diumenge, 4 de setembre de 2011

poema


No he desitjat mai cap cos com el teu.
Mai no he sentit un desig com aquest.
Mai no el podré satisfer —és ben cert.
Però no en puc desistir, oblidar-te.
És el desig de la teua nuesa.
És el desig del teu cos vora el meu.
Un fosc desig, vagament, de fer dany.
O bé el desig simplement impossible.
Torne al començ, ple de pena i de fúria:
no he desitjat mai cap cos com el teu.
L’odi, també; perquè és odi, també.
No vull seguir. A mamar, tots els versos!

De L’engan conech (OC 2, p. 96)


4 comentaris:

novesflors ha dit...

Tu també te n'has recordat. No podies faltar...

Clidice ha dit...

Què dir? genial :)

Carme ha dit...

No, no podies faltar!

josepmanel ha dit...

M'ha fallat el programador! Però un pardalet ja m'ho havia avisat.