dijous, 26 de juliol de 2018

1.

Viure en un estat de permanent indiferència. Reduir la consciència a un batec mínim de consideracions domèstiques, rutinàries. Petites alenades de supervivència. Acceptar que el món és un tsunami que arrossega els seus desperfectes pels carrers del viure. Ser-ne aliè deliberadament. Acceptar la reclusió. Poques coses em dissuadeixen d’aquesta actitud. Cerque un motiu monogràfic que recolze la voluntat òrfena d’avançar entre les parets verges de l’escriptura. Però soc ací sense projectes, sense disposicions, sense annexes. La gran estratègia d’existir no arriba. L’objectiu. Les decisions que vaig acumulant són petits esdeveniments, anodins, sense importància, que em fan claudicar només breument sobre aquesta solitud imposada. Trajectes de curta durada entre la distracció i l’abstracció. El temps s’esmuny i no tinc ni el nervi de la desesperació per prémer el puny i retenir els instants que caldria.