dimarts, 5 de setembre de 2017

qui ho sap?

                                                                                             "Em miraràs, i jo no existiré.
                                                                                              Em veuran els teus ulls, i no seré."
                                                                                                                   TXEMA MARTÍNEZ
                                                                                                                                      De "Dol".


                                                       Totes les portes s'estreyen
                                                        i encara s’esmicola la tristesa
                                                        i el seu argumentari de paraules
                                                        a dintre d’aquesta copa de pedra.
                                                        Tot de dubtes tenim ara.
                                                        Ningú no té reglades les absències,
                                                        ni els criteris de la pèrdua,
                                                        i se’ns fan il·legibles
                                                        els terminis de la pena.
                                                        A quina escola fan lliçons de comiat
                                                        per a les persones de l’estima?
                                                        On es guarden els afectes que vindran
                                                        arrelats al teu nom i el que vivíem?
                                                        Què se’n fa d’un buit sobtat?
                                                        Què en farem d’aquells espais
                                                        on ens trobàvem al llarg del dia?
                                                        On riuran les ocurrències
                                                        d’aquella tarda compartida?
                                                        Què n’hem de fer de tots els records
                                                        que ha vessat aquesta marxa
                                                        escampats com un greuge d’oli
                                                        i embrutant-nos l’alegria?
                                                        Com viurem que ja no hi siguis?
                                                        Se’ns imposarà, es cert, el retorn
                                                        a totes les coses del viure.
                                                        El seguici de les hores empenyent
                                                        el carretó de les quimeres.
                                                        I continuarem signant en el quadern
                                                        de les promeses i calculant
                                                        l’efecte de cada gest sobre
                                                        el cos tan fràgil de l’espera.
                                                        I tornarà el brogit del mercat
                                                        a trencar aquest silenci de partença.
                                                        I els grisos prendran color,
                                                        i el dol serà un carrer llunyà
                                                        als barris de la perifèria.
                                                        Sí, tot això ja ho sabem.
                                                        Però, qui sap on són les estafetes
                                                        on arriben encara a temps
                                                        els adeus que ens mereixíem?
                                                        On, aquelles andanes de pas,
                                                        per bellugar ni que siga la mà
                                                        i que ens vegis tota la llum
                                                        que ens va deixar la coneixença?
                                                        Algú ho sap, sis plau? Algú ho sap?