divendres, 8 de setembre de 2017

el camí invers


Obro els finestrals del carrer per precipitar al buit el silenci de la casa. I miro com travessa en la caiguda els àtoms de realitat fins arribar a l’asfalt imprès i es dissol líquidament entre les ombres clivellades. I miro el cel també. I em guardo un bocinet de blaus en la memòria, sense núvols. Ensumo olor de cuina, de greixos aliens. D’àpats que no recorde haver tastat. Se’m queda la pols de la barana en la pell dels dits que l’agafava. Deixo allí, sobre el metall deslluït, estranyes empremtes, senyals en la paret del cos de la memòria. El vent arrossega veus. Escombra l’atzar de les converses. Giren els cantons fragors d’una altra vida. Espero. Espero alguna cosa. Aquesta és la idea. Però la sort fa una llarga migdiada sobre el matalàs dels meus propòsits. Em pregunto si es pot encoixinar una caiguda i estafar-li el crit a la ferida i el patiment a la pèrdua. Penso coses anodines. Les penso així, desafectadament. Em pregunto, per exemple, quin soroll fan les coses que se’n van.