dimarts, 22 d’agost de 2017

inversió d'afectes


A l’habitació freda del després, aquella sala d’espera prèvia a les hores que vindran acabat el conflicte, van acudint els pensaments en aquella serena progressió que tenies perduda. Unes explicacions que plouen sobre l’ànim apaivagat, amb aquell to amable, com de mestre amatent, mare pacient o amic que ha calculat en silenci la suma de tots els teus instants de fel i que pren d’aquells resultats un estudi de mercat que no et permeta caure en fallida. Reconeixes que al final també és així, volem fer caixa amb les emocions. En el greuge sempre tendim a treure el moneder dels afectes i revisem qui ha fet la despesa més gran i en quin moment. Com si hagués sigut només una relació facturada de records. Tothom oblida, però, les propines. Aquell afegit de generositat que deixàvem sobre la taula, augmentant discretament i mínima el valor d’aquell moment viscut. Insistim sobre l’esforç individual. I la comptabilitat que no imaginàvem tenir tan detalladament registrada per compte de cadascú, sembla demostrar com ha estat de deficitari aquell negoci. Fem un repàs exhaustiu i dolorós sobre els apunts per veure qui va dipositar més entrades i qui va provocar més sortides. Potser perquè no teníem una cooperativa de desitjos, sinó una societat d’anònims que s’aplegaven de confluències interessades. Costa, de sobte, trobar aquell “nosaltres” que vam llegir en les tres primeres clàusules d’aquell contracte d’estima que pensàvem que teníem i que vam signar amb la boja projecció de  l’èxit a curt termini. Tornem a considerar aquella feridora ocurrència d’indemnitzacions  que deia: “torna’m el que t’he volgut perquè no n’he quedat satisfet”.