dijous, 11 de gener de 2018

la criatura

Fotografia: rMeghann

Revises el teu currículum professional. Ha pres aquella condició de vegetal, a dintre del seu cossiol de fulls i en tens cura, esporgant segons quines coses, perquè puga lluir rere els aparadors on vols vendre'l. Sempre que el reescrius tens un seguit de sensacions contradictòries. Dels anys sembla que només has aconseguit paraules. Un grapat escàs, però. Et fa l’efecte que l’experiència acumulada no acaba de trobar un reflex certificatiu en tot allò que escrius. La disposició, la voluntat, les hores invertides, les preocupacions, els patiments i els èxits. Tot allò que ha anat configurant-te com a persona i com a treballador de la docència. En parles i et veus traient les coses d’un bagul polsós. Els efectes personals, material d’heretatge d’un temps passat. Penses si aquell escampall d’estris d’un altre temps podran servir-te ara, en la caminada que t’espera, cada vegada més incerta. Fins que arribes a la data de naixement que, deliberadament, deixes per al final. Aquell càlcul precís que imposa l’aritmètica del viure i on s’hi reflexa tot el temps que t’ha caigut a sobre dels gestos, que t’emmanilla l’agilitat de les passes, que fa aquell retrat tan cru i definitiu d’un mateix. I llavors sí. Llavors sí que t’ensorres una mica. Perquè les paraules fan de mirall i et penses com un vell cercant il·lusions en un món aliè, una mena d’antigor que només pot atraure els racons de la discreció. L’anacronisme prescindible. La nosa que defugen les noves perspectives. Et ve aquell abaltiment que et fa imaginar el destí de la paperassa que prepares, mentre sospites que ningú no s’ho mirarà. Que serà desestimat per les seues grogors. Els efectes secundaris d’un temps que pinta poc sobre l’esdevenidor. Fins que fas una inspiració profunda. Un glop generós d’aire tebi i et dictes, acte seguit, una circular d’urgència que et torne els propòsits allà d’on havien eixit en el moment just del naixement de l’eufòria. Perquè ben mirat, la incertesa no és dolenta ni bona. És només inquietant. Si la deixes, et prendrà el seguici de les hores fins un vetlatori de pensades. Així que et poses dempeus i camines per la casa, cercant les darreres molles d’aquell ànim que et defuig. Els barandats de l’habitatge on vius van també arrapats de somnis. I vas covant-te una esperança sense estructura, tendra i fràgil. És cert que se t’enfosqueix per les nits. Però a la matinada, amb les primeres clarors, apareix, de nou. La veus en un racó, com una criatura que dorm. Bressolant-te la mirada malmesa.