respira en els espais on encara creixen lliures “una llimera, un nesprer, un taronger de taronges imperials, dolces com un sucre, i una palmera: una palmera tan alta que vinclava amb una arriscada inclinació; quan li calculaves l’arc pronunciat que la doblegava, pensaves si no seria en aqueix moment que el tronc s’esberlaria tot d’una”. Malauradament el Toni ara només fa lletra virtual i ens ha deixat als seus lectors també una mica perplexos. Tant de bo aquest siga un silenci temporal i servisca per covar una obra com la que ara us recomane llegir.

divendres, 8 d’octubre de 2010

Estellés 1982


Un poema de Manel Alonso Català, amb les fotografies del periodista  Juli Esteve, recordant el dia en que Vicent  Andrés Estellés va ser a Puçol participant en el Dia de l'Arbre de 1982.

dilluns, 4 d’octubre de 2010

"De secreta vida", Ricard Garcia

La llum que pot contenir una mirada,
l’instant de felicitat que ens recorda un sabor,
l’olor d’ametlles d’un cos net,
la carnositat dels silencis i els secrets que contenen
les paraules que els emmarquen,
una mà que ens acull les ferides,
la companyia que ens fem...
Tota la resta és mentida.
(Instant).


D’entrada va a resultar-me força complicat poder exposar amb claredat el devessall d’emocions que la lectura d’aquest llibre m’ha produït. Supose que per això està la poesia, aqueixa mena de saviesa que, amb el seu joc de simbolismes, és capaç de fer-nos copsar l’essència de les coses, fent-nos-les presents d’una manera que, altrament, no seria possible. La poesia té la capacitat de forjar el miracle del descobriment o, almenys, d’intuir-lo.
De secreta vida” (Editorial 3i4, València), la darrera obra de Ricard Garcia, XXVII premi de poesia Ausiàs March de Beniarjó (abans va publicar “Els contorns del xiprer” del que cal reclamar ja una nova reedició), és un inventari de moments imprescindibles amb els que l’autor ha anat assenyalant els punts cardinals de les seues descobertes més valuoses, fins anar configurant la “geografia” amb la que orientar-nos discretament cap a la seua llum. En ell ens parla de la vida com una obra fràgil, trencadissa. Com ho son també els diferents elements que la composen per separat i, fins i tot, els principis sobre els que anem apuntalant el nostre viure. Ell, al seu anterior blog, ja en fa una declaració de principis (que al llibre podem llegir sencera): “mossegues la polpa d’uns llavis/ i el món és un castell de cartes”.
Però no penseu que el descobriment de Ricard en “De secreta vida” sobre la fragilitat de l’existència i, per extensió, dels esdeveniments que en ella s’hi produeixen, siga una experiència decebedora i, per aquest motiu, pessimista. Realment, quan un se n’adona de la provisonalitat de les coses és quan està en situació de cercar només allò que pot autentificar-les, de lliurar-se d’allò accessori i omplir el seu bagatge vital de la vertadera riquesa i dels vertaders plaers. I de gaudir-ne amb tota la seua plenitud, ja que, com ell mateix diu, tota la resta és mentida.
Recomane apassionadament la seua relectura, que és el que he fet jo, una vegada i una altra, després d’acabat, mirant de fer infinit el viatge d’aquesta descoberta.

"La llum de les estrelles mortes" segons Raül Vidal

Josep Manel Vidal, mestre de professió i escriptor per gust i il·lusió, va nàixer fa 52 anys a l’Alcúdia de Crespins, comarca de La Cos...