dilluns, 30 de juliol de 2018

4.

Arriben les notícies. Són una mena d’humitat que filtra la seua cridòria innecessària a través de les escletxes que s’han obert entre el silenci que havies mirat de fer profilàctic en la teua reclusió. Però venen. Parlen d’un món que cada vegada et resulta més desconegut. O més insuportable. Aquella humanitat tenebrosa que sorprèn en la seua crueltat mentre somriu, feta aparences, i li creixen a l’esquena els morts per indiferència. Narrem, a més, els esdeveniments amb una acurada normalitat ortogràfica. Paràgrafs perfectes. Estructures solemnes. No ens falla ni el ritme ni la prosòdia, en llegir-les. Mentre, mantenim aquesta felicitat anòmala que viu a càrrec d’un patiment que se’ns fa aliè. El lideratge que hem posat en mans d’allò que anomenem polítics, és un solatge de brutícia que puja des dels pous més foscos de la història. Ningú no diu res, però. Tothom ens mantenim en el territori estalvi dels marges. Deixant passar aquell seguici de l’horror. Ens hem llogat la voluntat en les cases de l’odi i la intolerància on hi viuen els qui decideixen per nosaltres el decurs de les hores.