dimecres, 10 de gener de 2018

sempre somriu

Fotografia: nilkolabelopitov

"Sentir els teus somnis
podria ser,
gaudir silents
verges de la teva ment
amanida de colors blaus."
GABRIEL MARÍA PÉREZ

Sóc a la vora. El més a prop que he aconseguit treure-li a l’espai entre el meu cos i l’abisme. És arribat el moment de fer el salt. La mare em mira. Llueix un somriure que oneja en el seu rostre com un estendard. Els ulls plens d’estima m’empenten. Oferisc el rostre al sol, i veig la llum vermella encenent-me les parpelles tancades. Pense  en fer el curt trajecte fins el límit a cegues. Dubte. La cridòria i el xipolleig dels nens a l’aigua del riu ompli d’urgència les meues oïdes. La mare diu el meu nom. Com si preguntés. Com si jo ja no fos jo. Com si s’hagués produït una transformació estranya que allunyés la coneixença. Ho agafe com un senyal i em deixe caure al buit. I en enfonsar-me a l’aigua, amb els ulls ben oberts, observe l’estela de bombolles i escuma que arrosegue. Em quede immòbil. I el cos comença un lent ascens fins la superfície. En treure el cap fora de l’aigua cride la mare. Però ja no hi és. Tot i que l’aire, les veus, el penyal d’on he fet el salt, tot configura una mena de somriure atmosfèric que hi és present sense ser-ne del tot visible. Pare atenció. Vull saber si em crida d’algun altre indret, si ha baixat de la roca i em cerca a la vora del riu. Però no hi és. Tothom és desconegut. I de sobte sé que ha marxat. És una veritat insòlita que m’obri les costelles per fer-se lloc. A partir de llavors tot serà ja després de mi. S’han acabat els miracles i els versicles. Vull pujar de nou a veure la mare. Però el paisatge on era ha perdut tots els punts d’accés. Ja no la veig. Tot i que sé, amb tota la certesa del món, que la mare somriu. Sempre somriu.