dissabte, 12 de maig de 2018

així és, mare


"Tot passa.
Tot arriba.
No t'acovardes."
R. JUAN




Davant de la incertesa, aquestes eren les paraules que ma mare solia dir-nos. Amb una convicció forjada d’hores calcinades en l’espera. Atrinxerada entre llibres davant aquell linxament de silencis que ens esmorzàvem sovint a les portes d’una consulta mèdica. “No t’acovardes”, ens deia. Era fermesa, no prohibició. Una manera resolta de decidir què fer amb aquell allau de desconcerts que ens agranava de cop les esperances. De vinclar una mica el cos cap endavant, a la contra del vent que et tomba. I aguantar. I esperar. I confiar. “No t’acovardes”, que el pànic et xucla, com un vampir assedegat, els estalvis per a pagar el peatge del futur. Fes veure que tens la corfa intacta. Alça el cap. El temps també és un aliat. La derrota no és certa, perquè mai no és definitiva. Són paraules que mai no puc oblidar perquè es mantenen com una constant en el meu ànim. Van recosint-me els esvorancs de cada sotrac. Sempre hi són presentes. Com una lletania que epiloga amb urgència cada discurs de brutícia. L’argument, contundent, per contradir cada nit sobrevinguda. “No t’acovardes”. Comencem de nou. Amb la inquietud i la il·lusió dels principis.

2 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Una sort, un encert i una força, poder recordar les paruales de la mare, o dels pares, en general. Em passa sovint i m'agrada molt que em passi. Manté els lligams eterns que ens uneixen a ells.

Josep Manel Vidal ha dit...

Els lligams eterns... M'ha agradat això, amiga.