dimarts, 27 de febrer de 2018

estat democràtic


Fotografia: Stevepb

Que com és el nostre estat democràtic, fill?
Segons a qui preguntes et diran que ni millor ni pitjor que un altre. I d’ací ve el perill. De considerar que no hi ha diferència entre el lloc on venim i el lloc on som ara. I si no hi ha matisos importants per desvincular-nos, per trobar referències clares de l’avanç, això vol dir que no tenim on anar. Més clar, que no tenim futur possible.
L’estat democràtic garanteix un marc legislatiu que, alhora, ha de garantir drets i obligacions de la ciutadania. Si no és així, com que estem parlant d’un estat democràtic, se suposa que la ciutadania podrà trobar els mecanismes que considere per exigir a l’administració el reconeixement del dret que necessita per a la millora de la seua convivència. L’estat democràtic, llavors, assabentat del tema, debatrà la qüestió allà on s’han de produir aquests debats, escoltarà les parts implicades i determinarà, en funció d’un consens suficientment ampli, de quina manera garantirà aquest reconeixement reclamat.
El nostre estat democràtic, però, més bé el que fa és negar des dels despatxos qualsevol exigència que puga resultar-los contradictòria amb els seus propòsits de grup hegemònic, establint instruments de coerció per assegurar el silenci. La màxima de muts i a la gàbia. Perquè no suporta el soroll ni les desavinences. I considera el silenci el millor recurs per a una coexistència en pau. Ja saps, fill, com la que ens ofereixen els cementiris.
La Constitució esdevé així una mena de faixa que ens ofega, principalment, per la cintura de la convivència o de les llibertats no aconseguides. Però que poden descordar una mica, sempre per la part on el cos social necessita albergar més greix. És a dir, la banca en general i que exigeixen el pagament del deute a costa de l’esforç i estalvi dels treballadors. En aquest cas, el nostre estat democràtic no haurà de deixar ni de banda el berenar. Entre tassa de xocolata i xurro mullat, es fa la preceptiva correcció i tan contents.
En el nostre estat democràtic, la llibertat d’expressió quedarà relegada a l’interior dels bars, com a soroll de fons de les pantalles de televisió que senyoregen al local amb el partit de futbol del moment. I en boca dels polítics, que poden blasmar a tort i a dret sense que al final ningú no puga dir que allò va ser producte del “debat polític”. Tan fa que amenacen amb matar o rematar o es falte a la dignitat d’un col·lectiu, la feina dels quals van desaprofitar quan eren menuts.
També un partit pot guanyar les eleccions amb un programa (que la immensa majoria no coneix perquè als mítings i altres convocatòries “informatives” no ens queda molt clar si som allí per ser informats o som en realitat espectadors d’un club de la comèdia sense gràcia) que després no farà efectiu perquè assegura que les condicions econòmiques no són les esperades. I amb un paternalisme entendridor, assumirà la governabilitat amb la seriositat i disposició d’un administrador d’escala i tots en quedarem més o menys contents. No faran, però, una nova convocatòria d’eleccions, amb un altre programa més afinat, ara que ja saben què hi havia als calaixos, perquè la ciutadania puga decidir si ho vol aixina o d’aquella manera. No cal. Ens diran que perdem molts diners a cada convocatòria, que és una despesa inútil en un estat democràtic. Que d’ací quatre anys ja tindrem moment de canviar o no. I amb aquests diners que ens  hem estalviat, farem aeroports per al no-res i estacions i vies d’AVE per a passatgers que no pugen mai, per exemple. Que és més rendible. No sabem encara per a qui. No ens ho han dit. I de regular les campanyes, l’excés de paperassa i el sistema de votació, això ja ho parlarem als diaris, però quan siga notícia a països d’altres estats democràtics, evidentment.
I ara que parlem de diaris, en un estat democràtic, els mitjans de comunicació, han de garantir la informació veraç i contrastada perquè la ciutadania es mereix saber la veritat per sobre del què vulguen dir-nos els nostres governants. Per aquest motiu vetlaran per la independència, el rigor i l’objectivitat. Llevat que quasi la meitat del pressupost del diari siga publicitat institucional o el consell de redacció estiga en mans d’amics de polítics o d’ex-polítics que maten el desfici de la seua “jubilació” suggerint les seues opinions democràtiques. Llavors els mitjans es transformen en una mena de butlletins parroquials que adoctrinen al personal en els usos de l’opinió favorable a segons qui. I fan també ciència-ficció mentre descriuen realitats paral·leles, sovint amables i bucòliques. O tràgiques i violentes, sí convé descriure una manifestació o una vaga de treballadors, posem per cas. I dir que volien privilegis, no millores. Així guanyen desafectes a la reivindicació i afectes al règim. Perquè explicar què volien i que el lector jutge després no és rendible, tampoc. Per als que manen, vull dir.
En un estat democràtic la sanitat i l’educació haurien de ser d’interès general i tindre un caràcter universal. Per això es dediquen grans pressupostos per atendre al personal en aquests camps. Però ara que ho pense, només recorde haver escoltat en una ocasió allò de l’interès general, i fou a un polític que ho va prendre en consideració per al futbol. Sí, el ministre Álvarez Cascos. Aquella figura de la intel·lectualitat. Segurament ho va decidir en algun d’aquells bars que t’he comentat més avant.
Si l’educació i la sanitat foren d’interès general, no es podria fer negoci amb aquests temes i l’accés hauria de ser sempre lliure i gratuït. És a dir, no caldria concertar amb altres empreses ni tindre competència amb negocis privats, perquè els servicis estarien correctament garantits. Però alerta si dius açò, fill! Perquè t’escridassen i et diuen comunista, fins que els entra mal de gulag! I tu no entendràs quin perjudici ha d’haver-hi en que els nostres impostos vagen a la millora de la salut pública i l’educació i cultura de la societat. Però bé, són coses del nostre estat democràtic.
I el cap de l’estat no es vota. Sí, sembla una anomalia estranya. Et diré més. Se li atorga el càrrec per via intravenosa. És a dir, l’atzar l’ha fet néixer al sí d’una família de reis i ell ja sap que heretarà la representació al marge de la voluntat de la ciutadania del seu país. La seua funció principal és representar-nos en les cimeres, just en el moment que no es decideix res important, tractar amb les altres monarquies com la Saudita, per exemple, a veure si els hi col·loquem alguna cosa del nostre mercat i llevem ferro (tot alhora) i entretenir la gent que espera a les perruqueries amb revistes de paper setinat. I ara que ho pense, no sé si representen al poble, o són allò que al poble li agradaria representar: guanyar un bon jornal sense fer-ne un brot. Perquè ens costen una morterada cada any. Ningú no la coneix, tampoc. És un misteri reial. Però ja saps que les convocatòries electorals són més cares. Això sempre.
T’ha quedat clar, fill?