dimarts, 12 de desembre de 2017

escric


Fotografia: terimakasih0

Escric sobre l’escampall de fragments que tenim al terra de les passes. Tanque els ulls i vaig tustant la superfície on han aterrat els bocins d’aquelles hores perfectes. Són infinitesimals tessel·les de dolor que nien fora de l’abast del miracle. Que em punxen els dits de la recerca. Sé que no podré enganxar-les amb la salabrosa substància de la pena. I que les properes nits vindran tacades de tragèdia. I malgrat això vull aproximar-les a la seua forma primigènia. Aquella estructura anatòmica d’il·lusions que et somreien en el rostre. Vull restaurar-te la claror que et feia albada a les ninetes, l’aigua calma del tacte, el perfil oceànic dels somnis que ens besaven en la fosca. Per això escric amb una lletra acurada i estalviada de trasbalsos, vers a vers, el record d’allò que teníem definit en el contracte dels afectes. Escric de nou per imperícia. Escric per redimir-me. Escric per fer-me perdonar. Escric per portar de nou, amb els apunts manuscrits d’aquella vida, l’instant abans del sotrac. Escric en un afany de sortilegi. Escric perquè la darrera cosa que vull que ens passe és que se’ns moren també les paraules. Escric per no perdre’t. Escric per no desaparèixer.