dimarts, 31 de juliol de 2018

5.

Tancar la porta. Empentar la fulla fins el marc que l’encaixa. Sense fúria. Com una alenada per restituir-se el ritme en abastar el replà. Deixar que marxe fins a restar closa. No aturar la inèrcia que la mena fins el marc. Mantenir-se estalvi d’aquella distòpia en la que s’ha tornat la realitat, a l’altra banda. Escoltar l’efecte minvant que fan les coses que se’n van. La conseqüència alleugeridora de la cridòria exhaurida. Els sorolls que s’ofeguen en la batalla perduda de no entrar-hi. Aquell acoblament perfecte i que amb la seua veu de fusta diu “prou”. La calma que estora l’espai que et viu, expectant, a l’esquena. La mudesa, sense dubtes. El comiat que inspira aquell seguit d’adeus que necessitava la memòria, per encendre tots els presents. Tots aquells que ara mateix porten en la mirada el joc d’esperances que necessites. Saber-te en el territori on pots mantenir-te invicte al desànim. Els llavis de la casa, sense discursos de rancúnia.