dimarts, 19 de setembre de 2017

Descriu en viu a la Biblioteca Pública de València, 21 de setembre de 2017


El proper dijous 21 de setembre a les 19.00h, Descriu visita la Biblioteca Pública de València, en la sala Fons Local, per explicar de viva veu als valencians i valencianes com d’engrescador i encisador és llegir, escriure, imaginar, comunicar i bussejar en la web de Descriu.
A l’acte ens acompanyarà en Josep Manel Vidal, un escriptor molt viu que ens encanta quan escriu i plena de màgia la seua sèrie de Descriu. Vine i acompanya’ns!

dissabte, 16 de setembre de 2017

els braços del setembre


Si tingués encara els braços d’aquella adolescència que t’esperava a les andanes del setembre, escriuria el teu nom per les parets de l’escala. I no serien només aquests senyals que em viuen, intangibles, en els barandats de la memòria. I seuria de nou, a les vesprades, en el replà,  davant la porta de casa, amb un llibre entre les mans, berenant-me les paraules de l’afecte que trobés entre les pàgines. Per copiar-te-les després als llavis com si sortiren realment de la meua gola. I et pensaria venint, percudint sobre els graons, la pressa d’abastar-me els gestos que et guardava. Amb aquell terrabastall que feies, rere la porta, escampant els objectes de la conveniència pel terra d’aquell exili que jo et domiciliava. Si tingués aquella vida, encara intacta, recorrent-me iniqua els camins venosos de l’estima, no permetria que la pols de cap descrèdit hagués fet niu al fons de les coses que et deia. I canviaria les hores de tots els rellotges, i marciria de ràbia els fulls del calendari que hem deixat buits i ens fereixen l’alenada. Perquè encara tinc les restes del gust d’aquella menja que em condiciona l’única gana d’estimar-te. Malgrat que et semble inútil la renúncia que he fet a trobar els sorolls d’una altra vida que no siga aquella que ens vivíem en la fosca d’una escala en el poema que habitàvem.

divendres, 15 de setembre de 2017

la llum de les paraules


Em falten peces en la disposició dels teus silencis. Cada buit que resta és un petit caos que em neguiteja. L’absència és allò que va ser i que ara em treu l’atenció sobre les coses. La furta constant d’expectatives que no s’obrin si no és amb la clau del teu nom. Les maletes buides i els bitllets sense propòsit de destí. Les peces que manquen al mosaic de la jornada són les coses que no dius. Aquell concepte que no ha fet pas entre els espais de les hores. Pense, però, que per algun cantó d’aquesta solitud s’obrirà l’escletxa del rescat. Mire la nit, saltant el mur de l’horitzó. La meua esperança rau que arribe abans la llum de les paraules.

dimecres, 13 de setembre de 2017

només això volia


Et veia lleugerament vinclada, escoltant atentament. Els ulls tancats. Perduda entre la cadència dels versos recitats en veu alta. Jo tampoc no mirava. Però et perseguia els gestos. I imaginava el moment que descalçaria els llavis i pujaria els graons del teu coll per arribar-te. No sabia exactament fins on. Només volia entrar-hi a través dels finestrals que tenies oberts mentre escoltaves. Jo volia ser-te com la brisa amable d’un capvespre. Entrar-hi i no sortir-ne. I volia que durés aquell pensament com un sortilegi que s’avivava d’enyorances, de records que m’habitaven les besades abans de totes les distàncies. No volia mirar el món i els seus gestos d’adéu empeltats en el brancatge de les coses. Només volia continuar imaginant-te, a frec de la meua quietud expectant. Sobre les cadires de plàstic, remugant el pes dels nostres cossos en desfici. Només això volia. Que no hagués passat res fins aquell moment. Poder reprendre allò que ens havíem somiat en una altra vida.

dimarts, 12 de setembre de 2017

em sap greu


Em sap greu que trobes la meua descurança
de silencis, escampats sobre els llençols
del vespre, rebregant la dolcesa que esperaves.
Em sap greu ser tan maldestre
i fer tard als instants que et convenien i que jo
hauria de tenir abraçant-te en la tornada.
Em sap greu errar en el canvi del preu de la memòria,
i fer talls irregulars sobre les fulles del passeig
que podrien amanir-te la mirada.
Em sap greu patir aquesta cosa inútil que és sovint
la melangia, i deixar que s’arrape a les parets
i les assenyale amb la grafia del descrèdit.
Em sap greu, fins i tot, la sutja de pena
que taca els versos de tota aquesta poesia.

dissabte, 9 de setembre de 2017

tanquem la porta


Tanquem la porta. Conservem a dintre la tornada. Alenem al ritme del propòsit i apuntem els versos de camí a la feina. Fem la curosa litúrgia de saludar la coneixença. Combreguem amb el pa de les hores que ens apleguen a l’espai confús del metro. Ens escrivim els afectes en el mòbil. Perdem la realitat instants abans de produir-la. Ens sabem totes les rutes de memòria. Alternem la coincidència de pensar-nos mentre bull la remor calma dels balcons a les façanes. Guardem veus al fons dels mobles i tributem la gana en el sol de les terrasses. Assagem bel·ligeràncies tot sabent ben soterrades les destrals d’aquell conflicte. Ens plouen els silencis, pausadament, sota l’arbreda. Esgotem el dret de seure sobre totes les cadires. Demanem el torn en la parada i ens guardem els punys a la butxaca i serrem les dents en la tempesta. La nit fa malbé les ombres que ens sortien de l’esquena. Tornem a casa. A dintre esborrem el rastre de l’exili que hem estat en el lloguer de les hores. Llegim una mica. Rodem la clau. Tanquem la porta.

divendres, 8 de setembre de 2017

el camí invers


Obro els finestrals del carrer per precipitar al buit el silenci de la casa. I miro com travessa en la caiguda els àtoms de realitat fins arribar a l’asfalt imprès i es dissol líquidament entre les ombres clivellades. I miro el cel també. I em guardo un bocinet de blaus en la memòria, sense núvols. Ensumo olor de cuina, de greixos aliens. D’àpats que no recorde haver tastat. Se’m queda la pols de la barana en la pell dels dits que l’agafava. Deixo allí, sobre el metall deslluït, estranyes empremtes, senyals en la paret del cos de la memòria. El vent arrossega veus. Escombra l’atzar de les converses. Giren els cantons fragors d’una altra vida. Espero. Espero alguna cosa. Aquesta és la idea. Però la sort fa una llarga migdiada sobre el matalàs dels meus propòsits. Em pregunto si es pot encoixinar una caiguda i estafar-li el crit a la ferida i el patiment a la pèrdua. Penso coses anodines. Les penso així, desafectadament. Em pregunto, per exemple, quin soroll fan les coses que se’n van. 

dijous, 7 de setembre de 2017

oració

                                                                            "I és en el tall d'aquesta doble
                                                                             natura de ser dins
                                                                             i ser fora que alenem i
                                                                            desalenem nosaltres."
                                                                                JOAN PUIGDEFÀBREGA
                                                                                                   De "Deshora".


                                                          He desitjat sovint tornar
                                                          al principi de les llàgrimes.
                                                          L’instant abans d’obrir la porta.
                                                          El segon anterior al gir
                                                          del canell que solta l’auricular
                                                          i fa un cop de mort
                                                          sobre el prec. Comptar fins a deu
                                                          abans de precipitar un no
                                                          sobre el sostre trencadís
                                                          de la pregunta. Aturar-nos
                                                          les passes a l’entrada
                                                          de l’adéu. Ofegar l’aire
                                                          de les flames que es menjaven
                                                          la desfeta. Tot això
                                                          he desitjat aquesta vesprada.
                                                          I pregava sobre la llarga cicatriu
                                                          d’aquella fosca roent
                                                          que ens va cremar l’ull viu
                                                          amb que ens miràvem.
                                                          Li pregava a un déu
                                                          que sempre arriba tard
                                                          a salvar-nos les promeses.
                                                          

dimecres, 6 de setembre de 2017

no som futur



                                                             No som futur.
                                                             D’aquí la meua angoixa.
                                                             Just quan faig descompte
                                                             de tots els dies que arreplegue.
                                                             Just ara que et volia.
                                                             Però hi havia paga i senyal
                                                             en el contracte dels afectes.
                                                             Hi havia clàusules inèdites.
                                                             Hi havia el perill i la pena.
                                                             Com farem per treure’ns
                                                             aquest vent sota les ales?
                                                             Com farem per ser exhaustes
                                                             i no plorar-nos l’aterratge?
                                                             No som futur.
                                                             Això era el què volíem, però.
                                                            Qui aturarà, doncs, la corredissa
                                                            dels pals de llum que fugen
                                                            a la contra del què fórem?
                                                            D’aquí la meua angoixa.



dimarts, 5 de setembre de 2017

qui ho sap?

                                                                                             "Em miraràs, i jo no existiré.
                                                                                              Em veuran els teus ulls, i no seré."
                                                                                                                   TXEMA MARTÍNEZ
                                                                                                                                      De "Dol".


                                                       Totes les portes s'estreyen
                                                        i encara s’esmicola la tristesa
                                                        i el seu argumentari de paraules
                                                        a dintre d’aquesta copa de pedra.
                                                        Tot de dubtes tenim ara.
                                                        Ningú no té reglades les absències,
                                                        ni els criteris de la pèrdua,
                                                        i se’ns fan il·legibles
                                                        els terminis de la pena.
                                                        A quina escola fan lliçons de comiat
                                                        per a les persones de l’estima?
                                                        On es guarden els afectes que vindran
                                                        arrelats al teu nom i el que vivíem?
                                                        Què se’n fa d’un buit sobtat?
                                                        Què en farem d’aquells espais
                                                        on ens trobàvem al llarg del dia?
                                                        On riuran les ocurrències
                                                        d’aquella tarda compartida?
                                                        Què n’hem de fer de tots els records
                                                        que ha vessat aquesta marxa
                                                        escampats com un greuge d’oli
                                                        i embrutant-nos l’alegria?
                                                        Com viurem que ja no hi siguis?
                                                        Se’ns imposarà, es cert, el retorn
                                                        a totes les coses del viure.
                                                        El seguici de les hores empenyent
                                                        el carretó de les quimeres.
                                                        I continuarem signant en el quadern
                                                        de les promeses i calculant
                                                        l’efecte de cada gest sobre
                                                        el cos tan fràgil de l’espera.
                                                        I tornarà el brogit del mercat
                                                        a trencar aquest silenci de partença.
                                                        I els grisos prendran color,
                                                        i el dol serà un carrer llunyà
                                                        als barris de la perifèria.
                                                        Sí, tot això ja ho sabem.
                                                        Però, qui sap on són les estafetes
                                                        on arriben encara a temps
                                                        els adeus que ens mereixíem?
                                                        On, aquelles andanes de pas,
                                                        per bellugar ni que siga la mà
                                                        i que ens vegis tota la llum
                                                        que ens va deixar la coneixença?
                                                        Algú ho sap, sis plau? Algú ho sap?

dilluns, 4 de setembre de 2017

per exemple

                                                                                         "Noto com l'essència feliç
                                                                                         es manifesta en les insignificances"
                                                                                                                           ANNA GUAL
                                                                                                                             De "Molsa".


El dit del record va assenyalant-me els buits a cada estança de la memòria. Em treu, per exemple, els teus braços plegant els llençols rentats i, a l’altra cantó de la tela, els meus ulls mirant el fons de la casa que ets i la llum que va habitant-me.

Els teus moviments, per exemple, precisos sobre el marbre de la cuina. El teu plor de cebes tendres. La flaire de la tendresa feinejada entre perols i plats i safates d’aquell aixovar que improvisàvem.

El teu cap, per exemple, deixat caure sobre el coixí fosc del sofà mentre dorms aliena al  món i les seues hostilitats llunyanes, a la vora dels meus dits lliscant per la pell daurada de les teues cames.

El teu cos, per exemple, a sobre del meu, per treure’l de la darrera nit compartida. Els teus dits despullant-me a pessics la mandra. La teua veu feta de vidres que riuen. Aquell bon dia que em matineja de promeses.


Tot de coses simples, petits detalls, habituds que extraordinàrien la vida i donen sentit a aquesta cosa que tenim sense identificar i podríem dir estima, per exemple.

dissabte, 2 de setembre de 2017

la moneda de l'estima


El preu de l’estima es paga amb una moneda de dues cares. Una de lluenta i suau, que casa molt bé amb la pell i el tacte. I acomboia els dits mentre passeges pel carrer de les botigues i els seus aparadors cridaners de desitjos. I que no pots mantenir estàlvia en la despesa dels afectes. L’altra cara és aspra i ombrívola. Determina la ruta del salnitre i el rovell. I mai no és prou per liquidar la immensa hisenda de l’adéu.

divendres, 1 de setembre de 2017

soldat caigut

"Quan les paraules es tornen clares, em centraré en les fotografies. 
Quan les imatges es tornen inadequades, em limitaré amb el silenci. "
ROBERT CAPA



Visc al carrer vint-i-cinc d’abril. El camí de la derrota. De façanes desacreditades amb pintades. Esgarips superposats. Cal·ligrafia precipitada. Boscatge inintel·ligible de missatges. Crides sense vocació d’entesa. Em cerquen la mirada quan sóc fora. Però sóc bo ignorant la desraó aliena. Sóc l’home que camina per la perifèria. Puc avançar entre rutes de pèrdua. Faig senyals incòmodes de condensació sobre la fusta que marca l’adéu de la darrera estada. Un personatge breu entre la follia dels atzars. He robat tota la sort que podia als casinos antics. M’he jugat les hores en les seues taules de marbre groc i clivellat. M’he begut les oportunitats i m’he enlairat i he enregistrat les caigudes en el llibre de l’arbre enemic. Militant, cada vegada més pròxim, de la darrera batalla perduda.

dijous, 31 d’agost de 2017

s'ha acabat l'esbarjo


Arreplegueu l’escampadissa de llum sobre la sorra, la fressa dels cossos en dissidència i aqueixa revetla de mirades que giravolta encara la voluntat dormida i despullada. Encabiu les hores, de nou, en el baulet de fusta i la motxilla. Buideu els prestatges d’atzars i fires. Torneu les vores al calendari i talleu-se les ungles que han donat veu a la guitarra. Poseu-se en fila. Premeu les dents. Obriu la tanca. S’ha acabat l’esbarjo.

dilluns, 28 d’agost de 2017

aquàrid


No poses més aigua al gerro
on són els crisantems de la tristor.
T’agafaré les mans i esperarem.
T’orbitaré de llum.
Seré, de fet, un estel fugaç.
Quan em mires als ulls,
podràs demanar un desig.

diumenge, 27 d’agost de 2017

dubtes



Els dubtes creixen
com la molsa
sobre la fusta morta
de la casa humida
de silencis. 

dissabte, 26 d’agost de 2017

és més impossible no pensar-te


Enyore quan la meua vida era el teu desordre. Aquell robatori d’instants que em portaves a deshores. Enyore aquells instants que escamotejàvem al món sota els ponts de les pensades. I aquella sort que se’ns feia constant, premiant-nos de privadesa. Enyore aquell ample balcó i els espais on em cabia tota la teua mirada i mai no se’ns refredaven les mans sobre el marbre d’aquella taula. Enyore totes les coses que vaig deixar anar per aquella escala. Enyore una vida que no em deixa viure.

divendres, 25 d’agost de 2017

els amors que no moren



Els amors que no moren circulen com un corrent per les habitacions buides i tanquen sobtadament les portes amb cops de fusta rancuniosa. S’enfilen per les teulades i es beuen l’aigua de la pluja i escampen la terra dels cossiols i alenteixen la llavor de les promeses. Fan senyals en totes les parets de la mudança. Agafen la veu del silenci per adreçar-te la paraula. I et fan caminar en cercles sobre la hisenda de la memòria. Els amors que no moren viatgen dempeus sobre l’insomni, i fan nosa als àpats del migdia i en la cridòria de les revetles. Fereixen de recança la joia de la música. T’empenten cap endins la fúria de les hores.

dijous, 24 d’agost de 2017

tot és de vidre



El fanal que ens protegeix de la mossegada del ciri.
La pantalla que ens esguita amb l’actualitat inventada.
El got que fas servir per abocar-te l’aigua.
Els ulls de l’edifici sobre els que plora la pluja.
La protecció sobre les taules de fusta.
Els miralls que et perboquen cada dia.
La gàbia sense vores de la llum, quan és cridada.
Les ulleres que ajusten la precisió de la mirada.
El cendrer que arreplega el teu desfici.
La fe i l’estima esquerdades de raó i desafecte.

dimarts, 22 d’agost de 2017

inversió d'afectes


A l’habitació freda del després, aquella sala d’espera prèvia a les hores que vindran acabat el conflicte, van acudint els pensaments en aquella serena progressió que tenies perduda. Unes explicacions que plouen sobre l’ànim apaivagat, amb aquell to amable, com de mestre amatent, mare pacient o amic que ha calculat en silenci la suma de tots els teus instants de fel i que pren d’aquells resultats un estudi de mercat que no et permeta caure en fallida. Reconeixes que al final també és així, volem fer caixa amb les emocions. En el greuge sempre tendim a treure el moneder dels afectes i revisem qui ha fet la despesa més gran i en quin moment. Com si hagués sigut només una relació facturada de records. Tothom oblida, però, les propines. Aquell afegit de generositat que deixàvem sobre la taula, augmentant discretament i mínima el valor d’aquell moment viscut. Insistim sobre l’esforç individual. I la comptabilitat que no imaginàvem tenir tan detalladament registrada per compte de cadascú, sembla demostrar com ha estat de deficitari aquell negoci. Fem un repàs exhaustiu i dolorós sobre els apunts per veure qui va dipositar més entrades i qui va provocar més sortides. Potser perquè no teníem una cooperativa de desitjos, sinó una societat d’anònims que s’aplegaven de confluències interessades. Costa, de sobte, trobar aquell “nosaltres” que vam llegir en les tres primeres clàusules d’aquell contracte d’estima que pensàvem que teníem i que vam signar amb la boja projecció de  l’èxit a curt termini. Tornem a considerar aquella feridora ocurrència d’indemnitzacions  que deia: “torna’m el que t’he volgut perquè no n’he quedat satisfet”. 

diumenge, 20 d’agost de 2017

l'horror


Poc t’imaginaves que viuries l’angoixa d’aquelles hores d’una manera tan directa. I com que tens actius tots els extrems de l’empatia no pots moure’t de davant del televisor. Necessites enganxar-te a la immediatesa a través de les xarxes. Necessites beure’t cada glopada d’informació que et dona el telenotícies. Ets testimoni quasi a l’instant dels crits, les corredisses. Les imatges espantoses. La inquietud dels sorolls desconeguts, de les notícies que van succeint-se sense informar veritablement de les coses. Tot aquell escampall d’horror que ha trencat la correcta successió dels esdeveniments d’un estiu com qualsevol altre.

Un taxista, que diu haver-ho vist tot, dóna pèls i senyals dels fets. Està visiblement nerviós. No surt la seua imatge. Només la seua veu. I quan acaba diu “ha sido impresionante, ha sido impresionante”. Si no hagueres escoltat el relat, si no fos pel trasbals tan evident que té, pensaries que està expressant una mena d’admiració esportiva per allò que ha ocorregut. En el fons sabem que no és això. Voldries veure’l, perquè la declaració és només telefònica. Voldries veure com ho conta mentre es posa les mans al cap i mira a la càmera amb el rostre desdibuixat pel terror. I així sabries que no conta una proesa sinó una bestiesa. Que te la mirada segrestada per l’horror.

Aviat comencen a circular els vídeos que ha pres la gent propera a la tragèdia. No digues tragèdia. Ha estat un atemptat terrorista. Un assassinat fred i calculat. Les lleis de la casualitat s’hi barregen igual. Però aquí hi havia la voluntat d’algú de posar fi a la vida dels altres per acovardir-los. Vol capgirar-ho tot al seu favor. Imposar la seua idea de l’existència. La seua idea malaltissa. El whatssap no para de fer-te avisos de missatges. T’arriben vídeos que esborres de seguida, sense veure’ls. Quina necessitat pots trobar amb el resultat d’aquella barbaritat?

Pero l’horror va empeltant-se per tot arreu. Es fa víric, tòxic. Les xarxes comencen a avivar-se d’imatges i vídeos espantosos. Com si la urgència dels presents fos donar compte del dolor i no ajudar els ferits, acompanyar-los, omplir amb aquella proximitat que tenen, aquell buit que de sobte s’ha tornat el seu passeig innocent. On és el respecte per la víctima, per la seua gent? Desenes de persones que observen els esdeveniments amb el mòbil en alt. Capturant aquella realitat desgraciada. Penses: qui voldrà tindre un record tan pormenoritzat d’aquella insuportable desfeta? Qui voldrà resseguir, dies més tard, tota aquella documentació?


I l’endemà, les portades dels diaris perbocaran de nou fotografies d’aquell desastre. Ens esguitaran  amb la sang una altra vegada la mirada. Competiran per l’escabrositat més directa. Voldran fer caixa amb aquell infern. Beneficiar-se de la cruesa. Interès informatiu, diran. Doncs no. No tens cap interès en recrear-te en aquella pornografia de sang. Només vols saber la veritat. Per què i fins quan.  

dissabte, 12 d’agost de 2017

dilluns, 10 de juliol de 2017

res no hi cap


La memòria imperfecta et fa anar al calaix equivocat. Et fa remenar infructuosament el fons desconegut d’un armari. Et porta a regirar aquell ordre que tenies al prestatge i que farcies amb fulls i fulls que el temps llepa, lentament, i esgrogueeix. Extraviem coses. Les perdem momentàniament o definitiva. I hi ha una insistència en la troballa allà on pensem que habitaven la darrera vegada. Però mai no hi són allí. Potser perquè no ens esperen. El cúmul d’hores les han esborrades. La manca d’interès és, potser, una mena de llei física que les volatilitza. La desintegració dels objectes. També hi ha altres, però, que romanen inalterables a la nostra conscient i premeditada indiferència. No fem prou gestos de desordre per fer-les caure del seu pedestal, per treure-les d’aquella privilegiada situació que van prendre i de la que no poden desfer-se. Es resisteixen a deposar les armes. No assumeixen rendició ni armistici. Una i altra vegada dius que no, que no els cal mantenir-se. Han perdut. Però hi són, arrelades. Malgrat que reposen sobre la fusta immòbil, la fredor del marbre o el metall de la barana que les allotja. Són nens cabuts que cerquen el caprici. Tot i el mal que no alliberen. Pots marxar que no m’enfado, dius. Però ells s’hi mantenen en aquella idea de la que ja no són veïnatge i no comprenen que el silenci és només una pausa entre la capbussada i l’alenada necessària.  Que a la nova casa no hi ha greuges, ni rancúnies, ni fulles esmolades cavalcant les paraules en follia. Que res ja no hi cap de l’altra vida. 

dijous, 6 de juliol de 2017

les petjades de l'home invisible

LES PETJADES DE L'HOME INVISIBLE
Manel Alonso i Català
Quorum Llibres (2017)


"Ell no ens ho reconeixerà, però va deixant-nos infinitud de petjades en els prestatges de la memòria." 

Manel Alonso ha construït amb “Les petjades de l’home invisible” un espill-dietari on es mira ell i el seu voltant sense concessions. És un despullament anímic. De vegades encara li sembla veure l’ésser que manté els encontorns del seu propòsit. Però sovint (massa sovint) es percep un esborrall de tinta que el temps ha fet en passar-li per sobre. I se’n lamenta. Voldria ser el seu propi autor i reescriure’s el final. Té por de protagonitzar un llarg, agònic i innecessari comiat.

No és el seu primer dietari, però sí m’ha semblat el més intimista i introspectiu. Manel té la capacitat (i la necessitat) d’inventariar el pas del temps i ho fa amb una exhaustivitat envejable. És un home de memòria prodigiosa, malgrat que ell s’enteste en dir el contrari. Qualsevol que haja tingut l’oportunitat de compartir conversa sap que tinc raó. Però té una visió sobre si mateix afectada per la presbícia de la fatalitat, que veu justificada en tot aquell seguit d’èxits i reconeixements que mai no arriben. D’ací els efectes secundaris de la invisibilitat que creu patir.

Malgrat això manté aquella insòlita perseverança que acaba avivant-se sempre de nous projectes. I es lliura, com diria Joan Dolç, a totes les batalles perdudes. Perquè intueix en el fons que allò més important no és tant guanyar com resistir. I, tanmateix com afirmava Fuster, també intueix que morir-se ha de ser com deixar d’escriure. Perquè escriure és ser-hi. Ens assegura, potser, no la supervivència, però si la pervivència.

Manel Alonso és home de paraula. I ací podeu agafar-s’ho amb totes les seues connotacions conceptuals. Potser no se n’adona, perquè com ell mateix afirma, cal prendre distància per copsar la plenitud profitosa de les coses, però viu al peu de la lletra. Si les persones agafen una determinada categoria en funció de la seua dedicació i el seu esforç, llavors ell és un home imprescindible. Just és dir en el meu cas que, sense la seua mirada de descoberta, sense aquella condició d’òliba atenta als esdeveniments i les persones, jo (i imagine que molta altra gent) sí seria invisible i amb un recorregut mancat de petjades. No és el seu cas, però. Manel és físic i palpable. Té un cor de tinta que bomba incansable. I continua invicte, malgrat les desavinences que manté entre la realitat i els somnis. 

dimecres, 21 de juny de 2017

viure sense


És cert. Podrem viure sense miracles. I sense extraordinaris al final de la jornada. I amb la pell estalvia del tacte. I amb les oïdes rancunioses de silenci. I amb les menges abandonades en la pica. I amb els llençols rebregats d’adéus. I amb el ponent assetjant-nos l’habitatge. I amb l’espai de la taula colonitzat de factures. I amb la pluja claudicant-nos la vesprada. I amb la fosca d’aquell pànic que ens visita amb recurrència quan no trobem mai les claus de l'eixida a les butxaques. I amb el cor surant astènic en una amniòtica d’indiferència. I amb el desert i les seues muralles de sorra limitant-nos la mirada. I amb els quadres de gairell sobre les parets de l’enyorança. I amb els telèfons en via morta i el seu aixovar de paraules intacte. I amb aquella pena que sanglota les vesprades de diumenge. És cert. També en aqueixa vida ens aprofita l’alenada. 

dimecres, 7 de juny de 2017

ciutat fantasma

“CIUTAT FANTASMA”



La novel·la arranca amb un assassinat que l’agent Salvador Garcia, mosso d’esquadra destinat a la unitat d’informació de Barcelona, tem que puga esguitar-lo. I amb la inquietant possessió d’un objecte que farà de la lectura un compte enrere sobre la història. Qui és X.B., aquell amic desaparegut en el temps? Per què enquimera Salvador?
David Marin (Barcelona, 1974) ens descobrirà una Barcelona convertida en un no-lloc, amb els espais només vius en la memòria del protagonista, obsessionat per retrobar-se amb un passat concret a força d’insistir en la recerca d’un amic de la infantesa. Perquè potser no acaba de fer una readaptació com toca en aquells carrers, plens de senyals de l’ahir que d’alguna manera malda per recuperar. I l’amic és el punt arquimedià de referència que li cal per desplaçar aquella condició de foraster de tots els indrets, que és com se sent ara.
Tot ho sabrem perquè l’agent Garcia va escrivint-ho en la seua llibreta vermella. Amb la mateixa minuciositat que un artificier repassaria conscienciós cadascun dels cables de l’artefacte explosiu que li cal tallar abans no esdevinga la desfeta. Narrada en primera persona, anem agafant coneixença sobre la trama a través de l’observació del protagonista, a la manera d’un Marlowe, introspectiu i incisiu, que no deixa cap detall de l’entorn per analitzar, com pertoca a un bon recaptador d’informació.
Una història que transcorrerà fins i tot pels budells de la ciutat, per la seua closca morta, l’ossari potser d’un cadàver que ens portarà fins la descoberta final.
En la recerca del passat acabarem descobrint que és la memòria dels altres qui va prenent apunts sobre allò que vam ser. I precisament quan més descol·locats ens veiem, més deshabitats en el present, més desitgem repassar els fulls d’aquella llibreta on se sentíem autèntics, i no allò en el que sembla que hem esdevingut.
David Marin converteix un present determinat (que ja és passat per a tots els lectors) en una ciutat fantasma on ja no som, malgrat que experimentem sensacions físiques que malden per negar-ne l’evidència.
Desitjar que torne allò que vam ser, aquell impossible, ens convertiria en esperits d’una altra vida. Ens faria ser ànimes sense lloc.  Amb el risc afegit de descobrir que la primera víctima hauríem estat nosaltres mateixos.

"Una novel·la negra fins la mateixa fosca" 

dimecres, 31 de maig de 2017

"La llum de les estrelles mortes" segons Lorena Calatayud


La llum de les estrelles mortes és un recull de deu relats que continuen tenint aquella càrrega lírica que ja comença a ser marca de la casa, com he dit abans. I on, com també ha dit altra gent, Josep Manel Vidal mira, més que de fer histories entretingudes, fer bona literatura. Perquè més que els personatges, l’autèntic protagonista dels relats és, sovint, el llenguatge.
En aquest llibre descobrireu històries sense grans artificis, però que esdevenen igualment misterioses, emocionants i pertorbadores. Històries tan senzilles com les que poden originar una trobada casual de dues persones que no acaben de recordar-se, un viatge en autobús que posa en qüestió la normal consideració de la realitat, un home que mira de fugir d’un hospital amb un espill que té propietats extraordinàries, un escriptor que escriu un relat de terror en contra de la seua voluntat, perquè pensa que allò que escriu, acabarà ocorrent o aquella inquietant història, que tanca el llibre, on el protagonista ha descobert una anomalia en el seu pis, concretament al vàter (ja ens contarà l’autor si això té algun simbolisme ocult que se’ns escapa als lectors) i que pot ser un portal a una altra dimensió.
A cada lectura que farem descobrirem un fons, a més d’inquietant, també crític, on són presents l’humor i la ironia, com passa als relats “Indisposició bèl·lica” i “La nit de Nadal”, aquest últim molt divertit. I ens quedarà sempre aquell dubte de saber si estem dins d’un somni o la realitat és un somni o, directament, un malson del que no podem fugir.
Ja vos dic que la intensitat de cada relat no està solament en el final sorprenent i, de vegades impactant, que el tanca, sinó en cada frase. Amb aquella càrrega de profunditat que solen portar les coses que diu Josep Manel Vidal i que ens obliga, sovint, a reflexionar sobre la nostra realitat quotidiana. La distorsió que ofereix és com l’espill d’aquell vellet del relat que us he comentat abans, i on l’autor ens obliga a mirar-nos per decidir què volem conservar de les coses que vivim, què volem ser o què som.

Espere que gaudiu de la màgia del llibre i els seus misteris.

dimecres, 24 de maig de 2017

"La llum de les estrelles mortes" segons Raül Vidal


Josep Manel Vidal, mestre de professió i escriptor per gust i il·lusió, va nàixer fa 52 anys a l’Alcúdia de Crespins, comarca de La Costera. Hui és un bon dia per presentar el seu llibre, si sumem 31+3+17 ens donarà 51, quasi 52.
La literatura de Josep Manel Vidal i Jua podríem dir-ne que té “molta València química” (no confondre, per favor, amb la nit valenciana festiva), és a dir, la seua alquímia (art), la seua barreja per arribar a la creació de l’element en qüestió, està plena d’estima: per una llengua, per una companyia, per les persones, per un mateix... L’estima podria ser l’hidrogen, l’oxigen, que fa possible la vida, l’alquímia, vaja, literària de l’autor.
De fet, la València química es això, la capacitat de combinació d’un element químic, referent, amb d’altres elements, per formar les molècules literàries, els membres i finalment el cos del llibre que ací presentem, “La llum de les estrelles mortes”.
Cada conte, cada història, és un membre del cos, de la persona despullada, la persona procurant viure. Així, el present llibre, està ple de detalls, de molècules, perquè el seu autor és un home de detalls, de treballar el llenguatge fins al detall. No és un majorista de les paraules, ven al detall, directament a la persona. Històries, paraules, que conformen els àtoms de qualsevol existència.
Trobem l’exercici d’introspecció (com a persona química) de l’existència. La pesantor, figurada, d’anar cap a una fi, ja que no deixa de ser una eina de doble tall per riure’s d’allò que calga, de traure l’humor, taronja, perquè és ben valencià.
Les pors. La teràpia literària, escriure per salvar tants moments d’incertesa a la via i com a persona.
Les situacions absurdes, tan quotidianes a la nostra vida com les que no ho són.
El llistat d’elements químics de la taula, del llibre, n’és ben llarga.
Allò realment complicat és que el producte final siga homogeni, que faça lliga i, en aquest sentit, el llibre seria un magnífic morter del mur literari que ja està fent-se i, el seu autor, un magnífic obrer de vila, o filaner, per anar fent les tongades, la tramoia, de la seua obra literària, del llenç que es brodarà.

Compreu el llibre, llegiu-vos-el i gaudiu-lo.

Raül Vidal
L'Alcúdia, 31/03/2017

dissabte, 20 de maig de 2017

"La llum de les estrelles mortes" segons Toni Cucarella

 
La finalitat de qualsevol presentació literària és donar a conèixer l'autor i explicar les bondats del llibre, amb l'objectiu de cabdellar el públic assistent perquè el compre i, si poguera ser, que el llisca. Així doncs, si ara fórem a la Fira del Llibre de Frankfurt, en una moderna llibreria del Greenwich Village novaiorquès, o a la novíssima Calders de Barcelona, aquest presentador faria una intervenció estàndard o acadèmica: presentació de l'autor i lloança de l'obra presentada.
            Però, tant el presentador com l'autor que presenta obra literària nova, Josep Manel Vidal, som del rogle, som de casa, i sobradament coneguts, jo crec, per la majoria de vosaltres.
            Josep Manel Vidal, nascut a l'Alcúdia de Crespins, veí de Xàtiva, autor dels poemaris excel·lents tots dos--: El teu nom és un ésser viu i La fràgil arquitectura dels teus gestos. De més a més, m'imagine que la majoria sereu habituals lectors del seu blog Filant Prim, més i tot alguns, com ara jo, addictes. Què puguem dir, doncs, que no se sàpiga? Ho sabem ben bé tot. Ho sabeu ben bé tot. No hi ha secrets entre nosaltres: el nostre amor és conegut i transparent.
            Ara he de fer un advertiment. Quan Josep Manel em va demanar de fer la presentació jo no havia llegit el llibre. Coneixia la seua vessant diguem-ne més poètica i vaig pensar que els seus relats seguirien aquesta senda coneguda. Però la meua sorpresa en llegir-lo és que el llibre no té res a veure amb la seua ben valorada prosa poètica. El llibre s'endinsa pels revolts de la literatura fantàstica, a vegades sinistra, angoixant, inquietant, sorprenent... El problema? Que no sóc un lector assidu a la literatura fantàstica. No he parat prou atenció a les seues normes específiques, no domine els seus codis singulars. He llegit literatura fantàstica, és clar, però no m'ha cridat l'atenció fins al punt de d'interessar-me pels seus mecanismes de construcció. Amb un parell d'excepcions italianes: Italo Calvino i Dino Buzzati. Em declare, doncs, un lector a peu pla, coneixedor més aïnes superficial d'aquest gènere literari.
            Per tant, aprofitant la confiança que ens tenim, vaig atrevir-me a fer una presentació al meu aire que intentarà dissimular la meua ignorància. L'objectiu final no canvia a pesar de les limitacions: aconseguir cabdellar-vos perquè compreu el llibre, i, si poguera ser, que el llegiu. Ho intentaré.

Si físicament som allò que mengem, literàriament som allò que llegim. Obvi. Això vol dir que sovint interpretem -matisem i enriquim- el text llegit amb influències --lectures, vivències-- que no estaven en la proposta de l'autor. Un text ens evoca un altre, una pel·lícula, un quadre... Ja dic que potser no pertany a la intenció de l'autor, almenys de manera conscient i deliberada. Però és la nostra llibertat com a lectors. La nostra imaginació lectora s'enfuig, vola amb ales pròpies i construeix imaginaris singulars. Servint-me d'aquest argument, m'atreviré a comentar alguns dels relats de La llum de les estrelles mortes referint altres textos, pel·lícules també, que la lectura m'ha convocat, m'ha suggerit. No es tracta de buscar-hi les influències ni de revelar-les. Perquè és possible que allò que a mi m'ha vingut al cap en el moment de la lectura no tinga res a veure amb les fons inspiradores que han originat el relat de Josep Manel.

La llum de les estrelles mortes. Relat que encapçala el recull i que li dóna títol. Parlem de distòpia. Definició de distòpia: «Utopia negativa on la realitat transcorre en termes oposats als d'una societat ideal, és a dir, vers una societat opressiva, totalitària o indesitjable». Algunes distòpies, dissortadament, ha inspirat els dirigents polítics del nostre món actual, per més que s'òmpliguen la boca parlant de democràcia: Un mon feliç, 1984, Fahrenheit 451, per exemple. Al punt que hom naix, comença de morir sentenciava, temps era temps, el poeta Pere March, oncle d'Ausiàs. En algunes distòpies (La Fuga de Logan (film, 1976), la Llum de les estrelles mortes), al punt que hom naix és sentenciat amb una data d'irrevocable defunció. Hi ha qui, en comptes d'intentar fugir, reclama una segona oportunitat. L'amor, pensa ell, potser il·lusòriament, pot revocar la incommovible decisió de l'autoritat inclement.

Pors. Deia Lovecraft que per a provocar la por del lector no cal descriure amb detall els monstres més paorosos. És més efectiu crear una atmosfera, anunciar la presència de l'ésser sobrenatural i deixar que la ment del lector li done forma mitjançant les seues pròpies pors.
«En el quinto tampoco estaban, según pudo (o creyó) comprobarlo después de ir del frente al contrafrente, pieza por pieza. Al menos no estaban los chicos, porque los otros personajes, tan incómodos, los fantasmas, eran legión. A esa hora siempre estaban. Sólo había que ir a verlos. A cierta distancia, eso sí.» Los fantasmas, Cesar Aira.
I el mort que pujava les escales cap a l'habitació de Marieta.

La nit de nadal. No és l'àngel que plany la seua impotència sobre el cel de Berlín. De la taxonomia dels àngels segons Francesc d'Eiximenis.
«Los terços oficis especials dels àngels són en la terra, car dit és que alcuns han per propi ofici de guardar nostres persones...»
            I és més aviat Calders, l'àcida bonhomia de Calders.

Indisposició bèl·lica. Disculpeu-me l'autocita. L'any 1985, dos anys que feia que vivia a Barcelona, vaig enviar a un seguit d'editorials un original amb un recull de relats brevíssims. El micro-relat ja s'havia inventat, però no tenia la consideració literària que ara ha assolit gràcies a la publicació internètica. No cal dir que totes les editorials rebutjaren, polidament, seriadament, aquell recull. Uns pocs d'aquells relats vaig arribar a publicar-los, d'altres els vaig destruir. D'alguns, paraula amunt, paraula avall, encara me'n recorde.
«Allò era la guerra i nosaltres hi érem com a casa. De sobte un obús va caure sobre un dels nostres i jo tot prest em vaig afanyar a demanar: «Feu-me la part dels budells, que tinc les clavellines músties!».
Pobre quiosquer Milovan, «insòlitament encimbellat a tota velocitat i en dispersió fragmentada...»

El passat imperfecte. En aquest relat el protagonista és un home que intenta recordar algú que de sobte l'ha saludat amb gran familiaritat. Però ell, per més que ho intenta, no pot recordar qui és. I l'angoixa s'apodera d'ell intentant esbrinar-ho. Aprofite per recomanar-vos una pel·lícula d'Atom Egoyan, Remember. La malaltia de la desmemoria progressiva que fa que oblidem d'on provenim, quina és la nostra història particular, els nostres orígens. Però hi ha algú que ho coneix, i aprofita la malaltia que devasta els records per planificar i dur a terme una recargolada venjança. Grandiosos actors, Christopher Plummer i Martin Landau, i Bruno Ganz.

Hi ha dies que veig el cel. No, no és l'argument de Lolita, per més que la relació siga la de xica jove-home madur. Un dia la relació s'acaba, les edats de l'amor tornen a anivellar-se, hi ha una nova relació, hi ha una insuportable soledat. Intente recordar si Philip Roth ha pogut escriure alguna novel·la amb un argument similar. Li escau. Podria alçar-me de la cadira i reviscolar la memòria repassat alguns dels seus llibres. Però és tard. Em fa peresa: he de fer un llarg trajecte escales amunt, escales avall de la casa per comprovar-ho. No hi veuré el cel que s'albira en travessar el patí. Tant se val si Philip Roth...

El mirall. Dorian Grey es veia jove a l'espill mentre el seu quadre envellia. Aquell era un mirall ordinari. El quadre era que el tenia el poder. Aquest altre mirall, en canvi, és qui té el poder: capta un instant de felicitat i el reté com un lloc perdurable. El temps passa, el mirall guarda un instant d'amor, felicitat i joventut. I llavors la mort et ve a recollir amb el somriure plaent de la persona estimada. O això sembla.

El viatge. Speed és un pel·lícula en què un terrorista ha posat una bomba en un autobús, i si para explota. L'speed és una amfetamina, i l'amfeta és una droga que produeix excitació, eufòria. Potser el conductor de l'autobús d'aquest relat ha pres speed i per això condueix com un boig. En aquest malson de velocitat i trompades, Caront no mena una barca cap a l'hades, sinó un frenètic autobús cap al no-res, un lloc fosc on no hi ha viatgers que hi pugen, només que hi baixen. Trajecte als llimbs («un lloc apartat a l'altre món»). I doncs és preferible seguir el viatge que no aturar-se en aquell costat de l'infern obscur on potser les ànimes dels morts ens hi esperen emboscades.

La clivella. El relat comença així: «He descobert una petita clivella de llum diàfana i encegadora. És al vàter». Hi ha portes estel·lars que ens permeten viatjar a través de l'univers governat pels goa'ulds, hi ha armaris darrere dels quals abandonem el món ordinari per endinsar-nos en el fantàstic país de Nàrnia, hi ha clivelles de llum que t'atrauen la curiositat fins que goses penetrar-hi, i en travessar a l’altra banda et trobes perdut en un mon que diries que és en el que vivies, que s'hi assembla, però no ho és, de fet les claus que portaves a la butxaca no obrin la porta de la que creus que és ta casa...

Acabe, i ho faig referint un autor al qual he citat al principi de la presentació: Dino Buzzati. Aquest text que rematarà la meua intervenció pertany al pròleg que Claudio Toscani va fer a la seua novel·la Bàrbano delle montagne. L'esmente perquè la definició val per a la literatura de Buzzati i també per a aquesta incursió en la literatura fantàstica de Josep Manel Vidal.
«Allò fantàstic en Buzzati no és sinó un filtre suau sobre la lent que separa la realitat de la seua representació narrativa. Ens mostra el misteri com una història real i la història real com un misteri.»


Toni Cucarella
10/03/2017 Llibreria La Costera