divendres, 18 de desembre de 2015

adéu, mestra



Recorde com pastàvem converses en aquell tendur que mullava el sol tots els migdies. Ens creixíem d’actitud al voltant d’aquell rogle, pedagògic i minúscul que érem. Rèiem molt. Molt més que no ara. I ens crèiem gessaires omplint de fe cada clivella. Érem feliços. Indubtablement feliços. Nosaltres érem el mitjà i la força. Sense interferències. No habitàvem cap trinxera ni érem forces en conflicte, com ara. Recorde la teua determinació, com la llum d’un far insistent per sobre de la tempesta. Aquell sentit quasi patològic de la responsabilitat, que et menava a bracejar contracorrent. Sempre tenies forces, una energia dolorosa que arrossegaves i ens empentava com un tsunami. Em vas fer creure que aquell ofici compartit era una font que podia rajar optimisme a dojo. Em vas fer creure que jo també podia ser-ho. Em vas fer creure fins i tot en mi, quan jo venia d’una escèptica foscúria de vocacions marcides. I ara m’han dit, mestra, que la vida t’ha donat definitivament l’esquena. Així de dura m’ha vingut la notícia. M’ho han dit mentre mirava d’ordenar les últimes hores del dia sobre un pentagrama immòbil. I he fet un escampall inútil que encara no em trobe amb cor d’arreplegar. Després he fet coses absurdes, com agafar el cotxe per conduir. Per afegir-me al corrent dels altres i creure que sabia on anava. He equivocat la ruta de tornada. Volia eixir del vehicle i després entrar-hi de nou. Com quan jo et tornava a casa per agrair-te que tu m’hagueres disposat un lloc en el món des d’on fer palanca i moure’m. Com si es pogués reiniciar l’existència des d’un estat anterior a la desfeta. Però amb l’adéu  d’aquesta vesprada em creix concèntrica aqueixa sensació que la vida també em tracta amb una total indiferència.