dimecres, 7 de juny de 2017

ciutat fantasma

“CIUTAT FANTASMA”



La novel·la arranca amb un assassinat que l’agent Salvador Garcia, mosso d’esquadra destinat a la unitat d’informació de Barcelona, tem que puga esguitar-lo. I amb la inquietant possessió d’un objecte que farà de la lectura un compte enrere sobre la història. Qui és X.B., aquell amic desaparegut en el temps? Per què enquimera Salvador?
David Marin (Barcelona, 1974) ens descobrirà una Barcelona convertida en un no-lloc, amb els espais només vius en la memòria del protagonista, obsessionat per retrobar-se amb un passat concret a força d’insistir en la recerca d’un amic de la infantesa. Perquè potser no acaba de fer una readaptació com toca en aquells carrers, plens de senyals de l’ahir que d’alguna manera malda per recuperar. I l’amic és el punt arquimedià de referència que li cal per desplaçar aquella condició de foraster de tots els indrets, que és com se sent ara.
Tot ho sabrem perquè l’agent Garcia va escrivint-ho en la seua llibreta vermella. Amb la mateixa minuciositat que un artificier repassaria conscienciós cadascun dels cables de l’artefacte explosiu que li cal tallar abans no esdevinga la desfeta. Narrada en primera persona, anem agafant coneixença sobre la trama a través de l’observació del protagonista, a la manera d’un Marlowe, introspectiu i incisiu, que no deixa cap detall de l’entorn per analitzar, com pertoca a un bon recaptador d’informació.
Una història que transcorrerà fins i tot pels budells de la ciutat, per la seua closca morta, l’ossari potser d’un cadàver que ens portarà fins la descoberta final.
En la recerca del passat acabarem descobrint que és la memòria dels altres qui va prenent apunts sobre allò que vam ser. I precisament quan més descol·locats ens veiem, més deshabitats en el present, més desitgem repassar els fulls d’aquella llibreta on se sentíem autèntics, i no allò en el que sembla que hem esdevingut.
David Marin converteix un present determinat (que ja és passat per a tots els lectors) en una ciutat fantasma on ja no som, malgrat que experimentem sensacions físiques que malden per negar-ne l’evidència.
Desitjar que torne allò que vam ser, aquell impossible, ens convertiria en esperits d’una altra vida. Ens faria ser ànimes sense lloc.  Amb el risc afegit de descobrir que la primera víctima hauríem estat nosaltres mateixos.

"Una novel·la negra fins la mateixa fosca"