dijous, 7 de setembre de 2017

oració

                                                                            "I és en el tall d'aquesta doble
                                                                             natura de ser dins
                                                                             i ser fora que alenem i
                                                                            desalenem nosaltres."
                                                                                JOAN PUIGDEFÀBREGA
                                                                                                   De "Deshora".


                                                          He desitjat sovint tornar
                                                          al principi de les llàgrimes.
                                                          L’instant abans d’obrir la porta.
                                                          El segon anterior al gir
                                                          del canell que solta l’auricular
                                                          i fa un cop de mort
                                                          sobre el prec. Comptar fins a deu
                                                          abans de precipitar un no
                                                          sobre el sostre trencadís
                                                          de la pregunta. Aturar-nos
                                                          les passes a l’entrada
                                                          de l’adéu. Ofegar l’aire
                                                          de les flames que es menjaven
                                                          la desfeta. Tot això
                                                          he desitjat aquesta vesprada.
                                                          I pregava sobre la llarga cicatriu
                                                          d’aquella fosca roent
                                                          que ens va cremar l’ull viu
                                                          amb que ens miràvem.
                                                          Li pregava a un déu
                                                          que sempre arriba tard
                                                          a salvar-nos les promeses.