dimarts, 29 de març de 2011

"Les edats perdudes". Judit Pujadó.

Viure condicionat pel futur que altres han escrit per tu és molt fotut. Aquest empresonament, del que sembla mai no vas a poder desfer-te’n, és el fil argumental sobre el que Judit Pujadó va bastint “Les edats perdudes”, una novel·la en la que vas submergint-te, endinsant-te, amb la mateixa i inevitable curiositat i fascinació  amb que la protagonista, aquella Nora adolescent i fràgil del principi, porta a baixar per aquell forat que conviu a prop de les seues descobertes i que condueix a les interioritats d’un món soterrat i oblidat  que acaba sent escenari i origen d’un moment tràgic que ho canviarà tot.
Més tard, una Nora adulta, clarament vocacionada per la fotografia (una formació molt adient per a algú com ella, capaç de parar-se en els detalls més inversemblants i extraure l’ànima mateixa dels instants, les coses i les persones), descobreix altra gent que, talment com el seu personatge, viu  forjada en motlles en els que no acaben d’encaixar i dels que sembla no van a escapar-se mai.
Un llibre farcit de personatges amb el carisma suficient perquè siguen recordats temps després de la llegida, amb l’afecte llunyà dels éssers que van conviure (o no) amb nosaltres, gràcies a la intensitat amb la que han sigut representats per la seua autora, que ens ofereix un viatge per la rebel·lia, l’acceptació i la metamorfosi, si tenim sort, per agafar-se, de bell nou, al fil de la vida.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Moltes gràcies per les teves paraules, has percebut perfectament el que jo volia transmetre. Em fa feliç

Carme ha dit...

En fas venir ganes...