dimarts, 19 de setembre de 2017

Descriu en viu a la Biblioteca Pública de València, 21 de setembre de 2017


El proper dijous 21 de setembre a les 19.00h, Descriu visita la Biblioteca Pública de València, en la sala Fons Local, per explicar de viva veu als valencians i valencianes com d’engrescador i encisador és llegir, escriure, imaginar, comunicar i bussejar en la web de Descriu.
A l’acte ens acompanyarà en Josep Manel Vidal, un escriptor molt viu que ens encanta quan escriu i plena de màgia la seua sèrie de Descriu. Vine i acompanya’ns!

dissabte, 16 de setembre de 2017

els braços del setembre


Si tingués encara els braços d’aquella adolescència que t’esperava a les andanes del setembre, escriuria el teu nom per les parets de l’escala. I no serien només aquests senyals que em viuen, intangibles, en els barandats de la memòria. I seuria de nou, a les vesprades, en el replà,  davant la porta de casa, amb un llibre entre les mans, berenant-me les paraules de l’afecte que trobés entre les pàgines. Per copiar-te-les després als llavis com si sortiren realment de la meua gola. I et pensaria venint, percudint sobre els graons, la pressa d’abastar-me els gestos que et guardava. Amb aquell terrabastall que feies, rere la porta, escampant els objectes de la conveniència pel terra d’aquell exili que jo et domiciliava. Si tingués aquella vida, encara intacta, recorrent-me iniqua els camins venosos de l’estima, no permetria que la pols de cap descrèdit hagués fet niu al fons de les coses que et deia. I canviaria les hores de tots els rellotges, i marciria de ràbia els fulls del calendari que hem deixat buits i ens fereixen l’alenada. Perquè encara tinc les restes del gust d’aquella menja que em condiciona l’única gana d’estimar-te. Malgrat que et semble inútil la renúncia que he fet a trobar els sorolls d’una altra vida que no siga aquella que ens vivíem en la fosca d’una escala en el poema que habitàvem.

divendres, 15 de setembre de 2017

la llum de les paraules


Em falten peces en la disposició dels teus silencis. Cada buit que resta és un petit caos que em neguiteja. L’absència és allò que va ser i que ara em treu l’atenció sobre les coses. La furta constant d’expectatives que no s’obrin si no és amb la clau del teu nom. Les maletes buides i els bitllets sense propòsit de destí. Les peces que manquen al mosaic de la jornada són les coses que no dius. Aquell concepte que no ha fet pas entre els espais de les hores. Pense, però, que per algun cantó d’aquesta solitud s’obrirà l’escletxa del rescat. Mire la nit, saltant el mur de l’horitzó. La meua esperança rau que arribe abans la llum de les paraules.

dimecres, 13 de setembre de 2017

només això volia


Et veia lleugerament vinclada, escoltant atentament. Els ulls tancats. Perduda entre la cadència dels versos recitats en veu alta. Jo tampoc no mirava. Però et perseguia els gestos. I imaginava el moment que descalçaria els llavis i pujaria els graons del teu coll per arribar-te. No sabia exactament fins on. Només volia entrar-hi a través dels finestrals que tenies oberts mentre escoltaves. Jo volia ser-te com la brisa amable d’un capvespre. Entrar-hi i no sortir-ne. I volia que durés aquell pensament com un sortilegi que s’avivava d’enyorances, de records que m’habitaven les besades abans de totes les distàncies. No volia mirar el món i els seus gestos d’adéu empeltats en el brancatge de les coses. Només volia continuar imaginant-te, a frec de la meua quietud expectant. Sobre les cadires de plàstic, remugant el pes dels nostres cossos en desfici. Només això volia. Que no hagués passat res fins aquell moment. Poder reprendre allò que ens havíem somiat en una altra vida.

dimarts, 12 de setembre de 2017

em sap greu


Em sap greu que trobes la meua descurança
de silencis, escampats sobre els llençols
del vespre, rebregant la dolcesa que esperaves.
Em sap greu ser tan maldestre
i fer tard als instants que et convenien i que jo
hauria de tenir abraçant-te en la tornada.
Em sap greu errar en el canvi del preu de la memòria,
i fer talls irregulars sobre les fulles del passeig
que podrien amanir-te la mirada.
Em sap greu patir aquesta cosa inútil que és sovint
la melangia, i deixar que s’arrape a les parets
i les assenyale amb la grafia del descrèdit.
Em sap greu, fins i tot, la sutja de pena
que taca els versos de tota aquesta poesia.

dissabte, 9 de setembre de 2017

tanquem la porta


Tanquem la porta. Conservem a dintre la tornada. Alenem al ritme del propòsit i apuntem els versos de camí a la feina. Fem la curosa litúrgia de saludar la coneixença. Combreguem amb el pa de les hores que ens apleguen a l’espai confús del metro. Ens escrivim els afectes en el mòbil. Perdem la realitat instants abans de produir-la. Ens sabem totes les rutes de memòria. Alternem la coincidència de pensar-nos mentre bull la remor calma dels balcons a les façanes. Guardem veus al fons dels mobles i tributem la gana en el sol de les terrasses. Assagem bel·ligeràncies tot sabent ben soterrades les destrals d’aquell conflicte. Ens plouen els silencis, pausadament, sota l’arbreda. Esgotem el dret de seure sobre totes les cadires. Demanem el torn en la parada i ens guardem els punys a la butxaca i serrem les dents en la tempesta. La nit fa malbé les ombres que ens sortien de l’esquena. Tornem a casa. A dintre esborrem el rastre de l’exili que hem estat en el lloguer de les hores. Llegim una mica. Rodem la clau. Tanquem la porta.

divendres, 8 de setembre de 2017

el camí invers


Obro els finestrals del carrer per precipitar al buit el silenci de la casa. I miro com travessa en la caiguda els àtoms de realitat fins arribar a l’asfalt imprès i es dissol líquidament entre les ombres clivellades. I miro el cel també. I em guardo un bocinet de blaus en la memòria, sense núvols. Ensumo olor de cuina, de greixos aliens. D’àpats que no recorde haver tastat. Se’m queda la pols de la barana en la pell dels dits que l’agafava. Deixo allí, sobre el metall deslluït, estranyes empremtes, senyals en la paret del cos de la memòria. El vent arrossega veus. Escombra l’atzar de les converses. Giren els cantons fragors d’una altra vida. Espero. Espero alguna cosa. Aquesta és la idea. Però la sort fa una llarga migdiada sobre el matalàs dels meus propòsits. Em pregunto si es pot encoixinar una caiguda i estafar-li el crit a la ferida i el patiment a la pèrdua. Penso coses anodines. Les penso així, desafectadament. Em pregunto, per exemple, quin soroll fan les coses que se’n van. 

dijous, 7 de setembre de 2017

oració

                                                                            "I és en el tall d'aquesta doble
                                                                             natura de ser dins
                                                                             i ser fora que alenem i
                                                                            desalenem nosaltres."
                                                                                JOAN PUIGDEFÀBREGA
                                                                                                   De "Deshora".


                                                          He desitjat sovint tornar
                                                          al principi de les llàgrimes.
                                                          L’instant abans d’obrir la porta.
                                                          El segon anterior al gir
                                                          del canell que solta l’auricular
                                                          i fa un cop de mort
                                                          sobre el prec. Comptar fins a deu
                                                          abans de precipitar un no
                                                          sobre el sostre trencadís
                                                          de la pregunta. Aturar-nos
                                                          les passes a l’entrada
                                                          de l’adéu. Ofegar l’aire
                                                          de les flames que es menjaven
                                                          la desfeta. Tot això
                                                          he desitjat aquesta vesprada.
                                                          I pregava sobre la llarga cicatriu
                                                          d’aquella fosca roent
                                                          que ens va cremar l’ull viu
                                                          amb que ens miràvem.
                                                          Li pregava a un déu
                                                          que sempre arriba tard
                                                          a salvar-nos les promeses.
                                                          

dimecres, 6 de setembre de 2017

no som futur



                                                             No som futur.
                                                             D’aquí la meua angoixa.
                                                             Just quan faig descompte
                                                             de tots els dies que arreplegue.
                                                             Just ara que et volia.
                                                             Però hi havia paga i senyal
                                                             en el contracte dels afectes.
                                                             Hi havia clàusules inèdites.
                                                             Hi havia el perill i la pena.
                                                             Com farem per treure’ns
                                                             aquest vent sota les ales?
                                                             Com farem per ser exhaustes
                                                             i no plorar-nos l’aterratge?
                                                             No som futur.
                                                             Això era el què volíem, però.
                                                            Qui aturarà, doncs, la corredissa
                                                            dels pals de llum que fugen
                                                            a la contra del què fórem?
                                                            D’aquí la meua angoixa.



dimarts, 5 de setembre de 2017

qui ho sap?

                                                                                             "Em miraràs, i jo no existiré.
                                                                                              Em veuran els teus ulls, i no seré."
                                                                                                                   TXEMA MARTÍNEZ
                                                                                                                                      De "Dol".


                                                       Totes les portes s'estreyen
                                                        i encara s’esmicola la tristesa
                                                        i el seu argumentari de paraules
                                                        a dintre d’aquesta copa de pedra.
                                                        Tot de dubtes tenim ara.
                                                        Ningú no té reglades les absències,
                                                        ni els criteris de la pèrdua,
                                                        i se’ns fan il·legibles
                                                        els terminis de la pena.
                                                        A quina escola fan lliçons de comiat
                                                        per a les persones de l’estima?
                                                        On es guarden els afectes que vindran
                                                        arrelats al teu nom i el que vivíem?
                                                        Què se’n fa d’un buit sobtat?
                                                        Què en farem d’aquells espais
                                                        on ens trobàvem al llarg del dia?
                                                        On riuran les ocurrències
                                                        d’aquella tarda compartida?
                                                        Què n’hem de fer de tots els records
                                                        que ha vessat aquesta marxa
                                                        escampats com un greuge d’oli
                                                        i embrutant-nos l’alegria?
                                                        Com viurem que ja no hi siguis?
                                                        Se’ns imposarà, es cert, el retorn
                                                        a totes les coses del viure.
                                                        El seguici de les hores empenyent
                                                        el carretó de les quimeres.
                                                        I continuarem signant en el quadern
                                                        de les promeses i calculant
                                                        l’efecte de cada gest sobre
                                                        el cos tan fràgil de l’espera.
                                                        I tornarà el brogit del mercat
                                                        a trencar aquest silenci de partença.
                                                        I els grisos prendran color,
                                                        i el dol serà un carrer llunyà
                                                        als barris de la perifèria.
                                                        Sí, tot això ja ho sabem.
                                                        Però, qui sap on són les estafetes
                                                        on arriben encara a temps
                                                        els adeus que ens mereixíem?
                                                        On, aquelles andanes de pas,
                                                        per bellugar ni que siga la mà
                                                        i que ens vegis tota la llum
                                                        que ens va deixar la coneixença?
                                                        Algú ho sap, sis plau? Algú ho sap?

dilluns, 4 de setembre de 2017

per exemple

                                                                                         "Noto com l'essència feliç
                                                                                         es manifesta en les insignificances"
                                                                                                                           ANNA GUAL
                                                                                                                             De "Molsa".


El dit del record va assenyalant-me els buits a cada estança de la memòria. Em treu, per exemple, els teus braços plegant els llençols rentats i, a l’altra cantó de la tela, els meus ulls mirant el fons de la casa que ets i la llum que va habitant-me.

Els teus moviments, per exemple, precisos sobre el marbre de la cuina. El teu plor de cebes tendres. La flaire de la tendresa feinejada entre perols i plats i safates d’aquell aixovar que improvisàvem.

El teu cap, per exemple, deixat caure sobre el coixí fosc del sofà mentre dorms aliena al  món i les seues hostilitats llunyanes, a la vora dels meus dits lliscant per la pell daurada de les teues cames.

El teu cos, per exemple, a sobre del meu, per treure’l de la darrera nit compartida. Els teus dits despullant-me a pessics la mandra. La teua veu feta de vidres que riuen. Aquell bon dia que em matineja de promeses.


Tot de coses simples, petits detalls, habituds que extraordinàrien la vida i donen sentit a aquesta cosa que tenim sense identificar i podríem dir estima, per exemple.

dissabte, 2 de setembre de 2017

la moneda de l'estima


El preu de l’estima es paga amb una moneda de dues cares. Una de lluenta i suau, que casa molt bé amb la pell i el tacte. I acomboia els dits mentre passeges pel carrer de les botigues i els seus aparadors cridaners de desitjos. I que no pots mantenir estàlvia en la despesa dels afectes. L’altra cara és aspra i ombrívola. Determina la ruta del salnitre i el rovell. I mai no és prou per liquidar la immensa hisenda de l’adéu.

divendres, 1 de setembre de 2017

soldat caigut

"Quan les paraules es tornen clares, em centraré en les fotografies. 
Quan les imatges es tornen inadequades, em limitaré amb el silenci. "
ROBERT CAPA



Visc al carrer vint-i-cinc d’abril. El camí de la derrota. De façanes desacreditades amb pintades. Esgarips superposats. Cal·ligrafia precipitada. Boscatge inintel·ligible de missatges. Crides sense vocació d’entesa. Em cerquen la mirada quan sóc fora. Però sóc bo ignorant la desraó aliena. Sóc l’home que camina per la perifèria. Puc avançar entre rutes de pèrdua. Faig senyals incòmodes de condensació sobre la fusta que marca l’adéu de la darrera estada. Un personatge breu entre la follia dels atzars. He robat tota la sort que podia als casinos antics. M’he jugat les hores en les seues taules de marbre groc i clivellat. M’he begut les oportunitats i m’he enlairat i he enregistrat les caigudes en el llibre de l’arbre enemic. Militant, cada vegada més pròxim, de la darrera batalla perduda.