dijous, 29 de desembre de 2011

"vides desafinades", xavier aliaga


Minuts abans de la presentació de “Vides desafinades”, a la rebotiga de la llibreria La Costera, el seu autor, Xavier Aliaga,  em confessava visiblement preocupat la seua por i el seu neguit davant la reacció d’un públic que havia aconseguit fidelitzar amb dues novel·les de caire més desenfadat i als que ara mirava d’oferir-los un llibre “diferent”. Una por que no podrà evitar expressar, moments després, davant del nombrós públic que ompli el local, en un accés de sinceritat i d’honestedat que l’honora. Sóc el primer en reconèixer que el canvi de registre narratiu és tan notable que potser la seua por estiga fonamentada. Però cal dir que l’autor no ha desaparegut, hi és present en aquell nou registre. Recognoscible, malgrat la profunditat i maduresa de la història que conta, allunyada d’aquella expressivitat gamberra i càustica que li ha permès afrontar altres qüestions amb una catarsi, si m’ho permeteu, més histriònica. Quan tenim aquesta conversa jo encara no he acabat de llegir sencera la novel·la, però si que li dic que estic engolint-me-la. Que la història que desgrana em té francament atrapat i que potser estic llegint-la en un moment clau de la meua vida perquè tot és un rosari d’identificacions que sovintegen la meua lectura. Ara, quan escric aquest apunt,  ja fa dies que l’he acabada i confesse que necessite reprendre-la de nou, però aquesta vegada amb un aparell de música que em permeta resseguir l’estat dels personatges que Aliaga adjectiva amb cançons molt concretes i que subratllen l’estructura emocional dels personatges. Pense que, en fer-ho, aconseguiré pujar un graó més, faré una immersió de proximitat que altres textos, sense aquestes referències, no podrien oferir-me. “Vides desafinades” és una història coral d’homes i dones que es creuen, que no encaixen, que es busquen, que es defugen, que miren de sobreviure en un món que sotsobra (ara més que mai, sembla) i els converteix a tots en una mena de nàufrags en el mar d’una existència que va perdent el sentit de l’harmonia. Escrita magistralment, aconsegueix fer-nos versemblants fins l’extrem els personatges que enraonen en veu alta la seua particular deriva afectada irremeiablement pels esdeveniments que van produint-se. Una excel·lent i necessària lliçó de supervivència. No espereu els Reis per regalar-vos-la. 

dimarts, 6 de desembre de 2011

nausica i "el teu nom és un ésser viu"


L’amic i poeta blogaire Carles Mulet, parla al seu blog del meu poemari. Tot i les “vicissituds” que ha tingut que patir arran d’una encomanda que no va arribar en condicions i la torna, que es va fer esperar més del compte, finalment en fa una lectura que, a mi personalment, aconsegueix emocionar-me una vegada més. No puc passar de llarg, tampoc, de la seua generositat, així que vull compartir-la amb vosaltres. Podeu llegir-la si aneu ací

dilluns, 14 de novembre de 2011

"Fronteres de vidre", Francesc Mompó


Personalment sent una especial atracció per les teories sobre els mons paral·lels. I la meua manera d’abundar en aquesta quimera és cercar-ne a l’imaginari de la literatura que en parla. Em sedueixen les pensades sobre les imatges construïdes a l’altra banda del mirall. Considerar si les vivències que sembla s’enceten amb els nostres gestos, tenen continuïtat cada vegada que els donem l’esquena. Si aquells éssers mimètics continuaran reproduint, amb mil·limètrica voluntat, cadascun dels nostres posats. I en aquesta recerca inquietant m’he trobat amb el llibre de l’escriptor i blogaire Francesc Mompó, “Fronteres de vidre”, un recull de relats que mira de personalitzar aquestes “teories” amb éssers de l’altre cantó impossible de la vida. Cada narració és una petita clivella a través de la qual un pot endinsar-se i observar allò que a la vida real no pot veure i que només intueix des de les seues cabòries. Reflexes d’una existència que ens suggereixen els objectes i les formes amb capacitat per guardar-ne, ni que siga un bocinet, entre la seua talla arrodonida i perfecta. Un joc d’ambigüitats constants per preguntar-nos, sovint, qui és real i qui no. En una obra de ficció com aquesta res és el que sembla. Potser, després de tot, ens caldrà fer com l’avi Torró, actuar amb prudència i no menystenir aquell món que s’endevina, amb apunts dispersos, per cada racó que travessem sense donar importància. Francesc Mompó tracta amb un bon apunt literari la màgia del vidre. Supose que juga amb avantatge: és un bon escriptor i, a més és natural de l’Olleria. Sap del què parla. 

dilluns, 7 de novembre de 2011

cupressus sempervirens parla de "El teu nom és un ésser viu"

Us deixe aci l'enllaç del poeta Ricard Garcia perquè podeu llegir el post amb el que parla del meu poemari. Perquè pugueu gaudir amb el privilegi de la seua lectura i de les seues reflexions al voltant de la mateixa.

dilluns, 5 de setembre de 2011

promoció

Aquest vídeo promocional del meu llibre, "El teu nom és un ésser viu", és un regal dels amics del grup xativí BARBARITATS, sobre un text del mateix: "Passeig". Gaudiu-lo, com jo ho he fet.

diumenge, 4 de setembre de 2011

poema


No he desitjat mai cap cos com el teu.
Mai no he sentit un desig com aquest.
Mai no el podré satisfer —és ben cert.
Però no en puc desistir, oblidar-te.
És el desig de la teua nuesa.
És el desig del teu cos vora el meu.
Un fosc desig, vagament, de fer dany.
O bé el desig simplement impossible.
Torne al començ, ple de pena i de fúria:
no he desitjat mai cap cos com el teu.
L’odi, també; perquè és odi, també.
No vull seguir. A mamar, tots els versos!

De L’engan conech (OC 2, p. 96)


dilluns, 22 d’agost de 2011

100 anys de Valor


Quan dec als pares en la qüestió lingüística! I a Castalla! La nacionalitat és la llengua: això ho he mamat al meu poble. I com deia l'assagista Ramiro de Maeztu, "tots els pobles on es parla la llengua del meu poble són la meua pàtria."
("Enric Valor. Converses amb un senyor escriptor". Rosa Serrano)

dijous, 23 de juny de 2011

criatura



Aquesta imatge virtual que acompaña la brevetat d’aquest post és talment una mena d’imatge ecogràfica. Perquè puguem veure el rostre de la criatura que, a poc a poc, va fent camí fins la fisicitat definitiva dels llibres de paper. Confesse que al veure el detall de la filosa, teixint paraules, em vaig emocionar. Algú que ja no hi és les va teixir per mi abans... Vos deixe també un enllaç al blog de l’escriptor Manel Alonso que en parla generosament d’ell. Cada vegada que llisc la seua ressenya, trobe que aqueixa criatura parida entre intimitats i solituds va prenent una estranya desmesura. Evoluciona en cada mirada de cada llegida. Quines ganes tinc de tenir-lo a les mans!

dijous, 9 de juny de 2011

el teu nom és un ésser viu

Benvolguts i benvolgudes, ací trobareu un enllaç fins el blog de la Sala de premsa de l'Editorial Germania, on podreu llegir una breu entrevista que em fan arran de la imminent publicació del meu primer llibre en solitari: "El teu nom és un ésser viu", que formarà part de la col·lecció de poesia "Plaer de ma vida", i que, una vegada siga al carrer, us anunciaré, evidentment. Emocionat perquè l'editorial enceta un projecte amb una obra meua, amb tot el risc que això suposa, perquè sóc un complet desconegut en el món de les lletres. I amb l'autoestima renovada, després dels sotracs que ha patit la meua caminada en aquests darrer mesos. Quin goig!

diumenge, 3 d’abril de 2011

La Fundació Bromera distribueix 10.000 quaderns didàctics i 10.000 cartells per a commemorar el mes del llibre i l’Any Valor.



Sota el lema «Llegir tradició, fem cultura», la Fundació Bromera commemora el mes d’abril i, en especial, les festivitats literàries del 2 d’abril, Dia Internacional del Llibre Infantil i Juvenil –en record del naixement de Hans Christian Andersen–, i el 23 d’abril, Dia del Llibre i dels Drets d’Autor –que coincideix amb la mort de diversos escriptors famosos–. Enguany, la Fundació s’ha sumat a l’homenatge que la societat valenciana ret a Enric Valor i per això ha dedicat el quadern didàctic a la literatura tradicional, de la qual l’escriptor de Castalla és un dels exponents valencians més representatius. D’altra banda, la il·lustradora Ana Juan, guardonada amb el Premi Nacional d’Il·lustració 2010, ha sigut l’encarregada de crear el cartell commemoratiu del mes d’abril i les imatges que acompanyen el quadern didàctic.

La Fundació Bromera ha distribuït gratuïtament 10.000 quaderns didàctics i 10.000 cartells a docents, biblioteques, centres escolars, centres de professors i llibreries del nostre domini lingüístic. L’objectiu d’aquesta campanya és suggerir idees i propostes d’activitats per tal de consolidar el mes d’abril com el «Mes del llibre i la lectura», tant als centres docents com en l’àmbit familiar, les biblioteques públiques, les llibreries i els centres culturals. Amb aquesta iniciativa, es pretén familiaritzar els xiquets i les xiquetes  amb el món del llibre, a fi de fomentar l’hàbit de la lectura. Enguany, la Fundació Bromera ha posat en marxa una experiència pilot de com treballar el quadern didàctic a l’aula de quart de primària al col·legi Victor Oroval de Carcaixent.

El quadern consta de 32 pàgines i està adreçat a xiquets i xiquetes de segon i tercer cicle de Primària i primer de Secundària. La publicació està dividida en quatre parts: la primera consta de dos poemes d’elogi a la lectura i la literatura, incidint també en la de caràcter popular, elaborats a propòsit per a aquesta publicació per les poetesses Fina Girbés i M. Dolors Pellicer. En la segona part, s’explica per què celebrem arreu del món el 2 i el 23 d’abril i també una efemèride nostra com és la celebració de l’Any Enric Valor. La tercera part sota el títol descobrim ens descriu breument el treball d’autors i il·lustradors valencians com Enric Valor o Ana Juan. Per acabar, s’ofereix una llista de llibres per edats que recullen contes i llegendes de les terres valencianes. En cada part, el quadern presenta una sèrie d’activitats i suggeriments que ajudaran els lectors a descobrir el plaer de llegir. Les propostes didàctiques han estat elaborades conjuntament per Josep A. Fluixà i Rosa Mengual.
A més de distribuir debades els exemplars impresos, la Fundació Bromera ha posat aquest material a l’abast de totes les persones interessades mitjançant la descàrrega gratuïta en el seu web (www.fundaciobromera.org).

dimarts, 29 de març de 2011

"Les edats perdudes". Judit Pujadó.

Viure condicionat pel futur que altres han escrit per tu és molt fotut. Aquest empresonament, del que sembla mai no vas a poder desfer-te’n, és el fil argumental sobre el que Judit Pujadó va bastint “Les edats perdudes”, una novel·la en la que vas submergint-te, endinsant-te, amb la mateixa i inevitable curiositat i fascinació  amb que la protagonista, aquella Nora adolescent i fràgil del principi, porta a baixar per aquell forat que conviu a prop de les seues descobertes i que condueix a les interioritats d’un món soterrat i oblidat  que acaba sent escenari i origen d’un moment tràgic que ho canviarà tot.
Més tard, una Nora adulta, clarament vocacionada per la fotografia (una formació molt adient per a algú com ella, capaç de parar-se en els detalls més inversemblants i extraure l’ànima mateixa dels instants, les coses i les persones), descobreix altra gent que, talment com el seu personatge, viu  forjada en motlles en els que no acaben d’encaixar i dels que sembla no van a escapar-se mai.
Un llibre farcit de personatges amb el carisma suficient perquè siguen recordats temps després de la llegida, amb l’afecte llunyà dels éssers que van conviure (o no) amb nosaltres, gràcies a la intensitat amb la que han sigut representats per la seua autora, que ens ofereix un viatge per la rebel·lia, l’acceptació i la metamorfosi, si tenim sort, per agafar-se, de bell nou, al fil de la vida.

diumenge, 27 de març de 2011

descobriment



Aquest jove músic islandès m'ompli els buits. No en sé res d'ell. Però m'agrada. Molt.

dimecres, 23 de març de 2011

autopromoció

Sóc una mica reaci a fer aquestes coses. Sovint faig llargues relacions de llocs on podria presentar els meus treballs però sempre acabe oblidant que ho he de fer I es compleixen els terminis sense que envie res. Una estranya peresa assetja la meua decisió d’il·lusionar-me.  I quan per fi m’he decidit, faig servir treballs antics, que demanen a crits una bona revisió i que jo només em dedique a sargir, per damunt, a pentinar-los precipitadament perquè facen bona pinta, incapaç de pensar que allò té el valor que m’agradaria que tingués. Després passa, com és el cas, que quan em sorprenen amb un reconeixement, com ara el fet de declarar-me finalista, com ha decidit el jurat del 14è Premi de literatura curta per Internet Tinet (Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2010) i publicar-me en el seu recull de contes, sempre trobe que mancaven certs canvis per arrodonir la peça. Com si estiguéssim davant del fill que surt per algun compromís, i trobem de sobte que duu els cabells molt llargs, o la roba no li escau del tot, o podria haver-se canviat el calçat per un altre més adient... Coses de la paternitat, supose. Bé, ara ja està fet. El llibre, “El matí i altres contes”, arreplega la narració de la guanyadora, Laia Alsina Ferrer, i dels altres 14 finalistes, entre els que jo m’hi compte, amb el meu “Epíleg” (que no tanca el llibre, malgrat el títol, ep!). La presentació en societat serà el proper 9 d’abril, a la Llibreria de la Rambla, de Tarragona, a les 19 hores. Esteu tots convidats a anar-hi. La meua dona i jo hem decidit donar-nos el gust de deixar-nos caure i, si la cosa no s’espatlla a última hora, gaudir-ne una mica. (A més, jo no puc ressistir-me a anar a una llibreria...).

diumenge, 20 de març de 2011

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls (Cesare Pavese)



«Vindrà la mort i tindrà els teus ulls –
aquesta mort que ens acompanya
del matí al vespre, insomne,
sorda, com un vell remordiment
o un vici absurd. Els teus ulls
seran una vana paraula,
un crit callat, un silenci.
Així els veus cada matí
quan t’aboques sobre tu mateixa
al mirall. Oh estimada esperança,
aquell dia nosaltres també sabrem
que ets la vida i ets el no-res.

«La mort té un esguard per a tothom.
Vindrà la mort i tindrà els teus ulls.
Serà com abandonar un vici,
com veure en el mirall
que ressorgeix un rostre mort,
com sentir que parla un llavi clos.

Baixarem a l'abisme muts.»
(Cesare Pavese)

divendres, 18 de febrer de 2011

el judici final


El Penjoll. Art de paraula i l'Associació Eco-cultural la Garrofera tenen el gust de convidar-vos al Dia del Judici Final, és dir, l'acte de lliurament dels 2ns Premis Blocs de les Comarques Centrals, que tindrà lloc el proper dissabte, 19 de febrer, a les 18h., a la Casa de la Cultura de l'Alcúdia de Crespins.
La presentació i animació de l'acte serà responsabilitat del duo Els Toni's, format pel polifacètic artista Toni de l’Hostal i l’escriptor flamenc (concretament, de Bèlgida) Toni Espí.

Per acabar-ho de rematar i que quede ben xuli contarem, ni més ni menys, que amb l'actuació del cantaor Pep Gimeno "Botifarra", de qui sobren presentacions. Mi sostingut,cantautista millor grup revelació dels Premis Ovidi 2010, també ens cantarà alguna. El president Frank, de l'obra Corrüptia, no crec que el fem cantar però algun discurs... Josep Lluís Abad, Flor Natural dels Jocs Florals de Nules 2010, ens recitarà algun dels seu lliris... També podrem gaudir dels grups musicals de culte Terradefoc i The Mateta de Fenoll Faulk Ban... I qui sap si no hi haurà alguna sorpresa més.
Més informació al blog El Penjoll.
Pinta bé, veritat? I només afegir que aquest humil blog ja ha estat premiat amb una nominació als premis en l'apartat de literatura. Si la vida deixa de "convulsionar" una mica, demà a la vesprada seré allí per gaudir-ne.

dimarts, 25 de gener de 2011

"Les tombes buides". Marc Masdeu

 “Les tombes buides” és un llibre teixit sobre huit monòlegs de huit personatges que descriuen les seues vivències i frustracions en un moment molt concret de la seua existència minvant, en alguns casos. Vivències que s’han vist creuades sovint per la coneixença que obliga la proximitat del lloc comú on hi viuen. A mode de confessió –de vegades intuïm que d’intimitat religiosa- ens assabentem dels desficis de la carn de la Ramona; de la gosadia suïcida del Joaquim, jugador que ratlla la ludopatia; de l’agonia del Domènec, abocat al llindar de la vida en un moment de joia familiar; de les frustracions d’un escriptor; dels problemes intestinals del Tomàs, que amaguen una tragèdia; del carter que cau en l’addicció de la tafaneria que hauria d’evitar en el seu ofici; de la Maria i les seues identitats; i de la Caterina, que troba una altra existència més acomodada en aquella dissort que l’afligeix.
Jo destacaria “L’amor suprem”, per la força i la capacitat d’evocació del discurs que permet la tensió literària i hormonal que li cal, i “Rentar-se les mans”, per la quantitat de metàfores que aconsegueix encabir en una història que ben bé podia haver acabat al mateix lloc on havia començat, a la tassa del vàter.
A poc a poc, Masdeu va desenvolupant cada argument individual que, amb el lligam adequat, fa aparèixer una trama general que acaba conformant el paisatge complet d’un indret rural, semblant a qualsevol dels que hi tenim al nostre imaginari, que encara va menat per principis tan universals com el sexe, els diners i la mort. I que fa de “Les tombes buides” una crònica de la perpetuïtat dels afanys i desenganys que encara habiten les ànimes insatisfetes de la nostra geografia comuna.
Marc Masdeu (Castellar del Vallès, 1976) és periodista. Fins ara ha publicat els llibres: El gos autodidacte (Proa, 2003. Premi Josep M. López Picó), Els escalfadors (Proa, 2004. Premi Parc Taulí), Les nanses (Pagès Editors, 2006. Premi Les Talúries) i El carnisser del fred (LaBreu Edicions, 2010). Malgrat el seu lligam filial amb El Vallès Occidental, viu des de fa sis anys a Soses (El Segrià).

dilluns, 24 de gener de 2011

"El cos deshabitat". Esperança Camps

El vaig comprar en la presentació de “El col·leccionista de fades”, perquè sabia que l’autora estaria present en l’acte i la meua dèria bibliòfila volia emportar-se’l degudament signat (cosa que va passar). La portada em recorda una altra de semblant, la que apareix a “Purgatori”, del Joan Francesc Mira. Però després a casa comprove que no és talment igual, tot i que sí apareix com a motiu principal una bona motocicleta. Deu ser cosa dels dissenyadors de Proa, que en seran molt aficionats.
He fet una lectura molt espaiada per motius de feina. Tot i que el meu desig era, al tornar a casa, reprendre la lectura al punt on l’havia deixada, el munt de proves que calia corregir i els informes que havia d’emplenar, em deixaven per anar a captar. Els qui es dediquen al noble ofici del magisteri sabran de què parle. I cóm és un final de curs, també.
La primera cosa que m’agrada força és el títol “El cos deshabitat”, un senyal adient per recórrer la història que va deslliurant-se, a poc a poc, entre les pàgines del llibre des de dues visions condemnades a ser paral·leles, a no trobar-se ni tan sols en la conclusió d’allò que conten. Una, la del Joan Carles Rosselló, que ens parla des de la situació nova i desconcertant a la que l’ha abocat la mort sobtada en accident de trànsit. Des d’un estat de no-viu, on no més li queda la memòria d’allò que va ser (de forma decidida o arrossegat pels esdeveniments) i les conseqüències que se’n van produir. Ara és un cos deshabitat, deixat totalment al vent de les voluntats dels altres. Buit. I la sospita de que sempre ha sigut així, un ésser que va perdent la càrrega a cada pas, el seu pes específic, fins esdevindre el que és ara: una despulla provisional. L’altra veu, la de la vídua, que ha omplert de lluentors la seua existència i ara se n’adona que no hi ha centre de gravetat que puga restablir l’equilibri perdut. Fins i tot la casa compartida, dissenyada al mil·límetre per encabir els seus projectes comuns, acaba convertint-se en una contundent metàfora. I al bell mig de les reflexions de tots dos, va descabdellant-se la presència del Hans, el veí alemany jubilat, el passat nazi del qual és determinant perquè el Joan Carles acabe estès a la carretera. Un misteri.
Esperança Camps recrea a la perfecció els desequilibris emocionals que pateixen els personatges trasbalsats pels impactes de la realitat que no esperaven. I aquest és un llibre que va d’això, d’éssers que s’han venut tantes coses pel camí que ara viuen (i han de pair) la condició del no-res. Em va agradar a “Eclipsi” i m’ha agradat ara. Un llibre que no pot deixar d’habitar les nostres lleixes.
(Publicat a l'anterior "filant prim" el 30/06/2009).

dijous, 6 de gener de 2011

ara és, ara no hi és

No puc donar moltes explicacions sobre la sobtada desaparició del blog “La importància de ser l’Ernest” i de l’entrada que ací en feia promoció. No ha sigut la meua dèria destructora ni res paregut. Una vegada revisades totes les entrades que tenia programades em sentia ben pagat del conjunt. Un no pot imaginar mai quantes històries és capaç de teixir fins que es fa l’enyoradís i repassa els records que s’amuntonen als calaixos virtuals de l’ordinador. I la visió global de lo vist m’ha fet revifar velles pretensions (humils, molt humils). Així que esteu tranquils. És simplement que he “redirigit” la intencionalitat del treball. Si la cosa no tira endavant tornaré a deixar-ho tot com estava. Ara vos demane disculpes per l’aparent espantada i per la manca d’explicacions més concretes. Temps al temps. Això sí, “filant prim” continua com sempre.