dilluns, 29 de gener de 2018

ara venen a per mi


"Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, 
vaig guardar silenci, 
perquè jo no era comunista,
Quan van empresonar els socialdemòcrates, 
vaig guardar silenci, 
perquè jo no era socialdemòcrata,
Quan van venir a buscar els sindicalistes, 
no vaig protestar, 
perquè jo no era sindicalista,
Quan van venir a buscar els jueus, 
no vaig protestar, 
perquè jo no era jueu,
Quan van venir a buscar-me, 
no hi havia ningú més que poguera protestar."
MARTIN NIEMÖLLER


Són dies incerts. Convulsos. A nivell personal, però sobretot, a nivell col·lectiu. L’actualitat va rebaixant la serenor que aconsegueixes, amb molt d’esforç, encabit a casa. La redueix a un polsim que se t’agafa a la gola i t’obliga a estossegar. A intervenir, si no voleu la metàfora. Et sents empès a dir alguna cosa. Perquè allò que més et sobta és el silenci. És evident el segrest mediàtic que pateixen (o tenen assumit) els grans mitjans espanyols. I costa, entre tota aquella fullaraca, trobar alguna veu dissident al discurs de la “il·legalitat”. Parlem d'una veu fora del context català. La suposada intel·lectualitat estrictament espanyola. Aquella gent de qui s’espera que pose una mica de llum i seny sobre les coses, o bé parla del sexe dels àngels, fa ambigüitats trapezístiques que no acabes d’endevinar de quin costat cauen o, directament, no diu res.

I tu creus que no pots inhibir-te. Et sents obligat per les circumstàncies (i potser també, per ofici) a fer pedagogia sobre les raons de tot plegat. Inverteixes molt de temps, de fet, en posar-te en discussions a les que ningú no t’ha convocat però que mires de redreçar reflexivament. Més batalles perdudes. Ningú no raona. De les conviccions s’hi passa, quasi de seguida, a l’exabrupte. De la discussió passem a la baralla de pati de col·legi. I abandones. A la gent li sembla que, escoltar, et posa en una situació de debilitat. La imposició de les opinions és el què cal. Les coses són així, i punt.

Aviat te n’adones que aquesta actitud que podíem dir de carrer, troba el seu reflex (augmentat) en bona part de la representació política que ens gestiona allò que compartim. I que la política, aquella capacitat que sembla van inventar en aquella llunyana Grècia (en l’espai i en el temps) per escoltar-se les discrepàncies i arribar a punts d’entesa mitjançant la paraula, no existeix en aquest món.

Escoltar l’altre. Escoltar els seus plantejaments. Debatre. Expressar dubtes. Aclarir conceptes. Establir ponts de diàleg. Arribar a prendre decisions el més consensuades possible. Escoltar. Però no. El més alt mandatari d’aquesta cosa que en diem Estat diu que no. Taxativament. Els diaris diuen que s’expressa amb fermesa. I tu saps que allò és un eufemisme per no fer-te pensar en autoritarisme. I aquell paternalisme que fa servir per indicar-nos que no patim, que ell “garantirà” que les coses siguen com han de ser. I per si quedés algun dubte, fa una exaltació d’aquelles forces de seguretat que persegueixen dissidències legítimes. I el públic que l’escolta esclafeix en un aplaudiment esfereïdor. Sense voler (o potser sí) els hi tornen aquella condició repressora que tenien no fa tant. L’instrument de la por. I que els feia garants del poder. Només.

Diuen que no volen posar en perill la democràcia i per això impediran que es faça efectiva la voluntat de les eleccions. I et preguntes quanta gent, com t’ha passat a tu, ha trobat el despropòsit en aquesta afirmació. La convivència anòmala dels dos conceptes en la mateixa frase. La perversió del llenguatge. I tothom calla. Com si no hi hagués ningú que trobés que l’autèntic perill està precisament en l’acció d’aquella gent que configura un govern que intoxica els conceptes i avança contrari a l’exercici de les llibertats més elementals.


I no solament perilla en la seua discapacitat política. També en la d’aquells altres que exerceixen oposició però s’ho miren tot amb una freda expectació. Hi ha coses més importants, diuen. La qüestió catalana no va amb nosaltres, diuen. I el feixisme corre pel carrer com feia temps. I no pots evitar pensar en els versos de Niemöller com si et resultaren ara un estrany presagi.