dimecres, 21 de juny de 2017

viure sense


És cert. Podrem viure sense miracles. I sense extraordinaris al final de la jornada. I amb la pell estalvia del tacte. I amb les oïdes rancunioses de silenci. I amb les menges abandonades en la pica. I amb els llençols rebregats d’adéus. I amb el ponent assetjant-nos l’habitatge. I amb l’espai de la taula colonitzat de factures. I amb la pluja claudicant-nos la vesprada. I amb la fosca d’aquell pànic que ens visita amb recurrència quan no trobem mai les claus de l'eixida a les butxaques. I amb el cor surant astènic en una amniòtica d’indiferència. I amb el desert i les seues muralles de sorra limitant-nos la mirada. I amb els quadres de gairell sobre les parets de l’enyorança. I amb els telèfons en via morta i el seu aixovar de paraules intacte. I amb aquella pena que sanglota les vesprades de diumenge. És cert. També en aqueixa vida ens aprofita l’alenada. 

4 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Crec que sempre vivim sense miracles... o no, però auan en passa algun és que ens l'hem inventat.

Josep Manel Vidal ha dit...

Viure, és el miracle. Abraçada, amiga.

Carme Rosanas ha dit...

He, he, he... ets un crack!
Ja veig que te n'has inventat un que et dura per tota la vida...
Abraçada, Josep Manel

Josep Manel Vidal ha dit...

;) :*