dissabte, 2 de juny de 2018

per què escric

Fotografia Alex Van

La vida em va dictada d’emocions que no sé com defugir. I llavors arriba la paraula i mire de ser precís en aquella descripció que se m'ha atansat davant la mirada, atenta o perduda, tant fa. Les coses esdevenen al meu pas i m'interpel·len. De vegades amb la transcendència d’un allau de confidències que no poden ser menystingudes. De vegades amb la cadència sense esma de qui llangueix d’esgotament després de l’aventura ininterrompuda de les hores.

Escric perquè tinc la inquieta condició del pensament avivat de mots que es belluguen, que vibren a cada impacte que faig sobre la realitat que m'envolta. Perquè tot em toca amb un corrent que m'encén les expressions com el llampec d’una tempesta llunyana. Escric perquè el silenci no s’impose com una mort, una tona de sorra que m'aixafe l’alenada de cridar, un coixí que m'ofegue ni el dolor ni l’estima. Em precipite de paraules perquè tot és un gran mosaic de petites tessel·les que em cal assenyalar, encaixar, per entendre el món. Perquè l’existència és una pantalla pixel·lada de mots que dioptrien l’entesa dels avenços. I per això escric. Serenament escric. Bojament escric. Salvatgement escric. Em retorne el sentit d’aquest sense sentit que és viure. Pose un ordre en les petites seqüències de cada paràgraf cal·ligrafiat, de cada vers imprès de tinta, de cada pàgina que gire resolta de descripcions i pensades.

Escric perquè necessite ser. Transcendir. No disfressar-me amb la gran mascarada que és el propòsit de la glòria. Escric sota la constant de cada instant que em toca la pell vibràtil del dedins i la consegüent deflagració dels seus efectes. I en això, m'eternitze inevitablement.

Escric, i solidifique així una passió que m'arrenca, figuradament i transitòria, la insuportable sensació de no ser res si no sóc paraula.