dilluns, 10 de juliol de 2017

res no hi cap


La memòria imperfecta et fa anar al calaix equivocat. Et fa remenar infructuosament el fons desconegut d’un armari. Et porta a regirar aquell ordre que tenies al prestatge i que farcies amb fulls i fulls que el temps llepa, lentament, i esgrogueeix. Extraviem coses. Les perdem momentàniament o definitiva. I hi ha una insistència en la troballa allà on pensem que habitaven la darrera vegada. Però mai no hi són allí. Potser perquè no ens esperen. El cúmul d’hores les han esborrades. La manca d’interès és, potser, una mena de llei física que les volatilitza. La desintegració dels objectes. També hi ha altres, però, que romanen inalterables a la nostra conscient i premeditada indiferència. No fem prou gestos de desordre per fer-les caure del seu pedestal, per treure-les d’aquella privilegiada situació que van prendre i de la que no poden desfer-se. Es resisteixen a deposar les armes. No assumeixen rendició ni armistici. Una i altra vegada dius que no, que no els cal mantenir-se. Han perdut. Però hi són, arrelades. Malgrat que reposen sobre la fusta immòbil, la fredor del marbre o el metall de la barana que les allotja. Són nens cabuts que cerquen el caprici. Tot i el mal que no alliberen. Pots marxar que no m’enfado, dius. Però ells s’hi mantenen en aquella idea de la que ja no són veïnatge i no comprenen que el silenci és només una pausa entre la capbussada i l’alenada necessària.  Que a la nova casa no hi ha greuges, ni rancúnies, ni fulles esmolades cavalcant les paraules en follia. Que res ja no hi cap de l’altra vida. 

dijous, 6 de juliol de 2017

les petjades de l'home invisible

LES PETJADES DE L'HOME INVISIBLE
Manel Alonso i Català
Quorum Llibres (2017)



Manel Alonso ha construït amb “Les petjades de l’home invisible” un espill-dietari on es mira ell i el seu voltant sense concessions. És un despullament anímic. De vegades encara li sembla veure l’ésser que manté els encontorns del seu propòsit. Però sovint (massa sovint) es percep un esborrall de tinta que el temps ha fet en passar-li per sobre. I se’n lamenta. Voldria ser el seu propi autor i reescriure’s el final. Té por de protagonitzar un llarg, agònic i innecessari comiat.

No és el seu primer dietari, però sí m’ha semblat el més intimista i introspectiu. Manel té la capacitat (i la necessitat) d’inventariar el pas del temps i ho fa amb una exhaustivitat envejable. És un home de memòria prodigiosa, malgrat que ell s’enteste en dir el contrari. Qualsevol que haja tingut l’oportunitat de compartir conversa sap que tinc raó. Però té una visió sobre si mateix afectada per la presbícia de la fatalitat, que veu justificada en tot aquell seguit d’èxits i reconeixements que mai no arriben. D’ací els efectes secundaris de la invisibilitat que creu patir.

Malgrat això manté aquella insòlita perseverança que acaba avivant-se sempre de nous projectes. I es lliura, com diria Joan Dolç, a totes les batalles perdudes. Perquè intueix en el fons que allò més important no és tant guanyar com resistir. I, tanmateix com afirmava Fuster, també intueix que morir-se ha de ser com deixar d’escriure. Perquè escriure és ser-hi. Ens assegura, potser, no la supervivència, però si la pervivència.

Manel Alonso és home de paraula. I ací podeu agafar-s’ho amb totes les seues connotacions conceptuals. Potser no se n’adona, perquè com ell mateix afirma, cal prendre distància per copsar la plenitud profitosa de les coses, però viu al peu de la lletra. Si les persones agafen una determinada categoria en funció de la seua dedicació i el seu esforç, llavors ell és un home imprescindible. Just és dir en el meu cas que, sense la seua mirada de descoberta, sense aquella condició d’òliba atenta als esdeveniments i les persones, jo (i imagine que molta altra gent) sí seria invisible i amb un recorregut mancat de petjades. No és el seu cas, però. Manel és físic i palpable. Té un cor de tinta que bomba incansable. I continua invicte, malgrat les desavinences que manté entre la realitat i els somnis. 

"Ell no ens ho reconeixerà, però va deixant-nos infinitud de petjades en els prestatges de la memòria."