divendres, 24 d’agost de 2012

"Dos dies a Barcelona" de Caterina Cortés



Si algú vol fer alguna mena de viatge iniciàtic o situar la seua existència en una cruïlla per repensar-la, jo també trobe, com Caterina Cortés, l’autora de “Dos dies a Barcelona” —el llibre que voldria comentar-vos ara—, que aquesta ciutat pot fer-nos un bon paper. De fet jo he aprés a perdrem, de tant en tant, pels seus carrers. I als seus espais, malgrat aqueix formigueig constant de personal que regira racons amb el desfici turístic que ens agafa als éssers humans quan tenim un parell de dies lliures, pots retrobar-te. Repensar-te. Fantasiejar sobre aquell qui un dia vas voler ser i que ara, passat el temps i acomodat a les circumstàncies, voldries reprendre. Si més no, al teu imaginari. Ajuda aquell decorat, farcit de gent que mira de viure al marge de les convencions però alhora, integrat correctament en l’escena i, sobretot, eixe anonimat que et disfressa les formes i que et permet una nova consideració de la teua pròpia història.
“Dos dies a Barcelona” és una novel·la curta. La primera que enllesteix la seua autora, blogaire, entre altres coses. I narra la història d’una trobada fortuïta entre dues persones desconegudes, ella afectada de formalismes dels quals li costa despullar-se i ell, entestat en viure més enllà del conformisme civilitzat. I això propicia, precisament, la coneixença d’uns nous éssers que van apareixent, en proporció a les hores que passen junts i que esdevindran, amb el temps, més autèntics que no abans. No és, doncs, cap guia turística, ni excusa per parlar de la ciutat monumental i històrica (cosa que em consta que l’autora, amb el seu bagatge, podria fer ben rebé). És un viatge interior on, els sotracs, es produeixen a cada descobriment.
Llegir-la ara, a l’estiu, al pati de casa, amb eixa falsa percepció d’aire lliure, m’ha tornat l’agradable sensació d’estar veient una pel·lícula clàssica a un cinema de barri, al carrer, de les que entretenen sense pretensions, d’aquelles que, configurades amb personatges que semblen una cosa, després demostren tenir una ànima trencadissa, una fragilitat que esperes siga acollida aviat i finalment acaben reconstruïts en allò que tu també voldries. Acaba bé. Com toca. Com desitges, sovint (cada vegada més), que passen les coses.

"La llum de les estrelles mortes" segons Raül Vidal

Josep Manel Vidal, mestre de professió i escriptor per gust i il·lusió, va nàixer fa 52 anys a l’Alcúdia de Crespins, comarca de La Cos...