dilluns, 10 de juliol de 2017

res no hi cap


La memòria imperfecta et fa anar al calaix equivocat. Et fa remenar infructuosament el fons desconegut d’un armari. Et porta a regirar aquell ordre que tenies al prestatge i que farcies amb fulls i fulls que el temps llepa, lentament, i esgrogueeix. Extraviem coses. Les perdem momentàniament o definitiva. I hi ha una insistència en la troballa allà on pensem que habitaven la darrera vegada. Però mai no hi són allí. Potser perquè no ens esperen. El cúmul d’hores les han esborrades. La manca d’interès és, potser, una mena de llei física que les volatilitza. La desintegració dels objectes. També hi ha altres, però, que romanen inalterables a la nostra conscient i premeditada indiferència. No fem prou gestos de desordre per fer-les caure del seu pedestal, per treure-les d’aquella privilegiada situació que van prendre i de la que no poden desfer-se. Es resisteixen a deposar les armes. No assumeixen rendició ni armistici. Una i altra vegada dius que no, que no els cal mantenir-se. Han perdut. Però hi són, arrelades. Malgrat que reposen sobre la fusta immòbil, la fredor del marbre o el metall de la barana que les allotja. Són nens cabuts que cerquen el caprici. Tot i el mal que no alliberen. Pots marxar que no m’enfado, dius. Però ells s’hi mantenen en aquella idea de la que ja no són veïnatge i no comprenen que el silenci és només una pausa entre la capbussada i l’alenada necessària.  Que a la nova casa no hi ha greuges, ni rancúnies, ni fulles esmolades cavalcant les paraules en follia. Que res ja no hi cap de l’altra vida.