dilluns, 24 de gener de 2011

"El cos deshabitat". Esperança Camps

El vaig comprar en la presentació de “El col·leccionista de fades”, perquè sabia que l’autora estaria present en l’acte i la meua dèria bibliòfila volia emportar-se’l degudament signat (cosa que va passar). La portada em recorda una altra de semblant, la que apareix a “Purgatori”, del Joan Francesc Mira. Però després a casa comprove que no és talment igual, tot i que sí apareix com a motiu principal una bona motocicleta. Deu ser cosa dels dissenyadors de Proa, que en seran molt aficionats.
He fet una lectura molt espaiada per motius de feina. Tot i que el meu desig era, al tornar a casa, reprendre la lectura al punt on l’havia deixada, el munt de proves que calia corregir i els informes que havia d’emplenar, em deixaven per anar a captar. Els qui es dediquen al noble ofici del magisteri sabran de què parle. I cóm és un final de curs, també.
La primera cosa que m’agrada força és el títol “El cos deshabitat”, un senyal adient per recórrer la història que va deslliurant-se, a poc a poc, entre les pàgines del llibre des de dues visions condemnades a ser paral·leles, a no trobar-se ni tan sols en la conclusió d’allò que conten. Una, la del Joan Carles Rosselló, que ens parla des de la situació nova i desconcertant a la que l’ha abocat la mort sobtada en accident de trànsit. Des d’un estat de no-viu, on no més li queda la memòria d’allò que va ser (de forma decidida o arrossegat pels esdeveniments) i les conseqüències que se’n van produir. Ara és un cos deshabitat, deixat totalment al vent de les voluntats dels altres. Buit. I la sospita de que sempre ha sigut així, un ésser que va perdent la càrrega a cada pas, el seu pes específic, fins esdevindre el que és ara: una despulla provisional. L’altra veu, la de la vídua, que ha omplert de lluentors la seua existència i ara se n’adona que no hi ha centre de gravetat que puga restablir l’equilibri perdut. Fins i tot la casa compartida, dissenyada al mil·límetre per encabir els seus projectes comuns, acaba convertint-se en una contundent metàfora. I al bell mig de les reflexions de tots dos, va descabdellant-se la presència del Hans, el veí alemany jubilat, el passat nazi del qual és determinant perquè el Joan Carles acabe estès a la carretera. Un misteri.
Esperança Camps recrea a la perfecció els desequilibris emocionals que pateixen els personatges trasbalsats pels impactes de la realitat que no esperaven. I aquest és un llibre que va d’això, d’éssers que s’han venut tantes coses pel camí que ara viuen (i han de pair) la condició del no-res. Em va agradar a “Eclipsi” i m’ha agradat ara. Un llibre que no pot deixar d’habitar les nostres lleixes.
(Publicat a l'anterior "filant prim" el 30/06/2009).

1 comentari:

novesflors ha dit...

Sembla una lectura inquietant. La tindré en compte...