dimarts, 16 de gener de 2018

mort

Fotografia: Qimono

"La mort no arriba amb la vellesa sinó amb l'oblit."
GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ

Escriptor s’atura per rellegir-se. És una aturada de manteniment. Per considerar-se després ben pagat d’allò expressat. Tampoc importa tant allò que diu, sinó com ho diu. L’encreuament planificat entre esdeveniments i pensades són només una excusa per teclejar. Si  escriu —posem per cas—, que el suïcidi podria acceptar-se com a forma de resolució d’un dilema concret, no se sentirà horroritzat per la idea, sinó per l’estructura gramàtica de la frase. Les comparacions o les metàfores que ha pogut configurar amb les paraules. L’encert en la literaturització d’allò dit. Si hi ha voluntat real o no de posar fi a l’existència que manté, llençant-se pel balcó al buit del carrer, això no és rellevant. La seua amiga Hipàtia, per exemple, ho manifesta amb una certesa i serenitat absolutes. “Si la història, diu, t’ofereix un argument que no pots interpretar, que humilia el teu personatge fins la més absoluta iniquitat, la mort és el remei. No vas a romandre davant la gent com el referent de la pèrdua. Si no pots viure d’aquella manera que pensaves, quin objecte té continuar amb aquest defecte?” Escriptor mai no ha pensat d’aquella manera. Durant aquella vida anterior que tenia, feta de principis irracionals i emotivitats religioses, la mort era només un final atzarós que cloïa perfectament el propòsit de l’existència. No podia ser pres com una eina de resolució de conflictes. Un havia de mantenir-se ferm en contra de la pena de mort, de l’avortament, de l’eutanàsia i del suïcidi. La mort exercida amb voluntat humana va despullada d’una religiositat moral que la justifique. Per la qual cosa, és pecat. I el pecat ofèn déu. I tot allò que incomoda déu t’aparta a tu de totes les seues benediccions. I no es pot viure sense aquella benvolença divina. Si no pots viure allò que desitges, et conformes. La resignació és l’ofici. El que dóna valor a allò que ets no seria tant allò que ets capaç d’aconseguir, sinó allò que ets capaç d’acceptar. El teu meritori currículum de renúncies. La humiliació feta bondat és la humilitat. El bon xic, recordes? El bon xic és qui accepta les coses sense necessitat d’arguments. I fins i tot, dels arguments contradictoris. No seràs allò que vols viure, però viuràs. Viure és una imposició. Els efectes depenen de la sort que trepitges. Escriptor, arribat a aquest punt, mata la resta de paraules amb un glop de cervesa.