dimecres, 21 de març de 2018

mercat de la pena

Fotografia: piper60

És molt d’hora per a aquell ànim vençut de somnolències que tens encara. Berta s’ha presentat a casa. T’ho va advertir ahir. I no ha renunciat a treure’t del llit fent servir els artells sobre la fusta de la porta quan el timbre ja no posava prou insistència en la seua voluntat decidida. Tot i no dir-ho explícitament, li veus a la mirada que fas mala cara. Aquella tristor, òbvia. I la barreja dels estralls del rom que vas estar bevent per fer-te vindre una dormida que se’t resistia i t’imposava hores extraordinàries de dol. I la migranya, també òbvia. La casa és el plànol on es pot llegir l’estratègia del teu estat. Ella t’escull la roba i et decideix l’aparença estètica d’aquell dia. No li ho has posat fàcil. Et renya per aquella descurança que ara et mobla l’habitatge. Et treu de casa i feu una llarga passejada fins les afores de la ciutat. Però la vida és un passeig que no et distrau de la pèrdua. Us arribeu fins el polígon industrial. Cada vegada que Berta et demana atenció per allò que està dient-te no pots oferir-li-la més de set segons. No els has comptabilitzat realment. Només fas servir aquell concepte de psicologia que vas llegir una vegada i que ara t’ho justifica. La constància la fas servir amb els dits, tustant el mòbil que portes a la butxaca. Confies en percebre una lleu vibració, un avís. Aquell senyal que encara somies que posarà un gir de guió abans la fatalitat no siga la conclusió del teu drama. Berta parla molt. Massa. No saps quantes converses ha mirat d’encetar amb tu, sense èxit. Arribeu finalment fins una mena de mercat de segona mà, distribuït de parades improvisades a l’interior d’una nau industrial en desús. Un munt de persones malvenen els seus records i allò que, en un altre temps, van ser objectes de moments de joia i gaudi. No pots diferenciar si hi ha necessitat o només alliberament. Mires amb aprensió. Semblen les proves forenses de les vides que han mort cadascun d’ells. Els objectes esdevenen, sense valor emocional, peça de mercadeig. Quin preu tenen els records exhaurits d’estima? Quina taxació pot fer-se? Una claror cendrosa ho cobreix tot com una pel·lícula finíssima de pols. I llavors el mur de protecció rere el que viatjaves, s’esquerda i un gran abatiment et sobrevé. Se’t desfà l’aplom com si fos un gelat de vainilla sota el sol inclement de l’estiu. Berta s’espanta. Et pregunta què et passa i li dius que aquell lloc et deprimeix. Que se t’entoixa un cementiri d’afectes perduts. No li dius així. Però ho sona. I et demana que t’esperes fora. T’ho ordena. Surts a l’exterior i t’aplegues fins la vorera d’enfront. El lloc més allunyat que et permet la calçada. Cerques un mínim de distància. Vols sobreviure a aquells instants de sotsobra fent-te el desentès. Fa calor, malgrat que el cel està ennuvolat. Hi ha una mena de dispersió religiosa al voltant d’aquell comerç improvisat, de converses excedides de discreció. Et sobta comprovar que ningú no riu. De sobte veus, a la vora d’un contenidor de deixalles, una bossa de plàstic que conté un parell de xancletes de platja. Estan visiblement gastades i una d’elles té la subjecció trencada. Són lletges. O velles. O inservibles. La condemna d’abandonament que pateixen et sembla justa. Però quan t’hi fixes una mica et resulten molt semblants a aquelles que vas fer servir la primera vegada que tu i F. vau anar plegats a la platja, a poc d’haver-vos conegut. El dia d’aquella pensada no en tenies i vas fer un heretatge patrimonial d’urgència. Fou així, un gir argumental en l’ordre de les hores. Com si llancés a un racó les imposicions de la rutina, F. va anunciar que marxàveu. I tu no tenies més que allò que duies posat per passar-hi plegats la vesprada. Però a F. li creixien els extraordinaris per les parets d’aquell viure impredictible. I del no-res sorgien els objectes que donarien versemblança a aquella improvisació: una tovallola que es decantava per històries ben llunyanes, un banyador indefinible i aquelles xancletes que vas conservar fins el darrer dia perquè pensaves que formaven part de la joia d’aquell moment i acumulaven punts en la sort del vostre afecte.  Ho encabí tot en un cabàs i agafareu el seu vell automòbil, encara miraculosament eficient malgrat els recorreguts acumulats als  engranatges.  I tan bon punt van encadenant-se tots els records afegits a aquell dia apartes la mirada d’aquella bossa i t’allunyes. Pesadament. Com si avançares contra el vent. Berta surt i se t’apropa amb una cistella de vímet, d’aquelles que serveixen per anar reposant la roba planxada. Fa esforços per encomanar-te aquella il·lusió infantil que li ha empeltat la troballa. I com si allò fos el senyal que marca la fi del naufragi, et demana que l’acompanyes a casa i que et quedes a dinar amb ella. T’obliga, més bé. Cuina per a tu. Una amanida de pasta. Fa tres dies que no pegues mos. Només beus. Li dius que tens el cos tancat. També tens els ulls enteranyinats. Hi ha realitats que ja no pots percebre. Al final, però, menges una mica. Fas com si t’ho empassares, quan en realitat només fas que canviar de posició les coses del plat. Després et fa seure al sofà i et fa propostes per completar el dia. I plans que poden prolongar-se a l’endemà i la setmana vinent, inclús. Et diu que sembles un vidu. Que aquell dol no t’afavoreix i que hauries de superar la tragèdia. Que ella t’ajudarà. Serà la teua aliada, talment com ho serà el temps. I quan prenga distància suficient podràs acceptar que sense F. estàs millor. I llavors et proposa que podeu anar a la platja, a fer un bany i prendre el sol. Treure’t aquella pal·lidesa que anuncia en el teu cos, com un ròtol de neó, fent ostentació de la pèrdua. Que passareu de nou per casa i agafareu un banyador, una tovallola i unes xancletes i compartireu el deliri dels primers estiuejants. I ja no pot acabar d’afegir res més. Perquè de sobte tornes a veure aquella bossa de deixalles abandonades i salten els punts amb els que Berta t’havia embastat aquells primers estralls de l’ànima. I et poses a plorar amb el mateix desconsol d’un infant perdut. Un plor inevitable. Que ve de molt lluny. Malgrat tot, però, li fas promeses sobre projectes que no acompliràs i tornaràs a casa. Estàs cansat i vols tornar al llit tot i ser encara aviat. Canvies abans els llençols i mentre la rentadora fa la seua feina, sagnes un altre text.